Clau Valenciana

UNA NOVA ETAPA

2012-01-26T09:45:00.003+01:00

Després de la sentència absolutòria en el juí de Camps i Costa si hi ha una cosa evident és que assistim a l'inici d'una nova etapa en la política valenciana. I en eixa nova etapa, Camps té un paper principal per a marcar el seu devindre. Almenys en el seu principi i depenent de la decisió que prenga.

Per al PPCV, després de l'euforia dels seus seguidors fonamentalment i la valoració positiva de la sentència per part del partit, afronten un interessant problema. El PP (el valencià i l'espanyol) sempre s'ha mostrat ferm partidari de Camps, el mateix Rajoy ha afirmat que "Camps será en política lo que él quiera ser" I eixe moment ha arribat. La decisió de Camps marcarà el futur del PP. Una decisió que admet pocs matissos entre assumir el seu paper actual de diputat i membre del Consell Jurídic Consultiu o recuperar el poder al si del seu partit prenint posicions per a futures eleccions. Una decisió que depén no només de la seua voluntat personal, sinó també dels recolzaments que puga trobar pel camí. I en este punt caldria recordar la tensió que han mantingut Alfonso Rus i Rita Barberà de cara a la nova direcció del partit. Si Camps decidix mantindre la seua posició, el seu paper podria convertir-se poc a poc en més secundari o si, fins i tot, accedix a algun càrrec de l'administració central. Si l'expresident presenta batalla interna, el recorregut a hores d'ara estaria totalment obert.

Per a l'oposició, la sentència marca clarament un abans i un després. Cosa diferent és que ho vullguen vore i establir una nova estratègia. Deixant a banda les implicacions judicials, la sentència determina que l'estratègia política de l'oposició no pot centrar-se en l'àmbit personal, siga de Camps, Fabra o diferents implicats i imputats en els procesos judicials. La situació de corrupció, balafiament, malbaratament o desviaments de diners, si volem concretar-ho en una definició, la dolenta gestió del PP valencià al capdavant de la Generalitat no deu enfocar-se en una persona o un grapat de persones, perque ni electoralment ha servit per a que perden la majoria absoluta, ni tampoc judicialment es demostra que tinga massa repercusions, almenys de moment.

Dir ara que un jurat professional havera declarat culpable a Camps o que d'esta manera s'ha pogut apartar a Camps de la Presidència de la Generalitat sona a juí paralel sense massa sentit i a poca confiança en el poble. Com també les declaracions de Camps sonen a discurs arnós i les exaltacions magnificades dels seus seguidors a adoracions iconoclastes.

En definitiva, ens trobem davant una nova etapa de la política valenciana. Com sempre, apassionant.

Nou any, noves retallades

2012-01-08T14:30:00.000+01:00

El Consell comença l'any retallant en el sector públic, pujant la tributació i ajustant l'administració a la seua capacitat de generació d'ingressos. Gràcies al diari Las Provincias tenim un resum d'estes mesures.

http://servicios.lasprovincias.es/documentos/Medidas-recortes-Consell.pdf

Si ara estes mesures són inevitables, caldria preguntar-se per les responsabilitats polítiques de la gestió que ha conduit a esta situació, i també si l'administració i les seues despeses estaven sobredimesionades tot i la bonança econòmica.

EU fidelitat i creiximent

2012-01-03T10:44:00.000+01:00

Esquerra Unida ha mantingut el seu nivell de representació local i autonòmic durant el 2011 i ha recuperat el diputat al Congrés dels Diputats. I tot açò ho ha fet sent fidel als seus principis i mantenint el seu discurs, sense por a la pròpia simbologia i sense por a espantar a ningú pel contingut del seu discurs. En els pròxims anys caldrà vore si manté la fidelitat dels votants i com reaccionaran estos davant una hipotètica recuperació dels socialistes valencians.

UPyD no és simplement el partit de Rosa Díez

2012-01-02T18:51:00.001+01:00

Contra molts pronòstics, UPyD no ha deixat de créixer elecció darrere elecció. Molts d'estos pronòstics parlaven despectivament d'esta formació com el partit de Rosa Díez. Els resultats electorals han demostrat, almenys de moment, que s'enganyaven. En la Comunitat Valenciana no han parat de pujar, i si bé, això no s'ha traduit en un número significatiu de regidors, ni tampoc en l'entrada a les Corts Valencianes sí han obtés un diputat per la circumscripció de Valéncia, el conegut actor Toni Cantó. Cal recordar que el cabal de vots de valencians obtesos per UPyD en les generals és superior al de Comprómís i els donaria representació en les Corts Valencianes encara que els resultats no siguen extrapolables. El seu discurs capta votants valencians i si seguix en esta progressió serà una formació a no oblidar en futures eleccions valencianes.

2011, l'any de Compromís

2012-01-02T16:40:00.002+01:00

2011 és, sense cap dubte, l'any de Compromís. Un any en el que s'ha produit el manteniment de la representació local entrant per primera vegada en l'Ajuntament del Cap i Casal, el tornar a obtindre diputats en les Corts Valencianes sense la presència en la coalició d'EU i abastar per primera vegada en la seua història (i la dels partits que la conformen) representació en el Congrés dels Diputats. Un cabal de representació i poder que ara han d'administrar. Eixe serà el seu handicap durant el 2012 i els próxims anys. Han arribat. Ara els caldria treballar per la permanència.

PSPV ¿centralista, fedelarista o personalista?

2012-01-02T11:20:00.001+01:00

El futur del PSPV vindrà marcat indefugiblement pel congrés del PSOE i el nou o nova secretari/a general. En eixe sentit, pels candidats que es besllumenen, pareix que un dels pilars del debat i del futur dels socialistes espanyols vindrà marcat per un discurs centralista o per un discurs més federalista. La pregunta a fer-se és per quina opció territorial optarien els socialistes valencians. Fa uns pocs dies anunciaren la creació d'un subgrup de parlamentaris a les Corts Generals, encara que més que una pista en la seua opció territorial és un intent de control intern. A banda d'estes opcions també existix la possibilitat d'una búsqueda d'eixida personal de l'actual secretari general dels socialistes valencians, Jorge Alarte, que, davant les candidatures de Romeu o Matas puga perdre el seu poder ací i intente refugiar-se en l'estructura federal (o central)

La mà de Fabra va allargant-se

2012-01-02T11:13:00.003+01:00

El Molt Honorable President Alberto Fabra continua concretant el canvi de cicle del PP valencià. Fabra va desempollegant-se de l'herència de Camps en forma de noms i càrrecs d'una manera tranquila. Les veus de Rus i Barberà s'han acallat cedint algun lloc d'eixida en les llistes al Congrés i actuant de manera exemplar en el cas Emarsa. Fabra comença a marcar el destí del PPCV tenint el seu control. Almenys de manera aparent, i això, en un partit que sempre ha venut com un valor la cohesió interna.

Enquesta del PPCV de setembre

2011-09-20T12:45:00.000+02:00

El Partit Popular està publicat mensualment enquestes d'intenció de vot en la Comunitat Valenciana que no només mostren les tendències electorals dels valencians sinó també la nostra opinió, o almenys la que es pot estraprolar de la mostra, al voltant de diverses qüestions sociopolítiques.

L'enquesta de setembre ens preveu un panorama electoral molt favorable al PPCV i molt desfavorable al PSPV al temps que pareix consolidar la presència al Congrés dels Diputats d'Esquerra Unida i de Compromís.

En tot cas, com hem comentat, apareixen més valoracions en esta enquesta que resulten interesants.

Qüestionats pel principal problema de la Comunitat Valenciana, els valencians enquestats afirmen molt majoritàriament que és la desocupació, de fet, llevant dels problemes econòmics i dels polítics, la resta de problemes apareixen com a irrelevants, resultant curiós que la mancança d'aigua només siga reconegut com a problema principal dels valencians per un 0,2% Caldria preguntar-se a on han quedat les campanyes i les manifestacions presidides pel lema d'aigua per a tots. O els valencians tenim memòria peix i en quant la sequera gira el cantó ens dediquem a qüestions diferents, o realment el problema de l'aigua només era un problema circumstancial en el que no calia invertir tants recursos econòmics com, en principi, estaven prevists.

També es pregunta als enquestats per la sanitat valenciana i la resposta és que el 50,7% pensen que està entre les millors d'Espanya encara que un 30,4% pensa tot lo contrari. Caldria preguntar-se si tots els enquestats han pogut comparar la sanitat valenciana i la resta dels sistemes sanitaris espanyols per a afirmar que estem entre les millors o simplement és una valoració del propi sistema, qüestió que no es pregunta en esta enquesta. A banda d'este posicionament, l'enquesta parla d'un 63,4% que pensa que el model actual és econòmicament insostenible, encara que majoritàriament (un 61%) es manifesta contrari al copagament sanitari. Difícil solució des de l'àmbit polític té esta situació.

En quant a la valoració dels líders polítics, si bé és cert que Alberto Fabra és el millor valorat i únic aprovat entre els polítics valencians (nota de 5,4) front al 3,7 de Morera 3,6 de Marga Sanz i 3,5 d'Alarte; el grau de coneiximent del President és prou baix (un 69%) i només li trau 4 punts a Alarte que està en el 65%. Encara ha de millorar en la transmissió de la seua figura el PP valencià per a abastar el nivell de popularitat de Camps.

Per últim l'estimació de vot és demolidora. El PP continua pujant i guanyaria un diputat per Alacant arribant a 20. Encara que si és ben cert que puja en totes les circumscripcions, en Valéncia la pujada no arribaria a un punt.És una qüestió no massa significativa encara que sempre indicativa. El PSPV s'enfona i es deixa vora un 9% de recolzament electoral pel camí de l'esquerra, perdent 2 diputats que passarien a mans d'Esquerra Unida i de Compromís que estarien en paregudes situacions en les pròximes votades.

Especial: El Corredor Ferroviari Transeuropeu

2011-09-11T01:21:00.003+02:00

En els últims temps ha guanyat importància en el discurs polític el conegut com a corredor ferrioviari des d'Algesires fins a Escandinàvia. Esta via de comunicació de mercaderies i persones passa pel territori valencià i, com que connecta bona part dels països europeus dins de la Xàrcia Central Transeuropea, és una infraestructura de gran importància per a la nostra economia.

El corredor està cada vegada més present en el debat polític degut a que donades les circumstàncies econòmiques els recursos no es poden destinar a totes les infraestructures pendents i perque les propostes d'inversions que presente el govern espanyol poden entrar dins del programa 2013-2010 del pressupost de la Unió Europea per a rebre subvencions que resultarien imprescindibles.

En tot cas, que el corredor estiga ara més present no és una infraestructura que haja sorgit últimament. En este sentit, des de 2004 existix una associació sense ànim de lucre, Ferrmed, que té com a objectiu fonamental que es declare este corredor com a eix prioritari dins de la Unió Europea.

En el següent enllaç podem llegir un estudi que resumix perfectament els objectius i prioritats d'esta associació:

Ferrmed, un corredor ferroviari vital

Actualment el corredor ha obtés la pràctica unanimitat en quant a la seua necessitat per part de les forces polítiques valencianes, empresaris i resta d'associacions i institucions, així com de la societat, encara que el problema no román ara en que els valencians reclamen a una esta infraestructura sinó que el Ministeri de Foment considere el corredor com a prioritari i d'esta manera puga optar a les ajudes europees. En este sentit no està de més pegar-li una ullada als estudis que el propi ministeri té elaborats al voltant del corredor.

Corredor Ferroviari Mediterrani

Estudi del Corredor Ferroviari Mediterrani

http://video.adif.es/video/iLyROoafzeF5.html

La declaració com a prioritari serà una decissió política del Ministeri de Foment davant la que els polítics valencians han de jugar les seues cartes, encara que no falten, naturalment, els arguments tècnics, econòmics i estratègics. Com l'informe elaborat en el 2010 les Cambres de Comerç de Valéncia i Barcelona o les aportacion de professionals o profesors universitaris com el geògraf Josep Vicent Boira

Informe de l'Observatori d'Infraestructures del Corredor Mediterrani

El corredor de la Mediterrània

Per a acabar, tornem al principi, és a dir, a l'actualitat on podem comprovar com el consens no és cosa simplement de polítics i institucions valencianes, sinó que s'escampa per tots els territoris peninsulars, com s'escenificà el passat dia 7 quan els alcaldes de les principals ciutats per les que passa el corredor es donaren cita en Castelló per a mostrar la seua unitat d'acció

Alcaldes pel corredor

Fins a que la Comissió Europea done a conéixer quines seran les infraestructures prioritàries i per tant entren dins dels seus programes d'inversions, que serà probablement abans de les eleccions generals, el corredor mediterrani estarà present en el debat polític i es podria anar ampliant este especial, encara que més que les tensions polítiques, ens interessava arreplegar una mostra d'informació al voltant d'esta infraestructura fonamental per al futur de tots els valencians i valencianes, per això deixem també uns quants enllaços més per a aprofundir en esta informació.

http://www.fundacionexe.org/web/temes/20

http://es.wikipedia.org/wiki/Corredor_Mediterr%C3%A1neo

http://ca.wikipedia.org/wiki/Corredor_del_Mediterrani

De setembre al 20 de novembre

2011-09-06T12:53:00.000+02:00

Tot i que agost, no ha segut ni molt menys un mes inhàbil políticament parlant, els partits valencians escenifiquen la tornada al treball de diferent manera i sense deixar de costat que el pròxim 20 de novembre tindran lloc les eleccions generals.

El Partit Popular de la Comunitat Valenciana va reunir a 1.500 persones en el sopar d'inici de curs polític de Benicàssim, el sopar pretenia ser una festa del partit, d'alguna manera més un començament de celebració de la futura majoria absoluta de Rajoy que un autèntic començament de curs. De fet, Alberto Fabra, el nou home fort del partit es va marcar com a objectiu abastar 1.500.000 de vots valencians per a eixa majoria absoluta del PP en tot l'Estat. Encara que en el sopar asistiren convidats que continuen causant tensions en l'aparent mar tranquila dels populars.

Si bé pareix que Jose Joaquin Ripoll deixarà de ser font de conflicte en acceptar deixar la regidoria d'Alacant per a passar a ser el president del Port d'Alacant, Carlos Fabra apareix omnipotent i Fracisco Camps no acaba d'anar-se'n per a ser realment l'afiliat de base que ell pregona. De fet, Carlos Fabra continua sent el president del PP provincial de Castelló, manifestant que encara no sap si optarà a la reelecció i vanagloriant-se de que si no és President de la Diputació és senzillament perque ell no ha volgut.

Per la seua banda, Francisco Camps afirma que ell és un militant de base encara que intervingué en els parlaments del sopar de Benicàssim, pareix ser que per sorpresa, per a reclamar novament la seua inocència i el seu paper com a Molt Honorable. Només el temps dirà si és simplement que està en procés d'assumir la seua nova posició dins del partit o que no vol abandonar definitivament el poder i la relevància dins dels populars valencians en espera de la sentència del seu jui.

Estes tensions afecten al llavat de cara que Alberto Fabra està volent imprimir al Partit Popular valencià per a que, sense deixar de ser com és, es presente a la societat renovat i net de la borumballa dels temps passats. De nou serà el temps qui ens diga si el nou President té èxit en el seu canvi de cicle.

Els Socialistes Valencians ni tan sols han iniciat eixe canvi de cicle i pareix que continuen aferrats a les seues divisions i a la seua inèrcia que els ha dut a perdre eleccions en la nostra terra, siguen municipals, autonòmiques o generals. Jorge Alarte no ha sabut convertir-se en el líder del partit que poguera reconduir eixa tendència i, de fet, els resultats han continuat descendit. I observar com s'estan confeccionant les llistes per a les pròximes eleccions, no ajuda precíssament a que l'opinió pública puga colidir que Alarte controla el partit.Això fa que no siga d'estranyar que Alarte tinga qui vullga substituir-lo i actue en eixe sentit activament, com Francesc Romeu que a obert la seua pròpia web i perfils a les xàrcies socials, i que les enquestes siguen cada dia que passen més desfavorables. Incert i desperançat panorama se li presenta a Alarte d'ací a les eleccions.

Coalició Compromís és la tercera força valenciana després de les eleccions autonòmiques i municipals, encara que en no tindre representació en les Corts Generals, la llei electoral obliga a que arreplegue el 0,1% de signatures del cens electoral de cada circumscripció per la que vullga presentar-se. No pareix que ho tinga massa complicat per a obtindre estos avals, donada la seua creixent simpatia entre l'electoral, encara que és un tràmit al voltant del que la Junta Electoral no ha determinat exactament com s'ha de complimentar. En tot cas, la coalició encara ha de determinar les persones que encapçalaran les seues llistes i també si la coalició s'amplia incoporant a Equo que entraria de la ma d'Iniciativa del Poble Valencià, uns dels socis de Compromís del que formen part les seues figures més carismàtiques com són Mireia Mollà i Mònica Oltra. De fet IPV no amaga la seua intenció d'incoporar a Equo ni tampoc que segurament triaran a Isaura Navarro (que va ser cap de llista per la coalició en les passades generals) com a primera representant dels ecosocialistes en les llistes conjuntes de Compromís.

Esquerra Unida ha passat a ser la quarta força política valenciana, encara que com la coalició a nivell estatal té diputats al Congrés, no li cal presentar signatures per a avalar les seues candidatures. En principi, està cridada a ser la gran beneficiada de la pérdua de vots del PSOE per l'esquerra per part dels votants desenganyats ideològicament. Per això està buscant des del principi la complicitat del moviment 15-M i han reaccionat visiblement contrariats per la reforma de la Constitució en la que es fixa un sostre de dèficit. A nivell valencià han superat l'eixida de la coalició d'Iniciativa del Poble de Valencià de Mònica Oltra i de Projecte Obert de Joan Ribó mantenint la representació a Les Corts Valencianes i tornant a l'Ajuntament del Cap i Casal. La seua acció continua passant per la denúncia de la corrupció i l'ineficàcia de la política dels grans events. No han canviat el pas, tot i el canvi en la persona del President de tots els valencians, són fidels a les seues idees i estratègies, de la mateixa manera que el seu electoral s'ha mostrat fidel també a pesar de que no sempre les enquestes s'han mostrat favorables.

A banda de PP, PSOE i Esquerra Unida, per les circumscripcions valencianes hi ha un quart partit que no necessita demanar signatures per a presentar-se, Unión Progreso y Democracia, perque Rosa Díez és diputada per esta formació per Madrid, tot i ser extraparlamentaris en la Comunitat Valenciana i no tindre massa representació municipal. Curiosament, eixa llei electoral que propicia esta situació favorable cap a ells, si la comparem a la situació de Compromís, la volen canviar, sent una de les propostes estreles del seu programa. UPyD es troba en plé procés de primàries i precíssament un dels seus candidats ha revolucionat el panorama polític valencià, almenys en les xàrcies socials, puix un conegut actor valencià, Toni Cantó, que mai havia amagat les simpaties per esta formació, s'ha presentat a les primàries per a encapçalar la llista per la circumscripció valenciana. La figura de Toni Cantó ha despertat simpaties i antipaties de manera radical, com les desperta el propi partit que no ha canviat el discurs des de la seua fundació. Este discurs més que en un plànol ideològic esquerra-dreta es situa en un eix centralisme-autonomisme com es pot comprovar en la pròpia opinió del precandidat. És a dir, bàsicament, propiciar un sistema electoral que dóne més representativitat als partits nacionals front als nacionalistes perifèrics, que les competències de sanitat i educació tornen a l'estat central i reclamar una eliminació de lo que ells consideren privilegis dels polítics.

Hi ha més opcions polítiques que tenen la possibilitat de presentar-se, encara que l'obligació de les signatures representarà un entrebanc important, caldrà estar atents als seus moviments, especialment a la decissió de com Equo acaba presentant-se en la Comunitat Valenciana, si dins de Coalició Compromís o de manera independent.

Política 2.0 i qüestions recurrents

2011-08-24T20:08:00.004+02:00

El final d'agost incrementa el ritme de la precampanya i este increment fa brollar els vells tics de la política en general, com l'enfrontament personal entre els candidats o portaveus així com intentar el seu descrèdit com hui mateixa ha fet Antonio Clemente, secretari general del Partit Popular de la Comunitat Valenciana.

Junt a estos tics de la política, apareixen també en la política valenciana els temes recurrents, que apareixen campanya darrere campanya, siga esta local, autonòmica, estatal o autonòmica. I en este cas, no hi ha qüestió més recurrent que l'aigua, encara que el corredor mediterrani està convertint-se en el tema estrela d'estos dies.

La precampanya no ha fet més que començar i caldrà seguir-la per a vore si efectivament estos temes recurrents generals i particulars valencians continuen vigents durant la campanya fins al dia de les votacions, en tot cas, junt a la política recurrent pren força la campanya 2.0 i particularment la presència en les xàrcies socials, i molt particularment la batalla perque determinats hastags siguen TT en twitter. Hui mateixa també tenim un bon exemple. Primer ha sorgit en hastag #jovullvotar (referit a les persones que aposten perque la proposta de reforma constitucional pactada per PSOE i PP siga votada en referèndum) que ràpidament s'ha transformat en #jovullvotaradeuespanya que s'ha convertit en trending topic, és a dir, tendència, i per tant un hastag que estava sent usat per la majoria dels qui estaven tuitejant. Sense que passara massa temps la reacció ha vingut també en forma de hastag per a convertir en hastag a #vivaespaña.

Actualment la política té molts instruments al seu abast, des de les tècniques comuns i les qüestions recurrents, fins als trending topics al servici dels seus interessos. Al remat, tot té una porció d'explicació en la decissió final del votant a l'hora d'anar a les urnes i triar una papereta.

I de sobte Mònica Oltra

2011-08-08T16:32:00.006+02:00

I de sobte, en la política valenciana, dominada per la baixa intensitat dels seus representants polítics, que, en alguns casos només aspiren a ser ministres del govern del seu partit, arriba Mònica Oltra, encara que observant la seua trajectòria, no tan de sobte.

És cert que la seua carrera política comença quan ho fa Esquerra Unida, encara que la notorietat la conseguix quan ix de la coalició d'esquerres, conserva l'acta de diputada de Les Corts Valencianes, funda Iniciativa del Poble Valencià junt a Mireia Mollà (també diputada a Les Corts) i comença a tindre protagonisme propi com a portaveu del seu grup parlamentari del que acabe formant part també el Bloc Nacionalista Valencià que havia concorregut als comicis autonòmics de 2007 junt a EU en la coalició Compromís pel Pais Valencià.

Mònica Oltra es convertix en la figura relevant de la oposició al PP valencià, per damunt dels socialistes i dels seus propis companys, gràcies als seus parlaments, a la seua dialèctica i, com no, a les seues camisoles, especialment la que tenia la fotografia de Camps i la llegenda "Wanted".

En les passades eleccions autonòmiques i locals, el BLOC i IPV reediten una Coalició Compromís, sense EU que contra molts pronòstics, supera el 5% i obté representació en Les Corts Valencianes. En el grup parlamentari, el síndic portaveu és Enric Morera, secretari general del BLOC, encara que el carisma l'aporta Mònica Oltra, fins i tot, per a molts militants del partit nacionaliste, contents no només per superar el 5% i tindre representació a la cambra, sinó per la manera de fer política de la líder ecosocialista.

Fins ací, només hem descrit de manera senzilla la realitat, encara que l'alegria dels resultats electorals no hauria de fer-nos qüestionar quin pot ser el futur tant de Mònica Oltra com de Coalició Compromís i al girar de l'estiu tindrem la primera oportunitat de vore com es presenten en les pròximes eleccions generals.

Per a tindre una miqueta de llum sobre eixe futur hem de mirar primer el perqué de l'èxit electoral de Compromís. Primer basat en la necessitat de superar un 5% autonòmic que li va fer buscar al BLOC aliats per a poder trencar eixa barrera que per sí a soles mai ho havia fet. També en la constància de la base d'afiliats i militants del partit nacionaliste que després de cada elecció quedar-se a les portes de la terra promesa, han continuat fidels al seu projecte, encara que sense la figura de Mònica Oltra i la seua repercusió mediàtica, unit a la situació de determinats sectors de la població valenciana en el moment de les eleccions, els resultats no hagueren segut els mateixos. Fins ara l'èxit de la Coalició Compromís ha segut saber mantindre els equilibris interns. Dins de la coalició i dins del partit principal, el BLOC, on les veus discordants per l'essència del discurs s'han vist aigualides pels vots rebuts, i en política, si la fòrmula funciona els discrepants tenen poca cosa a fer.

En tot cas, les eleccions generals presenten una primera prova per a eixe equilibri. Per a presentar-se cal replegar firmes, un 0,1% de firmes d'electors del cens de cada circumscripció valenciana. I la maquinària s'ha de posar en funcionament, com també ho ha fet Equo, una formació que pot aportar discordància dins de la coalició, perque com el mateix representant d'este partit, Uralde, afirma, en la nostra terra, Equo té socis, els militants d'IPV, el partit de Mònica Oltra i Mireia Mollà, i també més ecologistes com Giuseppe Grezzi que han format part de les candidatures de Compromís.

Hi ha diverses possibilitats que a ben segur els respectius partits les estan barallant i també com fer valdre la creixent popularitat de Mònica Oltra, com també, ella, estarà desfullant personalment el seu camí, no ens cap cap dubte. Una d'elles, que IPV no vaja de la ma del BLOC a les pròximes eleccions generals podria provocar el primer clavill en la coalició, i un clavill importants segons les característiques i els resultats. Serà interessant observar com evolucionen les coses en este sentit.

El paper dels afiliats

2011-08-05T11:52:00.004+02:00

Antonio Clemente, secretari general del PPCV i coordinador de la campanya valenciana a les eleccions generals del 20N (en principi), va fer ahir una sèrie de declaracions després del primer comité de campanya. Entre elles va indicar que ésta, serà austera, de proximitat i va instar als seus afiliats a donar la ma als ciutadans i escoltar l'orige dels seus problemes i també les seues solucions. A ben segur que els afiliats del PPCV s'aproximaran als seus conveïns, com venen fent les últimes campanyes, a demanar-nos el vot, ara, que escolten els nostres problemes i, sobre tot, les nostres solucions als problemes, serà més complicat, perqué els afiliats més que receptors d'idees, són altaveus dels posicionaments dels partits, siga el PP o el que siga.

En tot cas, el paper de l'afiliat és fonamental en les campanyes electorals actuals, tant si parlem de la transmissió tradicional de les propostes del partit, com si es tracta de demanar el vot fent ús de les xàrcies socials. I en esta qüestió és important tant el número com la implicació d'estos afiliats. Acompanyar als candidats, asistir als actes, repartir publicitat, pregonar els arguments bàsics, fer arribar les paperetes als familiars, amics o coneguts, son algunes de les tasques que tenen per davant, i si tenen connexió a internet, la faena s'amplia, perqué poder actuar activament dins de les xàrcies socials per a escampar la necessitat de votar a la seua opció des de sa casa, l'oficina o, des de qualsevol lloc que tinguen accés a internet, fins i tot, des d'un teléfon mòbil.

Diferents plataformes virtuals com Facebook, Twitter, Flickr, etc. o webs oficials, fòrums d'opinió, blogs personals tenen cada dia un paper més important, i els afiliats i persones pròximes als posicionaments dels partits també participen cada vegada més activament. En este sentit, els partits valencians no desaprofiten la oportunitat que els brinda la xàrcia per a fer-se presents en ella i tindre obert també este espai a fer campanya.

En el moment d'escriure esta entrada, no és d'estranyar que el PPCV, siga el partit valencià més seguit en el twitter i en el facebook, (3.131 i 8,870 seguidors als seus perfils), encara que sí és simptomàtic que el segon partit en escons de les Corts Valencianes es veja superat ampliament per Compromís tant en el twitter (els socialistes tenen 1.653 seguidors front a 2.333 de la coalició) com en facebook (1.514 seguidors socialistes per 5.019 dels de Compromís), fins i tot EUPV té més seguidors al facebook que els socialistes.

D'estos números que ens oferix la xàrcia no podem extraure conclusions definitives, encara que sí, com moltes enquestes marquen una tendència, i este cas és la tendència de la simpatia que desperten les diferents opcions polítiques. I estes simpaties internàutiques tornen a colocar al PPCV com a majoritari i ens indiquen que alguna cosa falla en els socialistes si volen ser alternativa en este canvi de cicle perque es veuen superats, en este sentit, per Compromís i prou amplament. En este apartat de la campanya alguns han de prendre nota.

Un agost molt hàbil

2011-08-03T10:02:00.002+02:00

La política valenciana no està descansant en estos primers dies d'agost. Entre l'anunci de convocatòria d'eleccions general, que el President Fabra acaba d'arribar al càrrec i comença a prendre decissions i més notícies que van eixint a la llum pública, agost no és gens inhàbil per als polítics valencians.

Ahir l'actualitat va tindre prou continguts, encara que es va centrar en dos qüestions fonamentalment, l'anunci per part de l'Audiència Provincial d'obrir juí per desobediència a l'autoritat a la diputada Mònica Oltra durant unes propotestes en el Cabanyal i la qüestió de l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) de RTVV. Com del fenòmen Mònica Oltra i Compromís parlarem en una entrada pròxima, ens centrarem en la situació de RTVV i les reaccions polítiques.

El President Fabra i el Conseller Vela han presentat este ERO com un tema inevitable i una necessitat per a que la ràdio i televisió valenciana puguen sobreviure, qüestió diferent serà configuració jurídica tindrà l'entitat. La realitat és que en el cas de la Televisió Valenciana només, la subvenció per part de la Generalitat és de 138 millons d'euros, en un pressupost de 201 (més d'un 68%) i les seues audiències són molt baixes. Canal 9 té un 5,4% i Nou2 i Nou24 un 0,3% cada una, sent els dos canals autonòmics de menys audiència de tot l'estat. Queda palés que falla tant la gestió, com el model i això en els temps que estem vivint, sí que pareix fer inevitable un reajustament, clar que com sempre, la tissora dels retalls entra a fer faena per la part més feble, els treballadors.

L'ERO anunciat parla de 1.000 treballadors afectats dels 1.800 que té la casa, i els sindicats han posat el crit en el cel. Parlar de sorpresa és una impostura, perqué els mateixos treballadors comentaven que després de les eleccions "passarien coses", encara que naturalment han de posar-se a favor dels llocs de treballs i més quan es tracta d'un número tan important, a banda de reclamar responsabilitats als gestors.

L'oposició ha reaccionat, com caldria esperar, tant PSOE com EU han demanat la reunió urgent del Consell d'Administració i Compromís que abans de retallar en llocs de treball, es retallen despeses innecessàries.

L'evolució de l'ERO de RTVV anunciat per a setembre o octubre, serà una de les qüestions internes que haurà de dirigir el nou President i el seu Consell, encara que pareix que els reajustaments i retallades no es quedaran només en la televisió valenciana, el propi exconseller de Sanitat parla del seu sector i segur que vindran més. Setembre es presenta calent, més que este "pseudoestiu"

Esquerra, nacionalisme i ecosocialisme valencià davant les eleccions generals.

2011-08-02T10:15:00.003+02:00

A l'entrada anterior parlàvem de si Alarte era la persona que calia per a encapçalar l'alternativa majoritària al poder del PP valencià. La realitat era que eixa alternativa en les passades eleccions valencianes no només no havia replegat els vots que el PP s'havia deixat pel camí, sinó que damunt havia perdut recolzament, i això ens fa mirar cap a més formacions polítiques.

Que existix una alternativa a l'esquerra del PSOE i opcions polítiques que competixen per una part del mateix espai, és una realitat que es pot comprovar a les mateixes Corts Valencianes on de la possibilitat de tindre unes corts bipartidistes es passà el 22 de maig a tindre quatre grups parlamentaris: el del PP, el del PSOE, Compromís i EU.

A hores d'ara, Compromís i EU representen eixa alternativa la bipartidisme, alternativa que davant les eleccions generals, els dos partits volen traslladar al Congrés dels Diputats. En el mateix espai també apareix Equo, un projecte bàsicament ecologiste que no partix del no res en quant a base social gràcies a les personalitats que l'encapçalen i recolzen a nivell estatal.

En este punt, cal recordar que després de la reforma de la llei electoral, tota formació que no tinga representació en les Corts Generals, ha de replegar un 0,1% de signatures respecte al cens electoral de la circumscripció per la que vullga presentar-se. De manera que tant Compromís com Equo ha de fer esta replega, a EU no li cal.

Només per esta circumstància, i, pot ser, per més, es podrien plantejar coalicions preelectorals entre Equo i Compromís, i més quan Iniciativa del Poble Valencià (IPV), una de les potes de la coalició encapçalada per Enric Morera, apareix des del principi lligada a la gestació d'Equo. Esta possibilitat pot despetar tensions entre la base nacionalista del BLOC que és la formació que aporta més afiliats a la coalició Compromís.

Esta possibilitat es va llançar abans que es coneguera la convocatòria d'eleccions, encara que no s'ha tornat a plantejar públicament i tant Equo com Compromís han llançat per separat i per les xàrcies socials la seua "precampanya" de replegada de signatures més enfocada en els primers a donar-se a conéixer entre la població de cara a les eleccions del 20-N. De com funcionen estes campanyes respectivament podria marcar el futur d'una possible coalició, a banda de, naturalment diferents arguments que es puguen fer servir. En tot cas, també depén molt de l'equilibri intern de Compromís, salvat pels seus resultats autonòmics i municipals, encara que no vol dir que estiga consolidat (mes esta és una qüestió a tractar en pròximes entrades).

Per la seua banda, EU, sense la necessitat de les firmes, continua el seu funcionament habitual, suposem que expectant davant els moviments en el seu mateix espectre i planificant el com abastar representació en alguna de les tres circumscripcions valencianes per a enfortir la seua pròpia coalició a nivell estatal.

¿Alarte és alternativa?

2011-08-01T09:56:00.002+02:00

Que el canvi de cicle en la Comunitat Valenciana només siga una renovació de cares dins del PP i del Consell, o també de partit en el govern valencià depén en bona part de l'alternativa política i de qui la encapçale. El partit majoritari de l'oposició és el PSOE i el seu líder, Jorge Alarte. La qüestió seria ¿representa Alarte eixa alternativa necessària? I és esta una qüestió que es plantegen els seus propis correligionaris i de la que dubten públicament un sector configurat al voltant de Francesc Romeu, qui també va optar a la secretaria general dels socialistes valencians en les mateixes eleccions que va guanyar Alarte. De fet, Romeu, es treballa activament este grup opositor dins del PSOE valencià. De partida, si els teus propis companys no confien en tu, s'ha de reconéixer que esta no és massa bona carta de presentació de cara a l'electorat.

Al mateix temps, els resultats electorals d'Alarte com ha cap de llista han segut decebedors per als socialistes valencians que han perdut una porció important de recolzament de la societat, de fet, la seua baixada en vots maquilla els resultats del PPCV, que si bé manté la majoria absoluta, també ha perdut vots i percentage en un moment de vent a favor del PP en tota Espanya.

La figura d'Alarte com a cap de llista és contestada dins del seu partit i encara no està consolidada entre l'electorat si atenem als resultats, encara que en tot cas, la recuperació del PSOE valencià en les urnes no passa només per l'acceptació popular del seu candidat sinó també pel discurs que el partit faça arribar a la societat, i per la concepció que la societat valenciana tinga dels seus plantejaments polítics. I en el nostre cas, no és una qüestió simplement de programa o de propostes concretes sinó de la cosmovisió que els valencians arriben a captar i que el partit sapia transmetre. En este punt, la societat valenciana des de 1995 li ha donat la confiança cada vegada més majoritàriament al PP i u dels punts forts que explica esta fidelitat és que els votants han identificat als populars com el partit dels valencians, el partit que li ha donat una nova cara a la nostra terra i per contra, el PSOE és el partit que la tenia "abandonada".

Per tant, la qüestió de si Alarte és alternativa o no, es convertix en una doble qüestió, més enllà de les lluites internes, si Alarte és el cap de llista alternatiu al poder establit i si pot encapçalar el procés que provoque el canvi de concepció de la societat valenciana i trenque una dinàmica a la baixa dels socialistes de més de quinze anys.

Investidura de Fabra

2011-07-27T23:53:00.007+02:00

1. El discurs.

http://www.ppcv.com/noticias/discurso-investidura-alberto-fabra/8592

En l'enllaç podem llegir la totalitat del discurs de Fabra durant la seua investidura com a President de la Generalitat Valenciana.

En El Pais, Raquel Seco publica una anàlisis interesant, o almenys curiós, en el que se destaquen les diferències entre els discursos de Fabra i Camps, les més relevants el poc us de la paraula "España" per part de Fabra (front a la profusió de Camps) o la desaparició de les paraules "millones" o "euros" que sí va amprar Camps.

http://politica.elpais.com/politica/2011/07/26/actualidad/1311676132_727196.html

Més enllà d'estes curiositats lo ben cert és que Fabra comença el seu discurs fent una espècie d'oda a Camps fent us d'adjectius com "valent", "honest" i "honrat" oda a la que afegix un autèntic panegíric a les polítiques del PP valencià i de la Comunitat Valenciana (única part del discurs que fa en valencià). Pero, en tot cas, al poc de començar reclamar tindre la legitimitat per a ser President de la Generalitat (per si algú li volia retraure el no haver passat per les urnes)

Per les seues paraules, hem de concloure que serà continuista de les polítiques de Camps, encara que això sabem que és totalment impossible. Caldrà vore quin percentage de continuisme existix finalment. I també pareix que deixa clar que les seues prioritats seran la ocupació, el manteniment de l'estar de benestar i l'austeritat en l'administració. Prioritats que també caldrà observar fins a quin punt pot abastar-les durant estos quatre anys.

Grau de continuitat i grau de compliment d'objectius seran les qüestions a observar en un futur.

2. La fotografia.

Si alguna cosa atresora el PPCV és el domini de la situació, el màrqueting polític, controlar a la perfecció el teatre d'operacions. I la fotografia de l'arribada de Fabra a les Corts penjada en la web del PPCV és una clara mostra convertint a la fotografia en un element quasi tan important, sinó més, que el mateix discurs de Fabra. Rus, Clemente, Sanchez de León, Camps, Barberà, Fabra, Castedo i Blasco. Tots els que ostenten el poder dins del partit i del grup parlamentari. En tot cas, és una foto fixa, vorem com els posiciona a tots els seus protagonistes el pas del temps. De moment, Camps ha passat a ser President dimissionari i ha d'assentar-se en la banqueta dels acusats.

Discursos d'investidura

2011-07-27T00:18:00.008+02:00

Hui, 26 de juliol, ha tingut lloc la segona sessió d'investidura d'un President de la Generalitat Valenciana, dins de la mateixa legislatura quan tan sols han passat poc més de dos mesos de les eleccions que li donaren la majoria absoluta al PP que encapçalava Francisco Camps.

Les Corts Valencianes han triat un nou President, Alberto Fabra, actual alcalde de Castelló. Bàsicament a presentat una línea continuista. Ací tenim el seu discurs d'investidura.

http://www.ppcv.com/noticias/discurso-investidura-alberto-fabra/8592

Després de l'encara candidat a President, ha pres la paraula el síndic del principal partit de l'oposició, Jorge Alarte en nom del grup socialiste. El seu discurs ha girat al voltant de 15 iniciatives estratègiques. Este és el seu discurs sancer.

http://www.socialistesvalencians.org/news/view/2350

Per la vesprada han intervingut els grups minoritaris. En primer lloc el grup de Compromís, prenint la paraula el seu síndic, Enric Morera que ha efectuat també diverses propostes com llevar-li els "honors" a Camps si finalment és condemnat, treballar per una regeneració democràtica o un nou pacte fiscal. En la pàgina web de Compromís no està penjada a hores d'ara la intervenció de Morera, encara que sí està en la web de RTVV.

http://www.rtvv.es/es/comunidad-valenciana/Discurs-integre-portaveu-compromis-morera_3_524377641.html

Per últim ha pres la paraula Marga Sanz, en nom del grup d'Esquerra Unida del Pais Valencià que després de repasar quina ha segut la situació que ha conduit a Camps a la seua dimissió i de recordar les propostes del seu grup li ha demanat a Fabra que trenque en el passat per a ser lliure en governar.

http://www.eupv.org/2011/07/26/intervencion-de-marga-sanz-eupv-en-el-pleno-de-investidura-26-07-2011/

Després de les rèpliques i de la intervenció de Rafael Blasco, síndic del grup popular, s'ha procedit a la votació en la que Alberto Fabra ha segut triat com a President de la Generalitat Valenciana per 55 vots a favor i 43 en contra.

Ara sí: Canvi de cicle

2011-07-26T09:23:00.003+02:00

En octubre de 2009 vaig escriure al voltant del canvi de cicle en la política valenciana aci, encara que en 2008 alguna cosa s'albirava per esta finestra aci. Al remat, el canvi de cicle no ha vingut per les urnes, tot i que el PP ha perdut recolzament popular, sinó per la direcció nacional del PP, decisió que Camps, submís com sempre, ha acceptat deixant pas a un nou President de la Generalitat diuen que també designat per la cúpula del carrer Genova.

Este nou President és Alberto Fabra, actual alcalde de Castelló que curiosament quan va arribar per primera vegada a l'alcaldia també ho va fer per renúncia del seu predecessor i no passant per les urnes.

Alberto Fabra serà investit hui per les Corts Valencianes com a President de la Generalitat Valenciana, i té pràcticament tota la llegislatura per davant, puix Camps només ha ostentat el càrrec dos mesos des de les eleccions. El seu nomenament serà la mostra més clara que el cicle en el PP valencià i en la política valenciana en general està canviant. Per una banda les forces internes dels populars estan resituant-se, buscant nous equilibris, perque encara que ho parega, el PP, com a associació humana, no és monolítica ni ultradisciplinada. De la gestió d'esta reubicació depén el seu futur pròxim i electoral en el futur.

En atres entrades parlarem més a fons, pero en quant a l'oposició, haurà de canviar de discurs centrat en la corrupció, el PSOE haurà de triar el seu propi camí, eixe que va abandonar fa tant de temps, Compromís, que sí ha triat el seu propi camí de convertir-se en l'alternativa d'esquerres a un PSOE valencià inoperant, vol creure's eixe paper i com a mostra d'esta voluntat presentarà hui un candidat alternatiu a la Presidència, Enric Morera, el número ú en les seues llistes en les passades eleccions. Per la seua banda, EU continua en el seu paper de sempre, no li cal canviar massa i pareix estar a gust en eixa posició.

El cicle estava canviant des de fa temps, ara, en el canvi de cara en la més alta representació institucional dels valencians, s'ha accelerat. És encara una incògnita de fins a on ens conduirà, pero serà apasionant seguir de prop este cicle canviant.

Com sóc

2011-06-06T16:11:00.002+02:00

Com comentí, este blog continuarà aparcat temporalment de manera indefinida, pero no les meues activitats blogueres com podeu comprovar en este enllaç que és, des de fa temps, el meu blog "nodriça"

http://magascon.blogspot.com/

Plorí

2011-05-23T15:44:00.004+02:00

Hola amics i amigues, els poquets que llegiu este blog meu.

He dubtat molt d'escriure estes lletres pero m'ha vençut la necessitat de manifestar els meus sentiments i trobe que, com pense tancar esta finestra (ara mateix desconec si de manera definitiva o no), pot ser la millor manera de despedir-se siga expressar clarament els meus sentiments en estos moments.

Anit, quan vaig tornar a casa, plorí. No un plor estens, sinó un plor de llàgrimes eixutes i agres. Un plor provocat segurament per una barreja de sentiments que van des de la necessitat de descarregar tensió fins a l'impotència davant de la realitat, pero he de prendre conciència definitivament que les idees en les que crec no són compartides més que per un grapat de persones arreu de tot el territori valencià. Esta és la realitat i la qüestió que tinc clara des de fa temps encara que em vullga reilusionar en algun moment.

Com crec profundament, diria que de manera íntima en la democràcia, pense que cada una de les persones que vota, o no, tria segons els seus pensaments i si vota una opció és perque pensa que eixa és la millor. I aixina ho crec, sincerament, pero deixeu-me que plore en vore que en el meu poble de Torrent, el partit que representa les meues idees haja tingut 395 vots i un partit que defén obertament la xenofòbia i són públicament intolerants contra la diferència s'haja alçat en més de 1.100 vots. Com dic, crec en la democràcia i si aixina ho volen els torrentins per alguna raó serà. Pero almenys deixeu-me alçar una miqueta la veu, un apagat reguiny encara que siga.

Plorí perque el sacrifici ha segut gran, meu personal i d'un grapat de bones persones, i el resultat en vots, escàs. Plorí perque a alguns els he convençut personalment per a que formaren part d'esta candidatura, i la candidatura no ha arribat a unes mínimes expectatives...

(Pare, alene i acabe)

Disculpeu-me les llàgrimes. Passarà el temps i assumiré la realitat, de fet, fa temps que la tinc assumida, pero passar per la festa democràtica del reconte de vots és per a mi una agra experiència des de fa un bon grapat d'anys. I poques llàgrimes em queden.

Gràcies a tots els que heu llegit este espai. Als que heu fet comentaris. Als amics, als amics crítics, als crítics i als crítics despietats.Fins i tot, gràcies, als robots informàtics que els ha donat per penjar veges tu a saber quins enllaços estranys, al remat no deixen de ser més que una mostra de la mateixa perplexitat d'esta finestra oberta en la xàrcia. Tanque esta finestra perque no tinc massa ganes d'escriure per a llançar idees que pràcticament ningú no compartix, això ho puc fer en viu i en directe que resulta més gratificant des del punt de vista humà. I no vos menyspree als lectors d'este blog, al contrari, vos estic molt agraït, més de lo que alguna volta podeu haver arribat a pensar.

Gràcies i fins a la pròxima.

Lliçó de valencianisme

2011-04-15T10:46:00.004+02:00

Anit, 14 d'abril, aní a la presentació de la candidatura d'Units x Valéncia en la localitat d'Almàssera. Fins ara, este poble és l'únic en que UxV té representació gràcies a dos regidores, Glòria i Raquel que han treballat durant quatre anys pel seu poble. Ara Glòria es presenta de nou com a candidata a l'alcaldia d'Almàssera per Units x Valéncia i esperem sincerament que puga ser-ho com ho va ser l'ànima del partit en esta localitat i el seu president d'honor, Enric Ramon, durant 14 anys.

Enric Ramon milità en Unió Valenciana fins que Jose Maria Chiquillo va decidir que UV no es presentava a les eleccions generals a canvi, naturalment, d'ell ser senador. Al remat, Chiquillo, va integrar-se en el PP, pero Enric Ramon no volgué tornar a unes sigles que significaven tant per ad ell que no podia aguantar tantes persones que usant-les com a trampolí acabaven dins del PP en diferents càrrecs institucionals. Per això, Enric Ramon, va espentar la creació d'un nou partit polític, Units x Valéncia, creat del no res, pero des de l'energia del qui creu en el potencial de la gent del seu poble i de la seua terra.

Malauradament Enric, va caure greument malalt i va passar el testic a Glòria. Han passat quatre anys d'això i Enric no ix pràcticament de sa casa i si ho fa necessita l'ajuda dels seus familiars i d'una cadira de rodes perque la malaltia ha fet mossa en ell. En tot cas, anit, no volia perdre's l'acte de presentació de la candidatura del seu partit en el seu poble i com tanca la llista per a demostrar una vegada més que Units x Valéncia és la seua opció, va pujar a l'escenari sense abandonar la seua cadira de rodes naturalment. Per a conclure l'acte començà a sonar l'Himne Valencià i tots els presents s'alçaren per a cantar-lo.

Enric, profundament valencià i valencianiste, no podia ser menys i va demanar als que li rodejaven que l'alçaren de la cadira i recolzat en els seus braços va poder cantar en peu l'himne de la seua pàtria. Estic segur que este gest se'm quedarà gravat per a tota la vida perque a pesar d'estar impedit, a pesar de la greu malaltia, Enric va voler alçar-se perque sonava l'Himne Valencià.

Eixe sentiment valencianiste és el que mai podrà comprar el PP per molta ambició que pose damunt de la taula, perque eixe sentiment no té preu i està arrelat en la pròpia essència de les persones.

El PP podrà fer-se en tot el valencianisme simbòlic si vol, pero eixe, en tots els respectes, està buit, pero no es farà mai en persones com Enric Ramon que valoren els seus sentiments, la seua manera d'entendre la vida i la seua conciència de ser valencians per damunt dels oripells del poder. Gràcies Enric, anit em donares una nova i profunda lliçó de valencianisme.

Estava tot orquestat

2011-04-12T09:35:00.003+02:00

Durant els últims anys he participat, com a representant d'Units x Valéncia, en diverses reunions en Unió Valenciana, primer en Joaquin Ballester com a president dels unionistes, i després en Jose Manuel Miralles en este càrrec. Els interlocutors han canviat, pero el resultat era sempre el mateix, que no era un atre que l'impossibilitat d'arribar a qualsevol acort, ni tan sols un senzill pacte de "no agresió".

Si en Ballester sempre percibia una predisposició positiva, pero a la que no li acompanyaven les circumstàncies, en Miralles cada vegada que eixia d'alguna de les reunions creixia en mi la sensació que era ell el que tenia algun motiu personal per a impedir alguna classe d'acort.

No vaig a entrar en els detalls d'aquelles reunions perque pense que no és el moment i segurament es pogueren malinterpretar, pero esta sensació d'interés personal s'ha confirmat després de vore com Miralles està escenificant la venda simbòlica de les sigles d'Unió Valenciana al PP. Això era lo que ell volia, perque no podia lliurar una atra cosa al partit de Camps. Ell com a president d'un partit que tenia uns resultats electorals escasos no valia molt políticament, pero el simbolisme d'ofrenar les sigles UV i, fins i tot, la Senyera depositada per la familia de Blasco Ibañez, busca clarament traslladar a la societat que l'esperit del valencianisme que va encendre la flama del partit en els huitanta, passa a ser patrimoni del Partit Popular.

Estava tot orquestat. I pense que des de fa temps. Naturalment no puc saber quan es va teixir esta autèntica trama de venda simbòlica, pero no és cosa de fa pocs dies, sinó de més temps.

El remat de la jugada també està finament estudiat, les diverses notes de prensa, les fotografies, els actes, i, naturalment les paraules, sobre tot les de Camps quan diu que "Gracias a este acto el PP puede decir alto y claro que representa a todo el valencianismo y todas las personas que quieren defender lo valenciano, y que es la garantía de nuestro territorio, nuestra singularidad y nuestra identidad" Sincerament, lo que pot dir ben alt el PP és que dins d'ell està tota l'ambició política més depredadora que s'ha conegut mai, pero afortunadament en el PP no està "tot el valencianisme" ni "totes les persones que volen defendre lo valencià".

El Partit Popular de la Comunitat Valenciana és un gran dominador del màrqueting polític i del simbolisme, només cal vore com a orquestat esta compra de les sigles d'UV. Pero el valencianisme no és simplement un sentiment simbòlic. El valencianisme és un moviment que s'identifica en la Senyera, en el territori i en la llengua pròpia dels valencians, la llengua valenciana, pero és molt més que eixe simbolisme, és una plantejament social, econòmic, territorial i patrimonial, o almenys això hauria de ser.

Per enrollar-se en una Senyera de tant en tant o cantar emocionats "Per a ofrenar noves glòries a Espanya...." Camps i tot el PP valencià ni són més valencians, ni molt menys, més valencianistes, simplement són una magnífics actors del valencianisme simbòlic pero poca cosa més. No tenen un discurs pensat per als valencians ¡Com van a tindre'l si necessiten la ratificació de Madrit fins i tot per a presentar a les eleccions! sinó el discurs contrari, el d'ofrenar i ofrenar per a que atres puguen fruir dels AVES des de fa més de vint anys o tinguen autovies sense peage o jubilacions més altes o tantes i tantes coses que els valencians podriem fruïr si realment els nostres governants de la Generalitat foren valencianistes com volen vendre'ns.

.....

Pare i alene, no vull escriure cap barbaritat, perque estic segur que això és lo que volen. Estic convençut que el següent pas que tenen establit en esta traman és presentar als valencianistes que no estem en el PP com uns radicals ancorats en sentiments erràtics i destrellatats. I no som això, no podem ser això.

Està clar que hi ha divisió, fins i tot postures antogòniques que ens han dut a alguns a buscar el purisme ideològic, a atres a creuar ponts, a atres a solcar rius assedegats, a pragmatismes que no tots han entés, a transversalitats que no tots volen comprendre, pero no és el moment de tancar-se cada u en sa casa, és moment de ser encara més inteligents que els que han orquestat la venda de les sigles, és moment de no tancar portes, de ser sumament generós perque són dies clau per al present i per al futur.

Políticament, tenim una oportunitat que es diu Units x Valéncia. En el meu cas, milite convençut, encara que reconec que per ad alguns no és la seua casa perfecta, fins i tot més d'un valencianiste té rebuig per estes sigles, cal reconeixer-lo, pero és la possibilitat que nos queda per a construir posteriorment una opció política que s'adapte a la realitat. No vull donar l'impressió de parlar d'una política de fets consumats, senzillament estic fent una reflexió des d'un plantejament realista pero també des de lo més íntim del meu convenciment valencianiste.

D'ací poc

2011-02-15T10:49:00.003+01:00

Últimament no he tingut temps d'escriure noves entrades a este blog que en juny farà 5 anys que tinc obert en la xàrcia d'internet, la raó no ha segut la falta de coses de les que escriure o reflexionar, sinó les obligacions professionals, les preocupacions familiars i les ocupacions socials. Perque realment qüestions per a raonar d'elles les hem tenim a lo llarc d'estos dies sense escriure res en esta finestra oberta.

El blog ha passat per diferents époques i dissenys, pero pense que sempre he mantingut una mateixa manera d'enfocar els assunts, des del raonament i els arguments, no vaig a dir que no he canviat d'opinió en algunes coses, afortunadament ho he fet, i dic afortunadament perque pense que modificar el propi pensament o posicionament és una actitut positiva i profundament democràtica. En tot cas, l'arrel és el mateix, la mateixa soca.

D'ací poc, com diu el títul de l'entrada, el blog tornarà a canviar, s'adaptarà a l'época que anem a viure de precampanya i campanya electoral perque formaré part de les candidatures de la formació valencianista Units x Valéncia tant a nivell local com autonòmic, i adoptarà el disseny, l'image i els continguts comuns que anem a voler transmetre a la nostre societat per a convertir-nos en un partit de present i de futur per al valencianisme i per a la societat valenciana.

En Torrent, es presentaràn moltes candidatures, de tota classe i condició i per a molts, Units x Valéncia en Torrent serà desconeguda o una més, pero entre les persones que formarem la llista a l'Ajuntament tenim l'ilusió de parlar de propostes concretes, de les menudes coses que preocupen a la gent i no de grans promeses que, com s'ha demostrat, no estan a l'abast del nostre municipi sinó que depenen d'atres administracions. Des d'Units x Valéncia de Torrent parlarem de les gestions que nos preocupem com a veïns, de les que preocupen a tots, des de la proximitat i no des de les grans campanyes mediàtiques que, sincerament ni estan al nostre abast ni pensem que siga el moment per a fer-les. M'agradaria que els lectors d'este blog participareu d'alguna manera, si voleu, encara esteu a temps de formar part de la candidatura si penseu que podeu aportar propostes en positiu (només cal que ho digueu), o també aportant i recolzant les nostres propostes o la nostra candidatura quan arribe el moment.

En la llista que presentarem a les Corts Valencianes volem replegar també el sentiment, l'esperit i les preocupacions concretes dels valencians que caminen tots els dies pels nostres carrers i que veuen com els nostres representants es preocupen més de mantindre la seua poltrona i de desprestigiar al contrari que de buscar les solucions que la societat demanda. Les nostres candidatures oferiran eixe contacte directe en les coses senzilles que no preocupen als grans partits, que han donat l'esquena a la societat que viu fòra dels parlaments, pero a la que li agradaria ser administrats per gestors que respongueren a les seues expectatives.

Espere que vos agraden els canvis de disseny, pero més encara espere que vos agraden les noves propostes basades en els pensaments de sempre. Estic i estaré obert a la vostra crítica i al vostre soport, i naturalment no em dol dir que necessitaré la vostra ajuda. Gràcies.

Any 2011, any d'eleccions

2010-12-30T10:26:00.003+01:00

El 2011 és any d'eleccions. Triarem els nostres representants a les Corts Valencianes i als Ajuntaments i de manera indirecta als membres de les Diputacions i més indirecta encara als senadors autonòmics. A nivell local, degut a les simpaties personals, als carismes i a que a molta gent encara li importa qui decidix les coses en el seu poble, els plens tenen i tindran diferents colors partidistes, pero en les Corts existix un risc alt de convertir-se en bipartidistes. PP-PSOE, PSOE-PP, i poca cosa més.

La tanca, o com millor podria ser definit, l'entrebanc que representa el 5% a nivell autonòmic per a poder accedir a les Corts Valencianes és un tap important, pero més important és que des dels sectors no representats o que potencialment estan cridats a perdre la representació no puga embastar-se una alternativa que la societat puga votar d'una manera suficient com per a poder passar del famós 5%. Eixes alternatives han existit pero en un moment donat desconectaren de la societat a la que volen representar o directament mai havien conectat.

Estos sectors són fonamentalment l'esquerra i el valencianisme. L'esquerra s'ha quedat ancorada en dogmes i consignes que a la societat li sonen majoritàriament a coses del passat, mentres que el valencianisme s'ha perdut en els seus propis conflictes, en la búsqueda de la seua pròpia identitat s'ha perdut la part de l'història en que els valencians han superat eixos conflictes i estan preocupats per atres realitats.

Hi ha gent que preferix l'incomoditat extrema de la trinchera a l'incertidumbre del camp obert, encara que vull pensar que cada vegada menys com hem pogut comprovar en l'últim episodi de la conferència d'Abelard Saragossà en Lo Rat Penat i el posterior discurs del president d'esta entitat, Enric Esteve. I quan em referixc a la trinchera no pense que les persones hagen de desfer-se dels seus posicionaments, fes i creences, sinó que hauriem d'abandonar la belicositat davant el que no pensa exactament com nosatres perque només des d'esta premisa es pot tornar a tindre el soport de la societat i no parle exclusivament de política, sinó també de l'àmbit cultural.

Acostar-se a la societat valenciana és primordial i això no supon descafeïnar l'identitat valenciana que ha definit al valencianisme històricament, sinó presentar-la buidada de conflictes i plena de continguts econòmics, socials, ambientals, patrimonials i de tot lo que preocupa i ocupa als valencians i valencianes. Per això, perque açò que estic dient es compartix en el seu si, yo seré una de les 15.000 voluntats que demana Units per Valéncia de cara a les pròximes eleccions, pero també de cara a un futur, perque les eleccions no són un port arribada sinó un punt de partida.

Bon Nadal

2010-12-24T20:24:00.001+01:00

Benvolgut amics, lectors d'este blog, vos desige a tots Bon Nadal en uns versos que he afillat seguint la tradició d'un gran poeta com fon Pere Delmonte. Segur que no arribe a la seua altura pero almenys espere que vos faça arribar el meu sentiment de fraternitat.

Estrela de Belem, cel d'esperança

allumena el camí cap al pessebre

anúncia l'eterna íntima usança

puix naix la salvació que hem tots de rebre

Estrela de Belem, sense tardança

acarona el breçol com un orfebre

que circella en conreu la benaurança

a on la saó del món s'ha de concebre

Estrela de Nadal, llum escollida

eres cresol humil que sempre alena

l'essència de l'estima més sentida

Reblix nostre esperit, l'ànima plena

del teu rostre de pau que ens dóna vida

en la nit que l'amor, al món s'ofrena

El desig de l'AVE

2010-11-03T22:46:00.004+01:00

Estic content que l'AVE arribe per fí a Valéncia. I en dos parades, una en el Cap i Casal i atra a mitat cami entre Utiel i Requena. Estic content perque és una antiga reivindicació que per fí vorà la llum. I a partir del pròxim decembre tindrem en la nostra casa l'alta velocitat ferroviària com moltes atres ciutats europees. I anirem cap a Madrit, i vindràn cap aci d'una manera més còmoda a com ho podem fer ara, i també pareix ser més ecològica.

Pero tornant a l'antiga reivindicació, quan encara els diaris no eren digitals com són ara i que pareix que acabaran fins i tot en el diari de paper, tenia una costum que era retallar els temes que em pareixien interesants. Retalls que encara conserve i que no m'he pogut resistir a comprovar estos dies. Entre ells he pogut trobar este de la fotografia del Levante de 18 de març de 1989. El titular és prou eloqüent i anuncia que l'alta velocitat Madrit-Valéncia s'inaugurarà abans que la de Barcelona. Pero és que llegint en el cos de la noticia diu un representant de RENFE que l'alta velocitat arribaria a Valéncia en 1992 o 1993. Este home com a futuròlec no tenia preu. 18 anys més tart, i més tart que moltes ciutats espanyoles de menys importància econòmica, demogràfica i estratègica que la nostra capital, l'AVE arribarà al nostre territori. Llegir hui, a poc més de trenta dies per al primer viage de l'alta velocitat per les terres valencianes, estes noticies causa una rialla agra. Vore com van aplegant les infraestructures necessàries en tant de retràs i com encara nos queda als valencians tant per reivindicar en este i atres aspectes. Reivindicacions que si no es fan des d'una unitat d'acció entre tots els estaments i àmbits socials continuaran arribant en retràs.

Integración o conflicto

2010-10-03T22:38:00.000+02:00

(Imagen extraida de www.parainmigrantes.info)

Al salir a la luz pública la futura apertura de una nueva Mezquita y sede del Centro Islámico de Torrent, más grande y adaptada a las necesidades de este centro que la actual, ha provocado que también se conozca públicamente la realidad de todo un barrio que desde hace tiempo convive con la problemática de la integración o no de núcleos de población de diferentes culturas. Una problemática que no se da en otras zonas o no con la misma intensidad dado el mayor número de inmigrantes que viven en estas calles de nuestra ciudad.

Pero la futura instalación de la nueva Mezquita no es más que la punta del iceberg de una situación social que nos debe preocupar a todos y que se define en cuestiones muy concretas como la falta de plazas escolares, deficiencias en servicios públicos, densidad poblacional y en otras más generales como las divergencias culturales o miedo ancestral al diferente, y todo ello aderezado en los últimos tiempos con el gran problema de la crisis económica que golpea a todas las familias con independencia de su credo o religión pero que nos hace más vulnerables a todos frente a la realidad que vivimos, que nos hace más proclives a resguardarnos en nuestras propias convicciones donde nos encontramos más seguros.

Todo esto me lleva a pensar que se debe afrontar la situación desde una perspectiva global y no como una cuestión puntual que ha salido en la prensa y, por tanto, no caer en la tentación de solucionarlo como un simple parche en una rueda pinchada para pasar el mal trago, porque sino, corremos el peligro que el reventón de la rueda en el futuro produzca efectos muchos más graves.

NO ES UN PROBLEMA SIMPLEMENTE ADMINISTRATIVO.

Circunscribir la problemática que nos ocupa, al cumplimiento o no de la normativa para realizar obras o licencia de apertura es para mi un error. Naturalmente el local de la Mezquita, como cualquier otro local con concurrencia pública de estas u otras características, debe cumplir las normas que correspondan, pero si el Ayuntamiento de Torrent se limita a afrontar esta cuestión únicamente desde esta perspectiva, se equivoca radicalmente desde mi modesta opinión. Y sería una equivocación porque un simple papel oficial que certifique el cumplimiento de las ordenanzas municipales o normativa autonómica no anula las preocupaciones vecinales, no tranquiliza a los asistentes a la Mezquita sobre el posible rechazo de sus actividades, ni, fundamentalmente, aporta ninguna solución al posible conflicto social que se puede generar dadas otras situaciones que hemos comentado.

En definitiva, no nos encontramos ante una cuestión meramente burocrática, es un problema que se escapa de las competencias de los técnicos municipales y de las atribuciones del concejal de urbanismo, que, como he señalado, tendrán que hacer cumplir la normativa correspondiente, pero no puede ser la única respuesta por parte del Ayuntamiento.

SI NO ES UN PROBLEMA BUROCRÁTICO, ¿LO ES RACIAL O RELIGIOSO?

Aunque la apertura de la nueva Mezquita sea el detonante de la situación que se ha conocido públicamente, bajo mi punto de vista sería una equivocación afrontar esta cuestión simplemente desde un punto de vista de problemática racial o religiosa. Si así fuera, seguramente se estaría fomentando aún más la posible estigmatización de la diferencia. Sin embargo que no sea una cuestión simplemente racial o religiosa no quiere decir que no sea parte del problema.

En nuestra sociedad es una valor considerado altamente negativo el comportamiento racista, de tal manera que incluso los vecinos que se muestran contrarios a la instalación del centro religioso o de determinadas situaciones que se dan en el barrio, cuando son preguntados por periodistas estos días o en las conversaciones que surgen en distintos ámbitos, empiezan sus intervenciones con el consabido “Yo no soy racista pero...” Ese pero es el que nos debe preocupar, porque una cosa es el valor abstracto del antiracismo y otra bien diferente son los casos concretos de una convivencia dificil por la confrontación de la diferencia. Pero aún así no se debería hablar de racismo, por no facilitar que se etiquete la situación de una manera simplista que sin duda favorecería la aparición en escena de los grupos claramente racistas y que ya se han manifestado en nuestra ciudad por otros motivos. Existe un caldo de cultivo de rechazo a la diferencia, hemos de verlo, es cierto, crea problemas en el barrio de Nicolas Andreu y en toda la ciudad (en toda nuestra sociedad), no hemos de olvidarlo, pero convertirlo en un tema de racismo solo puede favorecer que el problema se agrande, aparezcan elementos externos que ayuden a encrespar ese caldo de cultivo y que en lugar de solucionarlo la situación se agrave.

Tampoco debe ser visto como un problema religioso porque no lo es. La actuación criminal de unas personas en nombre de una religión, en este caso del Islam, con la consecución de atentados que a todos nos horrorizan, no debe servir para calificar a todos los creyentes de esa religión de la misma manera, porque a ellos mismos también les horrorizan estos actos. Personas que deforman su conciencia y en nombre de una religión acaban asesinando a otras, existen en todos los credos y despertar esta realidad y estar recordando estos agravios no forma parte de la solución sino del problema. En este aspecto el desconocimiento mutuo agranda la distancia y por tanto también facilita el rechazo. Pero nuevamente si se convierte la problemática que nos ocupa en una cuestión de encaje religioso pienso que se estaría actuando de manera errónea puesto que no ayudaríamos al conocimiento sino al enroque de cada una de las partes en sus posturas iniciales, donde cada parte se encuentra más cómoda, porque no olvidemos que intentar entender realidades diferentes nos conduce a un proceso que en principio nos hace sentir más indefensos porque abandonamos nuestras posiciones habituales, pero acaba por enriquecernos como personas.

NO ES UNA CUESTIÓN DE PROGRAMAS, SINO DE PROYECTO.

Si observamos la realidad que nos ocupa como un problema urbanístico, como una cuestión racial en alguna manera, como si se tratara del rechazo a una determinada religión o incluso como una problemática creada por movimientos demográficos o de concentración en determinadas calles de población inmigrante nos llevaría a crear programas concretos a cuestiones concretas. Y se haría con toda la mejor voluntad. Y serían programas todos ellos necesarios. Pero no se trata de una situación de tema de licencias, ni solamente religioso, cultural, inmigratorio, o demográfico, sino de todo esto en su conjunto. Por tanto, estamos hablando de un problema social, con muchas ramificaciones y complejidades. Por eso en lugar de programas, en lugar de confiar en la maravillosa y sacrificada labor de voluntarios, ongs y centros que vienen trabajando con buenos resultados desde hace tiempo, se debería contar con un proyecto para este barrio en concreto y también para toda la ciudad. Naturalmente un proyecto que no sea simplemente la suma de los respectivos programas o voluntariedades, sino una coordinación de todo ello.

Un proyecto de actuación que partiera de la realidad del barrio en su globalidad. Habría que ver en qué infraestructuras, instalaciones, servicios públicos es deficitario. Si existen zonas degradadas, si existen focos de conflictividad. Pero también de saber captar las partes positivas de la zona y sus potencialidades. Esta positivización muchas veces se olvida, y realmente esta observación podría aportar las soluciones que se necesitan. Si existen puntos de convivencia. Locales que puedan ser utilizados para diversas actividades. Y toda esta muestra de la realidad no se puede hacer desde arriba, no puede ser dirigida, no puede ser condicionada por las administraciones públicas, que pueden o deben ejercer su labor de coordinación eso sí. Este análisis de la realidad, debe partir de la sociedad, debe ser fruto de la reflexión y puesta en común de los vecinos (de los más antiguos y de los recién llegados), de las distintas asociaciones culturales, festivas, juveniles, políticas, deportivas y de cualquier tipo que tengan allí su sede, de los diferentes representantes religiosos de la zona, y de cualquier persona o entidad que tenga alguna cosa que aportar.

A partir de este análisis de la realidad. Las administraciones públicas deberían asumir el proyecto social que diluya el posible conflicto, que mejore las condiciones de vida de los vecinos, de todos, que positivice la situación, atajando el problema a tiempo sin dejar que el caldo de cultivo existente llegue a hervir. Y naturalmente quien debería liderar este proyecto es el Ayuntamiento de Torrent puesto que es la administración más cercana que tienen los vecinos (haciendo participar a todas las posibles).

LA INTEGRACIÓN ES UNA CAMINO DE DOS SENTIDOS.

La frase no es mía, simplemente la he adaptado porque define a la perfección cual debe ser la actitud de todos los implicados en esta situación bajo mi punto de vista. Por un lado no se puede reclamar que las personas que llegan al barrio procedente de otros países y culturas, con distinta religión o religiosidad, con distintas costumbres a la de los residentes se integren a nuestra sociedad si no se les abre ninguna puerta. La integración no es un proceso mágico. No se da habitualmente por generación espontánea, ni tampoco es un abandonar la propia manera de entender la vida para sumergirse sin ningún bagaje en la sociedad de llegada. Tiene que haber un proceso. Tiene que darse una acogida. Sin esta actitud de acogida es imposible conseguir ningún porcentaje de integración.

Por otro lado, el que llega de fuera también tiene que tener una actitud de acogida. En este caso, para conocer las costumbres del lugar donde llega. Respetarlas. Pero no desde la distancia o la simple comparación con las suyas, sino para valorarlas y participar de ellas, sin que eso suponga renunciar a las propias, pero sí que no supongan un rechazo a la sociedad en la que vive. Conocer las lenguas del territorio. El valenciano y el castellano. Las fiestas populares de la ciudad. No puede haber integración si la sociedad de acogida debe entender las costumbres, religiosidad e incluso manera de vivir del que llega de fuera, pero éste no pone de su parte para conocer y participar, en la medida de lo posible y siempre progresivamente, de la vida cotidiana de la sociedad en la que vive.

Por eso, la integración es un camino de dos sentidos. De dos voluntades que deben encontrarse y no enfrentarse. Que tienen que vencer el miedo a la diferencia, aportando cada una de las partes su visión más positiva. Y todo ello impulsado por el proyecto del que he hablado anteriormente. Todo eso si se quiere aportar soluciones y no enquistarse en el problema. Todo ello si se quiere favorecer la convivencia. La prosperidad. El entendimiento. El enriquecimiento personal y social. No es una tarea fácil, pero tampoco imposible. Y lo más importante, está en nuestras manos.

Matrícules

2010-09-02T09:47:00.003+02:00

Quan era menut i eixiem de viage fòra de Valéncia, u dels divertiments que teniem era buscar les matrícules valencianes. Recorde perfectament com en més d'una ocassió, anant per ciutats o pobles, els conductors d'atres vehículs matriculats també en Valéncia nos saludaven fent sonar el claxon o fent llums en identificar a atres valencians motorisats, qüestió que era una alegria per als que anàvem dins. També recorde com en arribar a algun lloc i baixar del coche, si coincidies en atres valencians la pregunta de rigor era "¿D'a on sou?" i la resposta no era "valencians", això ya ho sabiem sinó, "nosatres de Torrent", "¡Ah! Puix nosatres d'Alcoy, de Castelló, de..." Clar que en aquella época identificar el lloc de matriculació del vehícul era molt fàcil, la "V", la "A" o la "CS" mostraven clarament que erem valencians i també és cert, o almenys a mi m'ho pareix, el sentiment de valencianitat (sense entrar en la seua profunditat) estava més viu en el carrer.

Ara ni el sentiment, ni les matrícules favorixen eixa ràpida identificació. De fet, he tingut oportunitat de visitar una localitat dels pirineus francesos (o occitans) Bagnères de Luchon, i els meus fills anaven buscant matrícules espanyoles, i eixa era una dels seus divertiments com fa més de vint anys yo buscava les valencianes. El cas en que en esta búsqueda yo trobava matrícules occitanes com les de l'image, i és que, al contrari que Espanya, França no es trenca per dur en la matrícula distintius "regionals" o "departamentals". És més, segons pareix, cada ú pot triar eixe distintiu en independència d'a on haja comprat el vehícul. El coche té un número de per vida, pero el conductor pot triar el distintiu del departament.

A mi m'agradaria continuar identificar a atres valencians per la seua matrícula, pel distintiu extern, i m'agradaria que els meus fills pogueren fer-ho també perque trobe que sinó és una manera més de despersonalisar-nos, pero ni per a estes qüestions tan en aparença irrelevants els valencians ni els valencianistes en totes les seues expressions pareix que pugam tindre una veu més o manco unànim.

L'essència del valencianisme

2010-07-21T10:16:00.003+02:00

El valencianisme està format per diverses tendències i pensaments. Tendències que no han demostrat capacitat per a superar les diferències i agarrar camins d'unitat. Fins i tot, alguns li neguen ser valencianistes a alguns atres. Res de nou, res que no sapiam. La qüestió és que estes separacions es donen perque cada tendència priorisa acostar-se a la seua pròpia essència, a lo que consideren la purea de la corrent per damunt d'atres consideracions que formen part del seu o nostre moviment.

Hi ha qui determina que l'essència del valencianisme és la llengua, el valencià, encara que posa tot el seu émfasis en la normativa de manera que segons la norma aplicada et diré qui eres. També es troba l'ànima del valencianisme en els símbols, bandera i himne, trobant en este punt diferents colors, musicalitats i lletres que deixen de ser pluralitat quan són enfrontats. Reviure els agravis històrics, posar al dia l'història foral valenciana representa també una part fonamental d'estes essències, aixina com la defensa del territori, qüestions en les que tampoc hi ha aproximacions unívoques.

Per a mi totes estes coses i atres són els continguts del valencianisme, naturalment, cultura, llengua pròpia, símbols propis, història, territori, patrimoni,... pero he arribat a la conclussió que no són l'essència, i no ho són precíssament perque formen part del problema de la distància entre les diferents tendències. Per a mi tots estos fets definitoris són el contenedor del valencianisme, pero l'autèntica essència són les persones, els valencians i valencianes individualment que entre tots formem part del colectiu, de la societat valenciana. La societat de persones individuals que són i viuen en el territori valencià són l'essència, o haurien de ser l'essència del valencianisme, perque ells i elles són els individus receptors dels drets i complidors dels deures. I pot ser si centràrem la mirada en les persones, dins de la seua pluralitat, trobariem un camí aglutinador que molts de diferents tendències volem caminar algun dia no molt lluntà.

Un model per al valencianisme

2010-07-06T13:53:00.011+02:00

El valencianisme hauria de trobar un model estratègic per a tindre presència política i representació parlamentària i no només en els ajuntaments i determinats municipis a on conta, i prou, el vot per simpatia cap a la persona que siga cap de llista.

La qüestió és que este model estratègic ha de ser propi i no importat. Ha de ser real i no utòpic, perque va referit a una societat que és la nostra, la valenciana, la que és (en present) i no que la fon (en el seu moment), ni la que ensomiem cada ú. La societat és que la és i no la que desigem ni la que deixà de ser.

Naturalment el model, o el proyecte de valencianisme ha de beure d'atres fonts, d'atres eixemples, d'atres experiències, pero no copiar directament, no voler traslladar el model d'atres ismes al nostre. I en este sentit, els espills a on mirar-se no tenen perqué ser pròxims, no tenen perqué ser el dels veïns, els d'atres "ismes" del mateix estat. En este sentit, el valencianisme ha estat molt pendent del catalanisme, per a odiar-lo o per a venerar-lo, per a envejar-lo o per a rebujar-lo, pero totes estes actituts del valencianisme casi sempre han estat impregnades d'un marcat sentiment d'inferioritat.

A hores d'ara pense que està clar que el valencianisme no pot ser com el catalanisme un moviment bàsicament cultural. Cosa que no vol dir renunciar a la llengua pròpia ni mirar cap a la societat a l'hora de vore quin consens han abastat en este sentit al marge del valencianisme polític, sinó que el valencianisme no pot basar la seua estratègia en presentar-se com a garant de la vertadera essència valenciana, entre atres coses perque per les nostres característiques com a poble i en la realitat actual, no existix una única veritat essencial valenciana.

El valencianisme tampoc hauria de ser un moviment de confrontació contra l'atre "isme" majoritari i en creiximent exponencial com és l'espanyolisme. Hem de tindre en conte que les persones que necessiten un referent grupal ho tenen prou més fàcil en l'espanyolisme (mijos de comunicació que ho fomenten, èxits deportius, un sentiment que va abandonar la seua conflictivitat fa temps) que no en el valencianisme que continua sent un moviment dividit i que continua vivint del conflicte 30 anys després de la transició. Des d'esta posició de minoria i divisió voler enfrontar-se contra la corrent majoritària no aboca més que a l'heroicitat, a una defensa saguntina, a que un Palleter declare la guerra i puga quedar en el conscient colectiu com a anècdota històrica i poca cosa més. Pero hem de recordar que Bausset va perdre la guerra i pareix ser que va morir malalt i oblidat.

A banda de continuar perseguint l'utopia d'acabar en la divisió entre les diferents families del valencianisme, caldria mirar cap a la pròpia societat i cap a atres eixemples de moviments regionalistes i/o nacionalistes que estan reviscolant en este mateix moment en Europa. Fins i tot s'estàn creant del no res, com el Partit del Nort de Portugal, que naixen de l'agravi comparatiu pero fonamentalment de la necessitat de desenrollament econòmic i d'inversions que mai arriben o apleguent tart. Llegint este articul que m'ha acabat d'espentar per a escriure esta entrada, m'ha cridat molt l'atenció l'última frase que pronuncia Pedro Baptista, promotor del Moviment Pro-Partit del Nort. "no som un moviment nacionaliste, pero si Lisboa continua en la política d'ulls i oits tancats, el regionalisme pot transformar-se en nacionalisme" (I parla de la qüestió econòmica.)

Per tant, sempre ens quedarà l'economia. No estic afirmant que oblidem la cultura, que deixem a banda els fets diferencials, els costums ancestrals, que no parlem i defengam la llengua valenciana com a principal patrimoni, pero tot açò no pot ser la bandera, l'única bandera del valencianisme polític perque el ciutadà valencià necessita atres respostes, atres proyectes i el que encara manté una flama reivindicativa està demostrat que elecció darrere d'elecció està triant opcions polítiques que esperen ordens de la central, i la central està fòra del territori valencià. L'economia, la comparació en atres realitats més favorables del mateix estat, fer vore els entrabancs als proyectes que ens potenciarien, i tot des del trellat, des de posicionaments tranquils, sense extremismes, explicant els posicionaments raonadament, podria donar fruits, pense que és un dels futurs del valencianisme, perque està sent el futur d'atres "ismes" en paregudes circumstàncies en atres parts del món.

Un any més

2010-07-03T11:19:00.002+02:00

Un any més, i van quatre, vull fer present el meu recort de les víctimes de l'accident del 3 de juliol de 2010 que tingué lloc prop de l'estació de Jesús i que va provocar 43 morts, 47 ferits, les seues families afectades de per vida i una gran commoció en totes les poblacions dels afectats. Després d'estos quatre anys encara m'aborrone en recordar el dia de la tragèdia, sense estar directament implicat, de manera que imagine quins han de ser els sentiments dels familiars i dels supervivents i més quan persistix la sensació d'abandó per part de les diferents administracions valencianes.

No és una qüestió de política de partits, no entre en quí era o deixava de ser el President de la Generalitat, el Conseller i qui és ara. Pero em commou profundament que oficialment no siguen rebuts els familiars, ni els donen massa explicacions. Em qüestiona internament com és possible que últimament la Generalitat haja fet homenages a les víctimes valencianes del camps de concentració nazis (cosa per atra part més que mereixcuda) i ningú no haja pensat en la Generalitat en fer-li un homenage a les víctimes d'este accident, encara que siga íntim. M'agradaria que els nostres administradors tingueren la dignitat, la capacitat humanista de vore als administrats com a persones i no simplement com a votants, perque si així fóra, tots els anys els afectat tindrien almenys el caliu dels nostres representants que no els tornarà als familiars morts, ni els sanarà de les ferides físiques, pero almenys podrien notar el recolzament de tots els valencians en la representació dels nostres dirigents. Encara que pareix ser que no la tenen o l'amaguen per a destinar-la a persones més pròximes als seus interesos electorals.

En tot cas, el meu particular homenage que segurament no arribarà a ningú donat el àmbit personal i reduit d'este espai, pero almenys aci queda com a recort.

Democràcia participativa

2010-06-26T11:22:00.004+02:00

Del meu pas per la Factultat d'Econòmiques (abans es coneixia aixina) no conserve, malauradament, massa ensenyances ni coneiximents. Alguna referència macroeconòmica que atra, el Samuelson ocupant bona part de la meua biblioteca, principis bàsics de mercadotècnia, anècdotes, algún que atre recort dels cafens i poca cosa més. Fins i tot, hui en dia la contabilitat casi la fan asoles els programes i no tan casi perque estan provant una aplicació que escaneja les factures i les contabilisa automàticament.

En tot cas, sí que tinc gravat en la memòria, segurament de manera simplista, alguns sistemes organisatius de diferents paisos com puga ser Suïsa o els Estats Units. Sempre m'ha cridat l'atenció com podien convocar referèndums per qualsevol qüestió, triar qui anava a ser el seu fiscal de districte o fins i tot el sheriff (¿Algú s'imagina aci votar per a elegir el cap de la policia local? Lo ben cert és que més d'u tremolaria)

El cas és que eixe gust per la democràcia participativa se me quedà instalat en el conscient mentres l'inconscient ensomia si algún dia es podria traslladar a la nostra terra. I ho ensomie perque pense que la democràcia sense la participació activa dels ciutadans és una democràcia sense evolucionar. És pràcticament quedar-se en el primer estadi de la democràcia grega o romana, el govern del poble pero sense el poble, casi com una eufemística democràcia orgànica. I per això mai deixaré d'imaginar una democràcia més evolucionada.

Pero hui m'ha donat per deixar d'ensomiar i prendre partida. Ho he consultat en la meua dòna i m'ha dit que sóc el mateix ilús de sempre i que segurament açò em servirà per a desenganyar-me un poquet més. Encara que no vaig a deixar d'intentar-ho. La qüestió és molt senzilla, molt de carrer perque precíssament es tracta d'un carrer de Torrent, més en concret de la dificultat que representa un contenedor de fem per a incorporar-se correctament al carrer Camí Reial si eixes des del carrer El Salvador conduint. La visibilitat és mínima i l'incorporació es fa d'una manera dificultosa provocant efectes negatius en el trànsit, sensació de perill i sobre tot una clara posibilitat d'accident.

Tinc coneiximent que no sóc l'únic que pensa aixina, m'han comentat que s'han presentat queixes en l'Ajuntament i fins i tot alguna petició oficial, pero, ningú fa cas. Per això, reconec que en risc de caure en cert ridicul i un poquet rallant la locura, vaig a llançar-me a demanar firmes dels meus conveins per a demanar que canvien l'ubicació del contenedor. I, si algú em fera cas en esta demanda, presentar-les pel registre d'entrada de l'Ajuntament. A vore si aixina, almenys s'ho pensen.

Pot ser li estiga donant importància a un fet irrelevant. Uns demanen signatures per a que no puge l'IVA i destinen hores i mijos a replegar-les. Atres demanen firmes per a que la TV3 es veja en Valéncia i han conseguit, segons diuen, més de 600.000. A mi, sense deixar d'importar-me estes grans qüestions intente valorar la realitat que em rodeja perque pense que en ella residix l'essència de la democràcia i hauria de ser l'ànima del valencianisme que tant em preocupa.

De manera que aci damunt de la taula tinc la fulla de les signatures, les podeu demanar al meu correu: tofolet@hotmail.com, al mòbil qui el teniu. I si en tot cas, vos pareix que estic perdent un poquet l'enteniment, m'ho podeu dir pero feu-ho en carinyo. Gràcies

Después de la lluvia.

2010-06-24T11:38:00.003+02:00

En una situación normal no sería necesario que diera explicaciones de porqué, de repente, escribo una entrada en castellano. Posiblemente no sea necesario y me vea obligado porque mi conciencia también está (de)formada por las teorías y prácticas del valencianismo del que tantos años soy practicante. Pero como lo creo necesario, las doy. Escribo en castellano básicamente porque me ha nacido así. Porque deseo que, almenos en esta ocasión, mi reflexión llegue más fácilmente a más personas. Y porque no creo que las ideas valencianistas dependan de una lengua o una normativa. Mas, vayamos a la cuestión.

El valencianismo es una realidad que nunca ha llegado a asentarse en la sociedad valenciana como un conjunto de ideas, proyectos. No es un cuerpo unificado. Ha existido, existe y existirá. Pero nunca ha acabado de cuajar. Siempre han habido circunstancias que lo han impedido. No solo externas, sinó también internas. Restauraciones monárquicas, alzamientos nacionales, divisiones, presiones externas, ansias deformadoras, indefiniciones, definiciones extravagantes,... Sobre este cuerpo sin forma o (de)forme del valencianismo no ha dejado de llover. Una lluvia incesante, de las que impide salir a la calle y mucho menos disfrutar del propio territorio. Es una lluvia que condena a permanecer en las trincheras, en los bunkers, en las torres de marfil. Para algunos la excusa perfecta para no dejar la comodidad de su más íntimo asentamiento, para otros el impedimento perfecto para continuar como están, y para otros el problema insalvable para visitar otras realidades tan próximas que forman parte del mismo paisaje pero que la lluvia las mantiene ocultas al conocimiento.

Aunque la lluvia cesará. Más pronto o más tarde dejará de diluviar. Cuando así sea, estará todo embarrado, no será fácil dejar las trincheras, nunca ha sido fácil abandonarlas. Pero no resultará imposible. No será el momento de continuar aferrado a las utopías culturales, territoriales o lingüísticos, sinó el tiempo para acercarse a los lugares próximos a los que la lluvia impedía el paso. Habrá quien no se fie y piense que la lluvia volverá, incluso habrá quien añore la lluvia y manifieste que cuando llovía estábamos mejor, solo seran excusas, como las que existen ahora cuando estamos bajo la lluvia. Excusas que se han convertido, se convierten y se convertiran en teorías y definiciones del valencianismo. Pero solamente son eso, ex-cu-sas.

Cuando cese la lluvia, habrá que encender un fuego para secarnos. Y para encender el fuego hay que tener paciencia, elegir buena leña, encontrarla, prenderla y mantenerla porque todo estará calado por la humedad. Pero al final el fuego se encenderá. Por eso, hay que mantener la esperanza bajo la lluvia, hay que soñar en la realidad a la que estamos renunciando por no querer mojarnos, y habría que proyectar qué haremos cuando deje de llover y podamos salir definitivamente de nuestras cavernas.

La nova lluita de classes

2010-05-31T17:20:00.000+02:00

Karl Marx ens va introduir en la lluita de classes entre els posseïdors del capital i la ma d'obra. D'aquell pensament va sorgir el sistema comunista que per les raons que siguen ha acabat per desaparéixer de la gran majoria de paisos que l'adoptaren, també va sorgir l'ideologia socialista que ha acabat per transmutar-se en una socialdemocràcia molt aigualida, encara que també cal dir que el capitalisme ha modificat el seu salvagisme inicial per una denominada economia del benestar que ara tampoc és que passe pel seu millor moment.

En esta transformació del capitalisme com a model econòmic dels paisos més desenrollats, jugaren el seu paper els sindicats de classe, almenys en Europa i fins i tot en Estats Units. Pero les forces sindicals també han patit la seua transformació particular. En la realitat que ens envolta ho podem comprovar. Junt a la persistència en el temps dels sindicats tradicionals com la UGT o la CNT, aparegué en els últims anys del franquisme CC.OO. i durant la democràcia els sindicats sectorials molt representats en les administracions públiques. I a este punt volia arribar.

En els dos últims anys, la desocupació no ha deixat d'aumentar, moltes empreses que donaven treball han tancat definitivamente les seues portes, un bon grapat d'autònoms ha tingut que replegar veles també. I els sindicats, els més antics i els més actuals, han callat la boca i poc més que s'han dedicat a negociar EROS (Expedients de Regulació d'Ocupació). Pero ara, després de no poder continuar negant més la greu situació, el govern de Zapatero li ha tocat la boljaca als funcionaris, i en eixe moment, com si de sobte la crisis entrara a borbollons per les finestres i portes de les seues dels sindicats els lliberats en masa han alçat el puny de la reivindicació i, a banda de tindre el no per resposta a la reforma laboral, amenacen en la folga (o vaga) general. No és que estiga a favor de cap retall a cap treballador (encara que siga funcionari), ni molt menys tampoc a favor de la pérdua de valor adquisitiu dels jubilats, pero em fa gracia que de la nit al dia, la crispació sindical haja aumentat com per generació expontànea.

La qüestió és que es prendran estes mesures i previsiblement moltes atres, perque són necessàries per a que l'estat no es veja obligat a presentar "concurs de creditors" (si això fóra possible) i tot perque encara estem a l'espera d'un proyecte d'Estat en tots els àmbits, pero especialment en l'econòmic, i ho estem no d'ara, sinó des de fa anys (com vaig indiciar en fils anteriors)

Per cert, en clau valenciana (mai millor dit) mentrimentres els nostres representants en les Corts Valencianes estan més preocupats de demandar-se recíprocament que això dels "tres trages."

La culpa és de Zapatero

2010-05-21T12:51:00.002+02:00

Són les paraules més repetides de l'actualitat. Formen part del tranta dels militants, simpatisants i votants fidels del Partit Popular. De tal manera ho tenen interiorisat, que he arribat a pensar que s'alcen matí i en lloc de dir bon dia, afirmen convençuts que "la culpa és de Zapatero". També és cert que la realitat els dóna bona part de raó, perque Zapatero i el seu govern espolsen una sensació d'inactivitat i de prendre mesures econòmiques per les presions externes que tira d'esquenes. Pero... ¿la culpa és de Zapatero? o millor dit, ¿tota la culpa és de Zapatero? No, la culpa també és de Rajoy, i d'Aznar, i de Rato, i anteriorment de Felipe Gonzàlez, perque l'estat espanyol no té una planificació econòmica i no es mantenen en el temps ni una política fiscal estable, ni cap política social, educativa o de cap classe. Des dels Pactes de la Moncloa estem orfens de consensos.

Baix el meu punt de vista, Rajoy té també la seua porció de responsabilitat, perque com a lider de l'oposició, com a representant d'un cabaç immens de vots, és incapaç de plasmar una alternativa i pareix que lo únic que desige siga que la crisis se'n duga per davant a ZP, al seu govern i als socialistes en general. Esta mira curtplacista li impedix actuar des d'un sentit de l'estat que se tira molt a faltar, i més en persones que tenen a Espanya en la boca tot el dia i que es farten d'ensomiar rollos en la nació espanyola. És incapaç d'anar a la Moncloa i dir-li de tot a ZP pero al mateix temps d'eixir i parlar clarament a la societat en un discurs de colaboració i de propostes donada la greu situació per la que estem passant i que no s'albira en l'horisó que pugam recuperar-nos en poc de temps.

Pero també tenen responsabilitat els anteriors presidents i designadors de polítiques econòmiques com Rodrigo Rato que en bona part de la societat té una image de gran gestor, pero que no va acometre reformes estructurals necesàries que segurament podiem haver-nos ajudat a aguantar millor la situació actual. Es va jugar pràcticament tot a una carta la de la construcció, i quan la construcció va pegar l'esclafit darrere no havia un teixit industrial suficientment fort, ni una productivitat laboral en aument, ni un esforç per l'I+D+i, ni unes infraestructures planificades des de l'eficiència econòmica, sinó novament des del curtplacisme i des de l'egocentrisme. Només cal mirar cap a l'Alta Velocitat ferroviària. ¿Quin AVE va inaugurar Felipe Gonzàlez? El de Madrit cap a Sevilla (sempre des del centre cap a l'exterior no és un matiç a deixar passar) ¿I l'AVE de Josemari Aznar? Com no, de Madrit cap a Valladolit (la seua ciutat natal) I mentres els egolatres pseudoestadistes inauguraven trenets, vora 20 anys després del primer, encara no ha arribat a Valéncia. I es pot entendre que també ho dic per egocentrisme, pot ser, pero resulta que aci, en la nostra terra, tenim un port important en el transport de mercancies (¿A estos mandataris els sona això de les exportacions i la dinamisació de l'economia?) I del corredor mediterrani ni parlem, ara comencen a plantejar-se la seua convenència, després d'anys i anys d'abandó. Lo que m'estranya, en esta qüestió de l'AVE, es que diguen que es retrasarà la seua arribada a Alacant perque d'esta manera retrasen la seua arribada a les plages perque l'alternativa és tirar-se 5 hores de viage per l'autovia de les retencions. (Perque una atra constatació de la pobra planificació és que no pensen en l'alta velocitat com a mig de transport de mercancies, no només de persones)

Aixina que sí, correcte, escolte, té vosté la raó, lo que vosté vullga, la culpa de Zapatero pero com si me vol dir que la culpa és del cha-cha-cha.

El futur de la CAM

2010-05-11T00:35:00.001+02:00

Quan era menut, recorde que arrplegàvem regals en Nadal i en estiu de les dos entitats financeres del poble, la Caixa Rural de Torrent, i la Caixa d'Estalvis de Torrent, fins i tot, un any em va tocar una bicicleta en un dels sortejos. En fer-me més major i com a representant d'alguna associació del poble, també vaig arreplegar material i subvencions d'estes dos entitats per a diverses activitats i publicacions.

Hui en dia, la Caixa Rural de Torrent continua actuant de la mateixa manera, pero Caixa Torrent va ser absorvida per la CAM, el seu edifici emblemàtic al principi de l'Avinguda és ara l'Ajuntament de Torrent i les decissions passaren a prendre's en Alacant, massa llunt del meu poble, com per a sentir pròpies la proximitat dels menuts i les associacions torrentines. Continuen determinades ajudes pero no al mateix nivell ni molt menys.

Hui la CAM, segons diversos diaris, reunix extraordinàriament al seu Consell per a informar-lo de possibles fusions en atres caixes. Naturalment els seus consellers hauran de valorar aspectes econòmics, també polítics no ho podem obviar, i en base a eixes valoracions prendran decissions que ens afectaran a tots els valencians. I ens afectarà perque si la CAM es fusiona en caixes no valencianes, Caja Madrid és la que sona, supondrà el trasllat del seu centre neuràlgic de decissions fòra del nostre territori i això ens restarà, sense cap dubte, capacitat financera per la pèrdua d'arrelament com li va passar en el seu moment a les oficines que passaren de ser Caixa Torrent a la CAM, i com ara li pot ocòrrer a la pròpia CAM. I malauradament no estem parlant només de regalets encara que siguen bicicletes, sinó d'un factor important per a l'economia valenciana.

Baixar i pujar

2010-05-03T19:17:00.002+02:00

Baixar uns per a que pugen atres.

(L'apunt polític del dilluns)

Eixa pareix ser l’actitud del PP torrentí davant els impostos. Durant els últims dies s’han llançat a un campanya en contra de la pujada de l’IVA, pujada que no depén de l’àmbit municipal ni autonòmic on ells exercixen el poder que els ha atorgat les urnes, sinó del Govern de l’Estat i que entrarà en vigor el pròxim 1 de juliol. Esta qüestió de quin partit està en el poder, és essencial, perque entenem que el PP torrentí no enceta esta campanya perque estiga en contra d’esta pujada impositiva perque mire pels contribuents torrentins, sinó senzillament perque està aprovada pel Govern de Zapateror, és a dir, el Govern del PSOE. Esta és la raó realment que caldria que explicaren, i ens semblaria totalment correcte, tant la campanya com el motiu, pero que no ho amaguen darrere del mirar pel consumidor, del mirar pels torrentins com van pregonant, perque si fóra així les contribucions i les taxes municipals, que sí depenen totalment d’ells, és a dir, del PP torrentí, no hagueren experimentat una pujada que frega la barbaritat durant el seu mandat.

Qualificar la pujada dels tributs municipals com de barbaritat és la paraula correcta, més enllà de tecnicismes, eufemismes i polítiques d’aparador. L’IBI, la plusvàlua, o les taxes per llicències d’obertura a Torrent, per exemple, estan al nivell de la barbaritat i totes han pujat durant esta legislatura en la que governa el PP torrentí.

Des del Consell Local de Torrent d’Units per Valéncia no compartim tampoc que una de les poques mesures que el govern de Zapatero pose en funcionament per a superar la greu situació econòmica siga pujar l’IVA que ho paguem tots els consumidors per igual, pero no ens agrada que des del PP torrentí, que governa el nostre Ajuntament, se’ns vullga prendre el pèl actuan contra esta pujada de l’IVA pero clavant-nos pujades astronòmiques en els tributs municipals.

continuació... (tercera part)

2010-04-28T10:07:00.003+02:00

Arnau finalment va alenar interiorment l'alé de forces que li calia per a confesar-li al seu amic allò que guardava en el seu interior. "El cas és que farà cosa de quatre mesos, la teua filla, Laura, em va demanar una cosa que em primer lloc em va deixar desconcertat." Marc va mirar de fit a fit al seu amic preguntant-se quina cosa podria deconcertat una ment tan cartesiana.

Per fi, Arnau, es va llançar. "Resulta que la teua filla em va demanar que... que li deixara les claus del meu apartament en la plaja." Marc va intentar posar un semblant seriós, encara que per dins es pregunta somrient (¿això tan important era açò?¡Este Arnau és increible...!). Tal volta per a conseguir mantindre una una decent serietat li va preguntar: "¿I tu qué feres? ¿Li les deixares?"

Arnau es va sentir de sobte, com en un interrogatori. Pareixia com que l'ambient d'intimitat s'anava perdent i el seu amic volia saber qué passava en les claus de l'apartament i la seua filla, per damunt del sentiment per compartir alguna cosa més que paraules dites al voltant dels efluvis dels cafens. Per això no va dubtar en contestar com si s'estaguera construint una coartada.

"Al principi, com t'he dit, vaig dubtar, pero ella em digué que era per a anar a estudiar. Que d'esta manera podria concentrar-se millor." Marc va clavar la seua mirada, un tant inquisitorial, en els ulls d'Arnau, reforçant així la sensació d'interrogatori. "Pero al remat, ¿qué feres? ¿li les donares o qué?” “Si. Li vaig dir que m’ho pensaria. Pero a l’endemà quedàrem i li les doní”

Marc no va reaccionar. Pot ser Arnau ho esperara i per això es va mantindre uns segons callat. O simplement estava pensant si finalment acabaria de contar l'història com havia estat raonant en si mateix després del café d'aquell matí. Arnau es va decidir. "Fins ara no t'havia dit res perque ella mateixa em va demanar que no et diguera res. Que no vos diguera res."

Durant la conversa, Marc havia arribat a la conclussió que l'única qüestió que angoixava d'alguna manera a Arnau era el fet d'haver-se callat el préstec de les claus de l'apartament. Per això, encara que el seu amic no s'havia adonat, va relaxar la seua mirada lleument. "Ausades que has mantingut el secret" Va encertar a dir l'oficiniste.

Arnau es va sentir relativament culpable. “És cert. Per això quan este matí has dit això de l’intimitat he pensat que eren les paraules que necessitava per a llançar-me a dir-t’ho.” Ho va dir en certa tonalitat disculpatòria. “La veritat és que Laura no m’ha dit res. Ni que anava a demanar-te-les, ni que te les claus del teu apartament, perque… encara les té, ¿no?”

"Sí. Correcte. Les té encara." Va contestar el funcionari com si li faltara l'alé. "¡Ay, Senyor!" Va rebufar Marc que va continuar dient: "No patixques Arnau, esta nit quan la veja li diré que me les dóne i te les torne demà mateix.". "¡No!" Va reaccionar categòric Arnau. "No cal home." Va insistir rebaixant el to de la veu. "T'ho he comentat per a que ho saberes. Pero no cal que li digues res a Laura."

"Com tu vullgues" Va replicar Marc sense massa convenciment. "Realment no les necessite perque no vaig per allí. Ni tan sol pense anar este estiu." Va respondre Arnau reprenint la sendera de l'intimitat. "Entenc. Et recorda a ella, ¿no?". "No és que em recorde a Lisa, és que la veig en cada racó de l'apartament, en cada ullada de la mar."

Arnau va continuar la seua íntima confesió. "Per això no puc tornar. Pero tampoc he volgut posar-lo en venda.Pot resultar estrany, pero és així. No torne perque Lisa està present a cada moment, encara que si deixara de ser meu seria com perdre-la definitivament." Marc havia relaxat la seua mirada definitivament. Escoltava al seu amic, encara que la seua ment mamprenia a pensar en noves possibilitats.

Novela feisbuquera (II)

2010-04-26T17:25:00.003+02:00

(Capítuls del XII al XX)

Al remat Arnau va acabar en tot el procediment que quasi pareixia un expedient més dels que tramitava en la Conselleria. "Bo, ¿qué volies contar-me?" Li va preguntar Marc vegent que al seu amic li costava molt conjugar les paraules. "¿Saps Marc? És tot per lo que m'has dit este matí. És com si haguera estat esperant eixes paraules durant prou de temps."

Marc no va dir res, només restava expectant. Arnau va continuar en les seues paraules. "Duc un temps en un regomello per dins i necessitava amollar-lo. La teua reflexió d'este matí ha segut com l'espentó que estava esperant." De nou el silenci barrejat en l'aroma del café.

"És una cosa relacionada en..., en..., la teua filla Laura". Marc no es va mostrar sorprés, al contrari, pareixia que també havia estat esperant eixes paraules durant prou temps.

En aquell moment Laura no podia ni imaginar que s'anava a convertir en la protagonista de la conversa entre son pare i el seu amic. L'única cosa que li preocupava en aquell instant era no tancar els ulls durant massa temps mentres el mestre de Matemàtiques de les Operacions Financeres omplia la pissarra de fòrmules inintelegibles en el seu estat endormiscat

No tancar els ulls era evitable, només calien una sèrie de tècniques que tots els estudiants universitàris apliquen en menor o major èxit, pero que la seua ment fugira d'aquelles quatre parets i la pissarra es convertira en una finestra oberta als ensomis li va resultar indefugible. Pronte, les fòrmules matemàtiques quedaren darrere i el seu pensament va començar a viajar per algún lloc indeterminat.

Aquelles distraccions temporals s'havien convertit últimament per a Laura en habituals quan ella sempre havia segut una estudiant disciplinada. Els seus ensomis eren una barreja de realitat i desijos que la desconnectaven de l'avorriment de les fòrmules i l'aproximaven a una espècie de realitat màgica digna d'una classe de lliteratura sudamericana contemporànea.

Laura veu la plaja. Nota l'aigua salada baix els seus peus. Escolta la remor de la brisa entre els seus cabells. Acarona la mà del seu estimat entre els seus dits. Un amor que li desperta per primera vegada sentiments que desconeixia. Un voler que han d'amagar entre els seus secrets.

Ell és més major i estan segurs que els pares d'ella no ho acceptarien. El passeig a la vora de la mar continua, encara que la classe arriba a la seua fi.

Quasi no calgué prendre la decissió de mantindre en secret la relació, pràcticament no calgué ni parlar-ho. La diferència d'edat, la distància dels seus móns, la complexitat de les explicacions eren argument més que suficient per a no necessitar cap pacte. Simplement estava ahí. Senzillament era així. Només calia deixar que continuarà passant.

Novela feisbuquera

2010-04-23T13:27:00.004+02:00

Com digué el "pepsicólogo" del colege, era una persona que necessitava canviar permanentment d'ocupació. Per això segurament siga que no puc passar-me el dia simplement fent números, de manera que ara m'he inventat una evassió més. La novela feisbuquera que consistix en anar escrivint en el "mur" del "facebook" una novela. Este és el resultat de les onze primeres entrades:

(Introducció) Després d'uns dies de calor primaveral, el matí s'havia despertat grisenc i plujós. Per això, a ningú estranyava que els dos amics raonaren baix un paraigües blau després de l'habitual café matiner. Pero eixa circumstància li va donar nom a l'història, "confesions baix la pluja"

De sobte, Marc, un dels amics, li va preguntar a l'atre: "Arnau, des de quan ens fem els nostres cafens?" Arnau, que albirava alguna intenció més enllà d'una qüestió trivial, va rumiar la contestació un segon. "No recorde exactament. ¿Quatre? ¿Cinc anys?". "¿Cinc anys? Pot ser" Va contestar Marc.

"¿Per qué em preguntes això ara?" Va replicar-li Arnau ara ràpidament mentres el que va dubtar un segon en esta ocassió fon Marc. "Ehhh, ¿per qué? Perque estava pensant que després de tants anys fent-nos un café pràcticament diari hem raonat de moltes coses, fins i tot hem mantingut silencis intesos, pero mai ens hem confesat aspectes íntims.”

Després d'aquella íntima confesió guardaren silenci. Un silenci malferit pel rebombori del restant de converses, pels amartellats colps de les culleres fent rodar els cafens i pels reclams de les màquines escuraboljaques. Arnau li va pegar l'últim glop al tallat, mentres Marc havia tornat a mirar els titulars del diari. Ningú dels dos va saber mai qué pensaven en eixe precís instant.

Després de l'últim glop eixiren al carrer. S'afegiren a la corrent de silencis que a eixes hores del matí omplin la ciutat. Plovia, i per això, Arnau va obrir el paraigües blau. La situació tampoc no ajudava a la conversa fluida i només intercanviaren paraules des de la trivialitat fins que arribaren al cantó on els seus camins se separaven.

Quan encara no havien trobat la manera de despedir-se fins a la pròxima, va passar al seu costat un company de faena d'Arnau, que els va saludar als dos. Arnau va aprofitar per a despedir-se de Marc i anar-se'n cap a la Conselleria, mentres que Marc va caminar pensatiu els escasos cincuanta metres que el separaven de la seua oficina de tramitació de patents, marques i registre d’invents diversos.

Al voltant de les onze Marc va rebre una telefonada. Era Arnau. "Escolta Marc, he estat pensant en lo que has comentat adés... Si, això de l'intimitat... ¿Encara estàs almorzant a on sempre?... O.K. Baixe en cinc minuts i parlem." L'oficiniste va tornar a deixar el seu mòbil damunt de la taula i en acabant li va pegar l’últim mos a l’entrepà de tonyina en olives.

Al temps que el cambrer li estava servint el café, va entrar per la porta Arnau buscant en la mirada a on estava assentat Marc. En vore'l va dibuixar un lleuger somriure en els seus llavis a manera de salutació respost per part de l'amic en una qüestió: "¿Qué vols, un tallat?". "Si per favor, un tallat" va contestar Arnau dirigint-se al cambrer mentres es llevava la jaqueta.

El cambrer quasi mecànicament li va preguntar a Arnau si volia el tallat de sobre o de màquina, a lo que Arnau, que no s'ho havia plantejat, va respondre que de sobre, descafeinat i en sacarina en lloc de sucre. A Marc, no li va sorprendre l'elecció, pero el cambrer va pensar quina classe de desustanciat tenia davant mentres se l'encomanava al company de la barra.

Com si no esperara el tallat, Arnau es va dirigir a Marc, pero en els ulls posats en algun punt indeterminat de la taula. "He estat pensant en això de l'intimitat." En arribar el cambrer va provocar el silenci de nou. "Ací està el tallat". "Ehhh...gràcies". Arnau va mirar el got de vidre i va procedir a omplir-lo del descafeinat del sobre, a barrejar el contingut, i posteriorment a rebolicar també la sacarina, mentres Marc esperava la continuació de les seues paraules.

Era un pais azul

2010-04-15T11:11:00.005+02:00

Dels presidents d'Espanya diuen que en la seua segona llegislatura al front del govern es veuen afectats pel denominat "síndrome de la Moncloa" consistent, poc més o manco, en un aïllament de la realitat que els du a postures egocentristes i alluntades d'eixa realitat. De fet pense, que esta síndrome afecta a tots els polítics en diferents graus, a tots els polítics que fan un us excesiu del coche oficial perque en no chafar el carrer, en no agarrar el metro, ni els autobussos urbans o interurbans només entren en contacte en el "populus" durant les audiències o els mitings, que no són precíssament una presa de contacte massa indicativa de la realitat.

Traslladant-nos a la nostra terra, observe que el Molt Honorable President, En Francisco Camps, està afectat per una síndrome molt pareguda, pero que podriem batejar com la "síndrome del Palau" (del Palau de la Generalitat s'entén) i sinó, a les proves em remitixc perque ahir mateixa en els diaris, apareixia el nostre president afirmant que "nuestro modelo económico es paradigma de la prosperidad"

Desconec si quan diu "paradigma" i "prosperidad" es referixc als més de 500.000 desocupats, o a un index de pobrea que ens situa als valencians en la mija de l'estat, perque si lo nostre és paradigma de prosperitat, ¿qué serà lo dels que tenen menys taxa de parats i un index de pobrea no tan elevat? El paradigma de tots els paradigmes, dic yo, és a dir, la llet. I això em recorda una cançó dels focs de campaments que començava aixina "Era un pais azul, de azúcar y de miel, de barro y de cartón y de papel de celofan..." i pot ser la síndrome del nostre president no siga la del Palau, sinó la del "pais azul" perque tal volta es pensa que vivim els valencians en un pais d'emsomiació. Ara que està de moda el franquisme de nou, el "Levante Feliz".

Ara que parlant de llet, si la tinguera, i de la mala, a lo millor el senyor Camps quan diu lo de paradigma de prosperitat no es referix al comú dels valencians sinó a que per a determinades persones, el nostre model econòmic a segut sinònim de prosperitat. Pero no crec que el nostre president parle de qüestions particulars.

35 anys després

2010-04-14T09:49:00.004+02:00

35 anys després de la seua mort, Franco i el franquisme continuen presents en la nostra vida, pero no com un fet històric del nostre Estat, sinó que ocupen bona part de l'actualitat com si es tractara d'un Cid Campeador que guanya batalles després de mort. Un Cid Campeador elevat a l'enèsima potència, perque el guerrer castellà les guanyaria pocs dies més tart del seu falliment, pero el dictador les guanya, o almenys les planteja, a set lustres de la seua mort.

L'any 1975 va morir Franco, pero no el franquisme, això és evident. Pero en tot cas, Espanya va encetar el camí democràtic en una transició que va resultar prou modèlica, sense estar exenta de problemes i diferències. En el seu moment, es va dir que en 1982, quan el PSOE abasta la majoria absoluta, finalisava la transició en termens històrics, perque el poder passava a mans de persones no vinculades ni personalment ni ideològicament en la dictadura. Posteriorment, atres veus indicaven, que realment la transició acabava en 1996, quan el PP s'assegurava el govern (en majoria relativa) perque representava l'entrada en la Moncloa d'un representant de la dreta (o el centre dreta) democràtic. Com això pareixia massa pretensions, es va indicar eufemísticament com una segona transició.

Pero, 35 anys després, esta dreta democràtica continua reticent a separar-se diàfanament del franquisme. Hi ha impediments a que, vora 70 anys després, familiars dels represaliats puguen extraure d'una cuneta les seues restes. Hi ha exfiscals anticorrupció que acusen a membres del Tribunal Suprem de fascistes, de complices de la Brigada Político Social, i això només atenen als últims dies.

Franco està present, i el franquisme més encara i això supon un dèficit democràtic i esta qüestió ens ha de preocupar a tots. Perque és lo que realment ens afecta i pot afectar a les generacions futures per a les que el dictador només hauria de ser un part de l'història. Este dèficit democràtic no és simplement una realitat en les altes esferes, en els parlaments, en les televisions públiques (com Canal 9) sinó que es trasllada al dia a dia. Parlant en un conegut em va dir que en les reunions familiars havien prohibit parlar de futbol i de política, perque sempre acabaven discutint. I este no és un fet aïllat. Discutixen, discutim, i no raonem. Ens enfrontem i no dialoguem. Prohibint estes conversacions, ens estalviem enfadaments pero deixem d'enriquir-nos en les opinions dels atres. I ahí apareix el dèficit democràtic i, pot ser, l'herència del franquisme. Després de 35 anys, és hora que a tots els nivells, ens espolsem d'estes herències.

Perplexitat

2010-04-08T16:02:00.003+02:00

Observe els diaris digitals, ara mateix.

1. La policia carrega contra persones contràries als derrocaments en el Cabanyal. ¿No hi ha atra manera en democràcia per a solucionar qüestions com estes?

2. Camps no té cap acte públic esta semana. ¿No és curiós que l'omnipresent Molt Honorable President de la Generalitat no aparega ni en Canal 9 quan fins fa pocs dies eixia a cada moment?

3. El Banc de Valéncia paga part de la fiança de Matas. ¿Com és possible que un autònom haja d'avalar en els seus propis bens operacions bancàries com polises de 3.000 euros i este senyor obtinga milló i mig d'euros només perque un delegat de l'entitat valenciana, curiosament amic personal seu, done l'orde?

4. Garzón serà processat per prevaricació basant-se en que no va atendre la Llei d'Amnistia de 1977. ¿Com pot buscar-se l'inhabilitació d'un juge de l'Audiència Nacional per denúncia d'un "sindicat" de l'ultradreta i baix l'argument d'una llei preconstitucional?

5. ¿Continuem afegint?

Alguna cosa més que regals

2010-04-07T16:20:00.002+02:00

El sumari del cas Gürtel comença a ser conegut per l'opinió pública, pero a l'opinió pública no li arriben explicacions dels afectats directa o indirectament en este cas. Uns parlen de corrupció, atres d'indici de finaçament irregular del PP, de regals, de comissions, d'adjudicacions a dit i, fins i tot, d'aportacions directes d'empresaris. Pero davant d'esta realitat del sumari (i això que no s'ha acabat de conéixer encara) només silenci o fugides cap avant.

No vaig a entrar en si hi ha corrupció al si del PP o no, o si ha hagut finançament irregular o no, ni si és moralment acceptable que tants càrrecs de l'administració valenciana reben regals d'una determinada empresa sense que ningú es qüestione res. Pero pense que en democràcia el silenci i les fugides cap avant no tenen lloc en situacions com estes.

Els administrats mereixem explicacions. Primer, perque la societat valenciana ha decidit que ells siguen els nostres gestors. Segon perque els diners que administren són nostres, de tots els ciutadans, i no de la Generalitat, o de les Conselleries o dels Ajuntaments, sinó de tots i cada ú dels valencians. Tercer, perque si en eixos diners i obres públiques una colla de persones s'han enriquit, els polítics haurien d'entonar, almenys, el mea culpa, perque les adjudicacions, encara que foren cent per cent legals, les han fetes ells.

Segur que trobem moltes atres raons, i segur que les trobaria en més temps per davant. Pero, malauradament no tinc massa temps ni per a escriure, encara que no volia deixar passar l'oportunitat de compartir els meus pensaments en el blog. (Encara que siga de passada)

Falles per vore

2010-03-22T23:23:00.006+01:00

Com vaig dir el mateix 19 de març quan la retroexcavadora abocava gens poèticament les cendres de la falla Cronista de Torrent en el camió, estes han segut unes falles més racionals per a mi que les anteriors. Parle a un nivell personal. I ho han segut perque he conseguit no agobiar-me per no arribar a vore totes les falles que volia i poder viure-les més en familia i en la comissió (I això que he treballat a hores) Podem dir que prova superada en eixe sentit.

Pero precíssament per això, he de començar la meua visió de les falles del 2010, enumerant els cadafals que s'han quedat pel camí i que m'haguera agradat haver vist abans de ser lliurats al fòc. I ho faré, no per a flagelar-me públicament per no poder haver arribat per determinades circumstàncies, pero també d'alguna manera voluntariament, sinó per a vore si entre els lectors fallers, trobe alguna ànima caritativa que vullga compartir les seues fotografies i també els seus comentaris, per a lo que deixe oberta la finestra festera de Més Falles. Aixina ho espere.

De manera que aci va la llista. En la secció primera em quedà per visitar la falla de Fede Ferrer per a Plaça de Montolivet, en la 1ªB, la de Paco López en Oltà-Juan Ramón Jiménez, en 2ªA la de Javier Arévalo en el Barri de la Llum. Tampoc arribí a vore les falles de Vicent Martínez Aparici en Zapadores-Vicente Lleó (2ªA) o Plaça Garcia Morato-Yecla (6ªA) o les de Sergio Musoles en Illes Canaries-Dama d'Elig (2ªA) i Pintor Salvador Abril-Peris i Valero (2ªB).

Atres propostes que m'agradaria haver comtemplat han segut el cadafal de Javier Martínez en Vicente Sancho Tello-Chile (3ªA), els dos de Mario Gual en Castelló-Sogorb (4ªB), el de Miguel Banaclocha en Luis Oliag-Mariola-Granada (5ªB) i per supost els cadafals d'Ignacio Ferrando en Plaça de la Santa Creu (4ªB) i Portal de Valldigna-Salines (6ªA), sense oblidar els de Juanjo Garcia en Dr. Sanchis Bergón-Turia (6ªA) els de Daniel Jimenez Zafrilla en Tres Camins-Pinedo i els dos, major i infantil de Fet d'Encàrrec en la Plaça de l'Àngel (6ªB).

I en quant a les infantils, les de Miguel Hernández per a Pare Santonja i Menendez Pelayo-Av. Catalunya i la d'Oscar Villada en Sanchis Bergón-Turia. Aixina que ya sabeu, vos agrairia la vostra participació.

Bono sí, Sa Magestat no

2010-02-26T10:05:00.005+01:00

(Fotografia de Noticias.Terra)

Ho sabeu, sóc catòlic. Socialment entenc que ha d'existir alguna llei que regule l'abort, pero com també hauria d'existir normatives que fomentaren la natalitat o ajudaren a les families numeroses a criar i educar als seus fills i açò ni es planteja. També he de dir, que en l'hipotètic cas que fóra diputat no votaria a favor de cap llei que permetera l'abort, i no ho faria en conciència, i molt menys una norma que considera un dret el matar un ser viu.

Entenc, per això, que la Conferència Episcopal exhortara en el seu moment als diputats a no votar a favor d'esta nova llei de l'abort en Espanya i entenc, sense compartir, que els amenaçara en l'excomunió (I dic amenaçar perque realment pense que continuen combregant els que són catòlics o almenys no ha eixit noticia que desmentixca açò). Pero lo que no entenc és perque el Rei queda lliure d'esta exhortació i d'esta amenaça d'excomunió.

De la mateixa manera que em reconec catòlic, també he de dir que no tinc cap simpatia per la monarquia ni per este rei Borbó i potser per això siga subjectiu, pero al contrari de lo que ha expresat Martínez Camino, portaveu de la Conferència Episcopal durant la seua última roda de prensa, afirmant que com la situació de Sa Magestat és única no se li poden aplicar els principis generals perque està obligat per mandat constitucional a sancionar la llei, pense que eixa situació única li dóna més importància a l'actuació del Cap de l'Estat en esta qüestió.

En estes manifestacions he de supondre que la Conferència Episcopal considera al Rei com a catòlic, yo no ho sé perque mai he parlat en ell i menys de la seua Fe, pero que com és una situació particular ha de tindre una lectura particular. I això és normal. Pero si per a la C.E.E. esta situació és un eximent, per a mi és un agravant, perque es tracta d'un acte particularíssim en el que depén exclusivament de la seua voluntat última. En l'alt grau de popularitat del monarca i de la familia real, ¿algú li negaria al Rei la possibilitat de no sancionar esta llei com va ser el cas, per eixemple, del Rei Balduí de Bèlgica? ¿No seria un acte de conciència el no sancionar esta llei si va en contra dels teus valors personals? Yo, que naturalment no aspire a ser Rei ni de la meua llar, no sancionaria esta llei, encara que això suposara el perdre els meus privilegis i la meua vida despreocupada. Pero clar, yo no sóc rei, ni borbó, ni bisbe exhortador, sóc un simple ciutadà que es confesa catòlic i que no entén d'estes diferències entre les persones segons el breçol que t'ha vist nàixer.

Vergonya

2010-02-25T10:43:00.004+01:00

Ahir, la diputada de Compromís, Mònica Oltra, li va preguntar al vicepresident Cotino, si no li fea vergonya que empreses dels seus familiars estigueren relacionades en la trama Gürtel, a lo que el senyor Cotino li va respondre entre rialles que li donaria vergonya ser el pare d'una filla com ella, pero que pobrablement ella no coneixia a son pare... (podeu llegir-ho aci)

Esta edificant conversació en les Corts Valencianes no fon una situació aillada, perque ahir, com titula Las Provincias, el parlament valencià fon més un pati de colege que una sèu de representants polítics.

Pareix ser que als senyors diputats i a les senyores diputades els fa vergonya les cosetes del contrari, les supostes implicacions de familiars en casos de corrupció, els plantejaments personals dels atres com si es tractara d'una casta inferior, les metàfores amprades, les ironies usades, les conclussions arribades,... pero s'han preguntat ¿qué li fa vergonya al votant? Perque a mi, com a votant valencià, em fa vergonya el seu comportament en la cambra de representació del nostre poble.

Em fa vergonya perque no saben dialogar. No saben mantindre un mínim comportament democràtic i pareixen chiquets de venjança en venjança. Si u li trenca la llapissera a l'atre, este li fara miquetes la goma de borrar. Si no me deixes parlar, me'n vaig i quan puga parlar et diré que eres el més lleig de la classe i que apegues els chicles en el pupitre.

Em fa vergonya perque no es preocupen dels nostres problemes. Mentres tots els dies estan embolicats, fent gracietes i furgant-se recíprocament en el Gürtel, la Copa Amèrica, el Cabanyal, l'Aigua per a tots i fent declaracions de bens que ruborisen al més pintat; els problemes reals continuen sense solucionar-se i la desconfiança en els polítics creixent. Tornant a lo del pati del colege, només falta que algún diputat diga allò de "Mentira", atre li conteste "Caira" i el primer acabe per respondre lo de "Agarra un cagalló i estira" mentres els que no poden estirar més les nòmines o subsidis són els ciutadans.

Em fa vergonya perque sempre acaben descalificant a l'atre. És la seua eixida, i damunt se pensen que tenen raó perque hi ha determinada gent, determinats periodistes que aplaudixen i animen les seues actuacions. I descalificar no és asoles insultar com ha fet Cotino en l'última sesió de les Corts, sinó, per eixemple tirar mà de la majoria absoluta en les urnes per a justificar qualsevol decisió política perque això no deixa de ser un intent de inhabilitar qualsevol acció d'oposició.

Em fa vergonya que fomenten que la gent no tinga criteri propi. I açò és per a mi, lo pijor. Perque cada u pot tindre les seues idees, la seua ideologia, pero les adhesions inalterables i les fidelitats irrenunciables no li fa cap favor al sistema democràtic. Els còdics ètics que es queden en paper decoratiu tampoc. El dogmatisme de o està en mi o contra mi, menys encara. Els discursos apocalíptics i revisionistes directament són un atac. Fomentar esta adhesió front a un criteri propi és una estratègia a curt determini del cicle polític en el que els partits només busquen repetir en el poder o abastar-lo; pero també fomenten que el discurs vaja calant i apareguen els intolerants que no tenen massa de democràtic.

Tot això em fa vergonya, pero lo que em dóna vergonya és que hi ha molta gent a la que no li fa vergonya estes coses i ho veuen en naturalitat i actuen en conseqüència. Ho tinc asumit, esta de la vergonya és una més de les minories a les que estic aveat a pertànyer. Aixina són les coses.

Falles infantils

2010-02-22T16:56:00.006+01:00

Des de les falles de 2003 tinc el gust de publicar una espècie de ruta alternativa a les falles de la secció especial del Cap i Casal que vaig denominar des del primer moment "Recorregut a banda". Este recorregut també representava per a mi una fulla de ruta dels cadafals a visitar durant les poques hores que les falles estan plantades, al que s'afegien sense estar escrites, les falles de la secció especial, i secundàriament, les falles infantils, i dic secundàriament, perque no em desplaçava aposta a vore cap d'estos cadafalets, sinó que fruia dels que trobava pel camí o compartien demarcació en alguna gran que m'haguera cridat l'atenció. Pero això enguany canviarà.

Enguany, reduiré el número de falles grans a vore, això en principi perque si caigueren totes millor que millor, i ho faré conscient que algunes de les infantils caldrà anar a vore-les en independència de qui plante el major o com siga este. Hi ha varies que no voldria perdre'm en directe i de diferents artistes, pero especialment tractaré de visitar els proyectes de Miguel Hernàndez (almenys la de la falla dels Doctors) i de David Moreno en Jesús-Sant Francesc de Borja.

La fotografia de dalt, correspón a este primer. En la fotografia, degut a la gran idea de posar els ninots infantils darrere d'un cristal no ix massa bé, fins i tot se me pot vore fent la foto en el reflex, pero es tracta d'un ninot excepcional des del meu punt de vista, i que damunt, aporta noves concepcions artístiques que fins ara no s'havien plantejat. I per això, no vull deixar d'anar a vore este treball en el seu conjunt en el carrer.

En la fotografia anterior podeu observar el ninot que David Moreno ha presentat a l'Exposició del Ninot d'enguany i forma part del monument infantil de Jesus-Sant Francesc de Borja. Segurament no serà el ninot indultat d'enguany perque no respón a un cànon clàssic i també hi ha atres ninots de molta calitat que, en principi, són més proclius a rebre el favor del públic votant, pero també estic convençut que el gremi el demanarà per al seu museu per representar una proposta renovadora en llínees i concepció, sense deixar de ser una figura treballada fins al més mínim detall.

Hi ha més artistes infantils que plantaran falles que caldria visitar, molts d'ells jovens artistes. Uns s'obrin camí en este món, atres comencen a consagrar-se com a artistes, pero tots plasmaran el seu art en els nostres carrers, per un preu econòmic prou més baix del que rebrien en atres sectors. Açò també s'ha de valorar i tindre en conte a l'hora d'eixir al carrer a fruir de les falles.

Democrates cristians valencians

2010-02-12T10:10:00.004+01:00

Els que em conegueu en persona, sabeu que m'agrada molt raonar, un terme que els valencians amprem quan nos referim a una conversació en la que els diferents interlocutors manifesten els seus arguments al voltant de la qüestió de la que se parle. Almenys yo ho entenc aixina. M'agrada dir que raonar significa mantindre una conversació amerada de sentit democràtic. Dins d'eixe gust pel raonar, no tinc cap problema en fer-ho en qualsevol persona per molt ideològicament contrari a mi que siga, això sí, sempre des del respecte i l'argumentació, sinó, per a mi, la conversació no té cap interés ni tampoc sentit.

Faig esta espècie d'introducció perque esta semana he tingut varies conversacions d'esta classe. En una d'elles, davant l'insistència de dos persones vinculades al Partit Popular, els vaig dir que yo políticament era democratacristià valencià, cosa que els va cridar molt l'atenció i que yo diguí molt a la llaugera, he de reconéixer-lo, en el sentit que no tinc molt més coneiximent de lo que significa esta "etiqueta" que certes referències personals i determinats valors en els que m'identifique. Per no saber, no se si he escrit correctament la paraula. Gràcies a Déu, el "raonament" va derivar cap a qüestions polítiques locals i les nostres diferents visions.

En tot cas, la democràcia cristiana valenciana, no m'ha abandonat durant la semana, perque anit mateixa, vaig tindre l'oportunitat d'estar present en un sopar homenage a una de les seues figures emblemàtiques durant els últims 50 anys, Vicent Miquel i Diego, que als seus 70 anys s'ha jubilat com a secretari de l'Ajuntament de Valéncia. Conec a Vicent només des de fa uns 4 anys, pero dins de la meua ignorància, desconeixia pràcticament la seua trayectòria política. Per ignorància i per desidia, cal reconéixer-lo, perque imbuits d'actualitat i d'estres quotidià no tenim pràcticament mai, temps per a tirar la mirada cap arrere.

Vicent, va fundar, junt a atres companyons, encara durant la dictadura franquista, l'Unió Democràtica del Poble Valencià, que es va transformar en Unió Democràtica del Pais Valencià per a presentar-se a les primeres eleccions generals després de Franco de l'any 1977 i que durant la dècada dels noranta ha passat a ser una associació que ha recuperat la primera denominació. Denominacions que són fruit de la seua época i que possiblement i simplement per això desagraden a determinats valencians i valencianistes, pero seria per a aquells que encara valoren més la diferència que el raonar en arguments, per a aquells que es queden en la superficie i no desigen anar més allà.

Precíssament en primer en pendre la paraula, fon Vicent Ruiz Monrabal, cap de llista d'UDPV en 1977 i que va manifestar que, a banda de la profunda amistat en l'homenajat, sempre havien tingut discrepàncies, diferents visions del valencianisme, de la llengua i de moltes atres coses, pero que això no havia impedit ni el compartir la lluita política, ni per supost, mantindre a lo llarc dels anys, l'amistat. Parlà també Llibert Quatrecasas, president de d'INEHCA (Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn) fundació vinculada a Unió Democràtica de Catalunya i que va recordar eixes primeres eleccions a on els dos partits formaven part de la candidatura de Equipo Democrata Cristiano del Estado Español. També prengué la paraula Vicent Diego, membre d'aquella candidatura i que va optar per qüestions més personals. Per últim, parlà Agustí Colomer, un adolescent encara en els 70, pero que ya simpatisava en les idees d'UDPV de la que hui és secretari general, i que va fer un discurs profundament polític reclamant el paper de la democràcia cristiana valenciana en l'actualitat.

Naturalment Vicent Miquel i Diego va agraïr la presència dels antics amics i dels nous i va recordar els versos de Vicent Andrés Estellés: "No t’han parit per a dormir: Et pariren per a vetlar En la llarga nit del teu poble." Quins versos més encertats i encara d'actualitat.

Yo, com Ruiz Monrabal, segurament haguera discrepat en el seu moment en Miquel i Diego, com ho continuaria fent en l'actualitat, pero com el cap de llista del 77, pense que per damunt estaria el posicionament democrata cristià (o personaliste comunitari com preferix denominar-lo Vicent Miquel per a recalcar que no cal tindre fe cristiana per a compartir els valors ideològics d'este pensament). A hores d'ara, estic convençut que s'ha d'oferir una força política valenciana a la nostra societat en estos posicionaments, que pot ser siga minoritària, pero no per vocació sinó circumstancialment com diu Carles Choví, perque naturalment estic referint-me a Units x Valéncia o Units des d'a on estem intentant recuperar eixa flama que ha aparegut en intermitència en el panorama polític valencià. Serà (i és) un camí complicat, pero comprovant la tenacitat i la voluntat de fidelitat al seu poble de persones com Vicent Miquel i els seus companyons d'UDPV es fa almenys des del convenciment de complir els dictàmens de la pròpia conciència.

P.P. (Publicitat i Propaganda)

2010-02-08T10:38:00.002+01:00

(Fotografia de Las Provincias)

L'esquerra valenciana, els socialistes, els valencianistes, els ecologistes i, fins i tot, els que s'han inventat això del tercer espai i que amenacen en ocupar-lo tenen tendència a pensar que les victòries electorals del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, es produixen per una espècie de conjunció astral, com una maledicció inevitable. Arriben a manifestar que la gent no sap lo que vota perque té emboirat l'enteniment per la fastuositat i els grans events, sense parar-se a pensar que els motius per a agarrar una determinada papereta electoral són tan personals que resulten inabastables a moltes enquestes d'opinió, a banda que no deixen de ser una excusa per a amagar la seua pròpia incapacitat d'oferir alternatives a la societat.

De fet, els afiliats i simpatisants del conglomerat de partits de l'oposició subestimen als afiliats i simpatisants del partit en el govern. Esta és una realitat generalisada. Com si l'oposició estiguera instalada en una superioritat moral i formativa que els permetera en qualsevol moment, a poc que s'ho plantejaren de veres, el desinstalar-los democràticament del poder. Pero ni eixe poc se dóna mai perque es pert moltes vegades en una dialèctica gens pragmàtica, ni el contrari pareix tan feble com nos el presenten.

Sense entrar en l'incapacitat per a oferir proyectes que interesen a la societat, que naturalment també forma part del seu problema, l'atra part fonamental es troba precissament en eixe subestimar a "l'enemic" electoral. Perque res més llunt de la realitat. Si el PPCV s'ha caracterisat per una cosa, és justament per ser una màquina impecable de publicitat i propaganda de manera que pareix que fan prou més de lo que fan realment, i que, naturalment, ho fan tot molt bé. I no és a soles la qüestió del control de Canal 9, sinó tot el rebombori de màrqueting que acompanya a qualsevol acte polític.

Per atra banda, no es tracta d'una publicitat i propaganda únicament de cartelleria, declaracions, rodes de prensa o inauguracions, sinó també de màrqueting viral, és a dir, del "boca a boca" tradicional i de la moderna utilisació d'internet i les seues xàrcies socials. I ahí apareixen els subestimats afiliats i simpatisants pepers que duen a terme la seua faena d'una manera eficaç i eficient, com una màquina perfectament engreixada en la que cada u té la seua tasca encomanada. Pot ser, nos puga paréixer monolític, les seues respostes nos resulten clichés repetits, pot ser només són capaços de donar arguments bàsics, pero l'estratègia funciona. I tant que funciona. Per això subestimar-lo està en l'arrel de la derrota de l'oposició, perque en l'art de la guerra electoral no hi ha pijor enemic que este, i més quan el contrari té la millor posició en el camp de batalla, està millor equipat, i damunt, són més.

Fals autonomisme

2010-01-28T15:51:00.004+01:00

Últimament estem assistint a una escalada autonomista-valencianista-reivindicativa dels càrrecs polítics del PP valencià que em resulta més falsa que les monedes de 5 euros, perque realment no és cap actitut reivindicativa cap al govern central com nos ho volen vendre, sinó una estratègia partidista buscant rèdit electoral, i que ausades que canviaria si el govern espanyol l'encapçalara algun membre del PP estatal.

Fracisco Camps (com diuen en Canal 9, i no Francesc curiosament) ha arribat a afirmar dins d'esta escalada falsament valencianista davant la sentència judicial que paralisava els derrocaments en El Cabanyal, que este barri era "el símbol de l'autonomia valenciana", pero per contra, esta autonomia valenciana no la defén per al seu propi partit, que continua als dictats de les decisions de la sèu central del carrer Genova. Quan Cospedal li va reclamar la dimisió de Costa, Camps va fer mútis pel fòrum i per moltes mostres de carinyo que va rebre, "Ric" va deixar el càrrec. Ara que Rajoy dona soport a la decisió del "Comité Nacional de Derechos y Garantías" (aixina en totes les lletres), Camps tampoc ha obert la boca, almenys que l'haja sentit yo, i per molt que els segons espases hagen deixat escapar algun reginy, Ricardo Costa està suspés de militància per un any.

I aixina podriem continuar en una sèrie d'eixemples que no farien més que corroborar, al meu entendre, que el valencianisme reivindicatiu del PP valencià arriba fins a que Rajoy i Cospedal els mana callar, és a dir, una simple postura partidista sense cap base de trellat

La Glòria del Barroc

2010-01-26T11:19:00.009+01:00

La Glòria del Barroc és l'octava exposició de la Fundació "La Llum de les Imatges", una fundació creada per la Generalitat Valenciana i en la que en el seu patronat participen l'Arquebisbat de Valéncia, la Conselleria de Cultura i Esports junta a diverses empreses privades i ajuntaments valencians i els bisbats de les diferents seus de les anteriors exposicions. Les seues activitats mamprengueren en 1999, al començament d'esta exposició es va celebrar el dècim aniversari i d'això s'encarrega l'espai habilitat en l'Almodí, de fer un resum al visitant de les diverses exposicions, actuacions i rehabilitacions, i també de fer la corresponent publicitat de qui ho ha fet possible, per a que li quede clar a tot el que passe per allí, tal volta, en escés, pero ya se sap que és un peage a pagar per a poder fruir d'estes actuacions que naturalment són del tot positives per lo que representen de recuperació del patrimoni cultural valencià.

En concret en esta exposició els espais en que es desenrolla són, a banda de l'Almodí, les esglésies de Sant Esteve, Sant Martí Bisbe i Sant Antoni Abat i la de Sant Joan de la Creu, en les que s'ha restaurat les seues estructures i ornamentacions barroques. No crec recordar haver visitat abans de la recuperació arquitectònica esta última parròquia, pero sí les de Sant Martí i la de Sant Esteve, i sobre tot esta última, em va deixar impresionat el canvi. Només per observar estes actuacions val la pena la visita, pagar els tres euros de l'entrada (en opció a visita guiada). Encara que naturalment els tres espais expositius tenen atres atractius artístics relacionats en l'época barroca tant pictòrics com escultòrics, llibres, o manuscrits.

L'exposició té molts aspectes que la fan molt atractiva al visitant en una mínima receptivitat cap a l'art en les seues diverses expressions aixina com a les persones amants del patrimoni valencià, no a soles per la pròpia exposició, sinó per uns valors afegits que seran irrepetibles, com poden ser les peces de les coleccions privades, determinades curiositats que no desvele tenint en conte els futurs visitants, pero especialment el poder contemplar la cúpula de l'església de Sant Martí des de la seua base gràcies a una plataforma construida per a l'ocasió i poder conéixer la seua història particular.

L'entrada a l'exposició costa 3 euros que dóna dret a visitar els quatre espais, i com he dit, a concertar una visita guiada que aproximadament dura dos hores i quart. Per a més informació hi ha una pàgina web específica:

http://www.laluzdelasimagenes.com/

Reconciliació en les falles

2010-01-20T09:58:00.010+01:00

Desconec si en atres llocs es produix una desafecció tan profunda d'una significativa part de la societat en la seua festa més important, com passa en Valéncia en les falles. Associacions de Veïns que miren en lupa qualsevol moviment de les comissions falleres, entrebancs administratius per a dur avant més d'una activitat per part d'estes comissions o denúncies als casals són només un eixemple d'esta desafecció. Pero per a mi, el punt àlgit d'este desencontre és que en bona part de la societat valenciana, falles i faller són sinònims de groller, alcohol, molèsties, soroll o l'expressió màxima de desorganisació. Este pensament serà molt difícil de canviar, pero seria qüestió d'anar treballant en rebaixar-lo almenys en part.

Prou gent es declara "antifallera" basant-se en una idea preconcebuda, que no anem a negar-ho té moltes connotacions reals, pero que falla (usant atra accepció de la paraula), baix el meu punt de vista, en una visió negativa de tot el colectiu faller. És una cosa pareguda a lo que li passa a l'Església. Si un retor ha fet alguna cosa roin, tots els retors són iguals, si algún membre de la jerarquia diu una barbaritat, tots els bisbes són allò o lo atre. Puix en el cas de les falles, igual. Si una comissió talla un carrer durant uns dies per a que quatre puguen almorzar ocupant-la, tots els fallers tenen un comportament incívic, i aixina en una espiral de molts eixemples que segurament tots tenim en el cap, i hem patit més d'una experiència en este sentit.

És cert, hi ha fallers i comissions que tallen carrers, que ocupen l'espai públic sense massa sentit, que fan soroll, que tenen el casal les 24 hores, pero com també és cert que hi ha fallers i comissions compromesos en la realitat social, en la cultura, en la recuperació de les tradicions valencianes, i això sense entrar a analisar el pes que en l'economia valenciana pot tindre la festa de les falles. Per això les generalisacions dels antifallers o expressions com "això funciona com una falla" que segur tots hem escoltat no es corresponen en la realitat, i el món de les falles hauria de treballar per canviar o que anara minvant esta manera de pensar.

Esta reflexió ve provocada per la meua pròpia desafecció fallera, naturalment no m'havia passat al costat fosc de l'antifallerisme, pero sí estava en un procés de desconnexió de la festa per diferents raons. Pero en açò que arriba la presentació de la meua comissió i acabe implicant-me més de lo que en un principi volia, i també una cridada del president de Corona per a que colaborara en ells en una de les tantes i variades propostes que ixen d'esta comissió. Una cridada que dóna pas a un café en el seu casal de revista de diseny pero faller com el que més. Un café que obri la porta al recort, a les vivències, a les estimes, a les ilusions. Unes ilusions tan nítides que per si a soles trenquen la barrera de la desafecció. En el temps que durà el café, vaig poder mirar els ulls de Marga, de Pedro, de Jose Manuel, de Miguel Angel, de Charly i en ells vaig poder percebre tots eixos sentiments que els nyuga a les falles i especialment a la seua comissió, a les persones de la comissió, majors i infantils. I tot des de la gratuitat de la seua entrega. Vaig vore reflectits en els seus ulls, els meus propis pensaments, el meu propi ideal. Vaig pensar que, pot ser, més que grans trobades i fòrums, més que taules redones i de negociació, els veïns antifallers podien passar-se a fer-se un café per algun casal com el de Corona i en un parell d'hores es rebaixaria segurament la seua desafecció. No crec que resultara massa difícil conseguir-ho.

Taller de lectura de l'AELLVA

2010-01-12T11:01:00.002+01:00

Ahir, gràcies a que el meu amic Quelo Romero em va convidar a participar, vaig llegir uns quants relats en el Taller de Lectura de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana. Com era la primera vegada i per si acàs no tornava, vaig triar un grapat d'històries que estiguí llegint vora tres quarts d'hora, passant-me clarament del temps establit, temps extra que s'ha d'agrair a la meua introductora Maria Jesus Coves i a la paciència dels assistents que ademés foren condescendents en les seues crítiques i enriquidors en els seus consells. Molt agrait a tots.

La lectura va començar en Temps d'espera, que ya havia penjat en este blog i va acabar en el relat titulat El carrer que passe a compartir en vosatres:

EL CARRER

Ya no aguantava més. El cos no li responia per a seguir el ritme dels seus companyons de treball més jóvens que ella, de manera que va decidir donar per acabada la festa i anar-se'n a casa. Se'n va anar, això sí, despedint-se de tots els que trobava pel camí cap a la porta d'eixida, desijant-los al mateix temps, per última vegada, un Bon Nadal, encara que realment no sabia si molts dels seus companyons la van entendre. Uns estaven realment alcoholisats, atres atordits per l'excessiu volum de la música i l'ambient estrident, i atres, encara que no ho confessaren, estaven en el mateix estat de cansament que el seu. En tancar la porta del pub darrere de si, va sentir un cert conhort, encara que en respirar profundament buscant un aire menys carregat, l’humitat li va calar fins a les seues més amagades interioritats. Es va arrupir en el seu propi cos buscant la seua calor interior. Es va cenyir l'abric en el cinturó de gran sivella metàlica. Es va rodejar el coll en una gran bufanda de llana. I es va posar els guants a consciència encaixant-los perfectament entre els seus dits, abans d'iniciar el camí de tornada cap a sa casa.

El pub estava en la zona antiga de la ciutat, junt al riu, per això l’humitat es fea més present en cada racó d'aquells carrers estrets adornats encara en alguns blasons heràldics i cornises renaixentistes hereus d'una història esplendorosa que només era part d'un letàrgic i silenciós recort colectiu. Precisament el silenci s'havia apoderat de la nit i només es trencava per l'estridència dels seus tacons contra el fret paviment de la reduïda vora remarcada entre bolarts metàlics.

Ara s'arrepenedia en certa manera de no haver deixat el coche en un pàrquing pròxim, pero li fea molt de fredat entrar de nit en un aparcament públic. Era una situació que evitava sempre que sabia que tornaria sola, com resultaria previsible aquella nit, i per això, havia deixat el coche aparcat a una certa distància del pub. Preferia caminar lo que fóra necessari a vore's atrapada per la fòbia al pàrquing en que s'havia convertit eixe temor iniciàtic i generalisat, encara que haguera de creuar casi tot el nucleu antic i els seus carrers apartats i foscs.

Caminava sense voler deixar-se dur pels temors propis d'eixa foscor i les llegendes que guardaven les parets pairals. Intentava embargar les pors genètiques per pensaments de tranquila quotidianitat, encara que la seua ment, com la de tots els sers humans, la dirigia cap als desassossecs eterns. En girar un cantó, va alçar el cap i es va trobar al principi d'un carrer que ocupava la seua estretor per un bastida que adornava tota la frontera d'un edifici que amenaçava ruïna imminent. I de sobte, li va paréixer que ya havia estat allí. No sols en eixe mateix carrer, cosa que era normal vivint en aquella ciutat i agradant-li passejar per la bohèmia i les botigues del barri, sinó que tenia gravat en la seua ment eixe mateix instant en tota la seua càrrega de soletat, en tot el seu silenci, en tota la seua foscor. Estava segura que ya ho havia vixcut anteriorment.

No era la primera vegada que li ocorria una cosa pareguda, de fet havia llegit que no era un fenomen estrany, al contrari, a moltes persones els passava. Per això mateix no li va donar major importància, encara que sense arribar a donar més que dos passos, li va invadir una sensació d'intranquilitat infinita relacionada en eixa mateixa situació. No podia saber perqué, pero eixe instant ya vixcut, la seua ment ho relacionava en alguna cosa desagradable que li inquietava. Va deixar de caminar. Va mirar nerviosa al seu voltant. En tot cas no va observar res estrany. Ni tan sol va vore a ningú. Respirà profundament, i de nou va sentir l’humitat penetrant-li fins a les entranyes. Potser per això va accelerar el pas.

La sensació de reviure eixe mateix moment segon a segon se li fea cada vegada més present. Al mateix temps creixia l’intranquilitat que s'anava transformant en un sobresalt intern a cada moviment. Va decidir parar-se de nou per a cerciorar-se que no hi havia ningú, que tot estava aparentment tranquil. Pero a pesar d'això, impulsada per la por que recordava haver sentit en l'atra ocasió que havia vixcut eixa mateixa situació, va eixir corrent. Els seus tacons van ressonar llavors aborronadors. Quan estava pròxima a girar el cantó va sentir un esclafit i va girar el seu cap lleument cap a on provenia el so. Va observar una porta que s’obria impetuosament. La seua mirada es va congelar en eixe mateix instant. Ara ho recordava tot i va comprendre el sentit de la seua intranquilitat. Pero no li va donar temps a reaccionar ni mínimament. Algú o alguna cosa que nos es podia reconéixer des de l'exterior, la va atraure violentament cap a dins. La porta es va tancar també violentament, mentres una lleu ràfega d'humitat va recórrer el carrer solitari en un sospir, gelant l'espina dorsal de la foscor.

Adéu 2009

2009-12-31T10:03:00.003+01:00

Arribem a l'últim dia del 2009 i a mijanit li donarem la benvinguda al 2010. A mi, estos canvis d'any em recorden la prèvia d'un partit de futbol important com podria ser un Valéncia C.F. vs. Barcelona o vs. R. Madrit. Els jugadors i els tècnics, per regla general diuen allò de, són només tres punts, no hi ha que vore més enllà dels punts en joc, és un partit com qualsevol atre partit d'onze contra onze (bo, açò últim depén del personage que chiule, pero esta és una atra història). Pero per molt que diguen, la trascendència d'estos partits, per molt que la llògica et diga que només són tres punts, va molt més enllà dels punts en joc. Igual passa en un dia com hui. Al remat no deixen de ser 24 hores més. Hui és dijous i demà serà divendres. Hui serà un dia, i demà serà un atre. Això és cert, científicament cert, pero humanament està rodejat de molts matiços, almenys per a la majoria.

En canviar d'any, es com si passàrem fulla. És com si en l'últim changlot de raïm volguerem oblidar allò que nos ha malbaratat l'existència en l'any que mor. És com si en el primer glop de cava volguerem renovar les esperances, multiplicar els desijos, aumentar l'optimisme encara que siga per un instant. Per això un 31 de decembre no és un dia qualsevol. Almenys per a la majoria novament.

En unes poques hores, si Déu vol, estaré fruint en la familia i uns amics, del canvi de l'any, celebrant que estem junts i desijant-nos que el nou any siga millor que este. I eixe és el meu desig també per als que passeu per aci a llegir els meus comentaris. Espere que sigam tots encara que siga una miqueta més feliços en este 2010 que toca a la porta. Bon any a tots i a totes.

"Ignocents" queden pocs

2009-12-28T12:54:00.004+01:00

Lo dit. "Ignocents" queden pocs, encara que "folls e orats" alguns més. La modernitat té estes coses, que fa perdre algunes costums, com la de fer inocentades en els diaris tal dia com hui, 28 de decembre, dia dels Sants Inocents. I és que resulta que el respecte políticament correcte als diferents colectius està per damunt del sentit de l'humor i per molt inocent que siga l'inocentada, segur que sempre podria eixir el representant d'algun grup a manifestar el seu pesar per sentir-se maltractat per la chança. De manera que, els responsables, s'ho pensen tant, que al remat han deixar morir la costum, o com a molt fan alguna en pàgines interiors pero tan blanca, tan blanca, que pareix pactada.

Abans no era aixina. Abans les inocentades apareixen en portada, en tot el suport tipogràfic que mereixa per a fer-la passar com a noticia vertadera. En això consistia, en fer-li creure als lectors que la noticia era verídica. I per això també el contingut pareixia totalment contrastat. Recorde que açò era aixina, pero si sóc sincer, només recorde una inocentada d'estes. Ara, pero quina inocentada... Pot ser falle en el diari (Las Provincias) i en l'época (últims anys de govern socialista en la Generalitat) pero recorde perfectament com el diari anunciava en un treball d'investigació dels seus redactors que el Micalet de la Sèu, anava a ser transformat en torre de comunicació. El tractament de la noticia en el diari i les circumstàncies de l'época ajudaren, i molt, per a que molta gent s'ho creguera. Al sendemà (l'immediatea d'internet encara no s'havia popularisat ni molt manco) l'indignació era tal, que crec recordar que el diari hagué de demanar perdó.

També és cert que la capacitat de sorpresa s'ha reduit molt. Coses de la tecnologia, pot ser. Al mateix temps que ha creixcut la desconfiança. I naturalment la pèrdua de la capacitat de sorpresa i l'aument de la desconfiança són inversament proporcionals a l'inocència. Fins i tot nos sorprén trobar-la en els chiquets. Sense anar més llunt en l'arreplegada de notes del colege, la mestra (o professora) del menut em digué que encara era molt infantil. A lo que yo li contestí que acaba de complir els sis anys, si en sis anys no has de ser infantil...

De manera que hui en dia, d'inocentades poques que som molt madurs tots com per a anar en estes coses superflues

Un any més: Bon Nadal

2009-12-24T09:39:00.004+01:00

Un anys més, i que siga per molts més, Bon Nadal a totes i a tots. I com sempre, i també per molts anys més que puga ser, el Nadal es presenta familiar i tradicional (i gastronòmic, que ya tinc preparat el budell per a l'olla, el millor dinar de tot l'any)

Les bondats del calendari van a fer que este 2009 em permeta compartir encara més l'alegria nadalenca en els fills i la muller (i tota la familia per extensió) de manera que podrem visitar més vegades la fira, més naiximents i, segurament, més d'una película. En tot cas, primer caldrà rascar-se la boljaca per a les estrenes, que els chiquets no entenen de crisis i damunt la nòmina ha aumentat..., la nòmina de destinataris de les estrenes, que vaig ya per tres fills i tres fillols. Ara, això sí, és condició necessària que em besen la mà, perque sense bes no hi ha estrena, com mana la costum.

Estrenats els chiquets, i els pares, serà temps de nadales, torrons, peladilles i mistela per molt que el puchero encara estiga pegant voltes per la pancha i esperar les visites a vore el belem familiar, eixe que des de fa tants anys mon pare ha anat construint, que té una barraca valenciana com a breçol del Jesuset i del que encara no ha trobat cap fill que li tire una maneta...

És cert que es tracta d'un Nadal molt senzill, personal. És un Nadal de proximitat, d'aromes arrelats en la tradició i fraternal. Massa íntim si voleu. Pero allò no lleva per a saber reconéixer al que no pot viure ni tan sol eixa fraternitat. Els desplaçats, els desubicats, els que no tenen familia, els que no tenen casa o els que pensaven passar el Nadal en casa i estan segrestats en un país lluntà al que precíssament volien ajudar en la seua cooperació. De tots ells també nos recordem estos dies, almenys en les nostres oracions, perque darrere de la tradició, la familia i els aromes, no podem oblidar que està el naiximent del Fill de Déu.

Bon Nadal.

Sense consens

2009-12-15T11:10:00.003+01:00

Pot ser tinga massa idealisada la transició espanyola. La capacitat de consens. La necessitat de construir un règim democràtic entre tots o la majoria. Està clar que no ho farien tot perfecte i que moltes coses es quedarien en l'aire, pero crec que també està clar que va prevaldre la voluntat de consens per damunt dels components ideològics de cada actor d'aquells temps. De fet, el principal resultat del consens del que parlem, la Constitució comença a tindre determinats síntomes d'envelliment, pero és això, envelliment després de 30 anys de democràcia, en aquell moment segurament seria la millor possible pensant en la situació i el futur de la societat.

Pot ser també, el consens era el millor camí pausible i vingueren tots obligats d'alguna manera a trobar la manera de conseguir-ho, és un factor a tindre en conte, pero no era l'únic com es va demostrar en l'intent de colp d'estat del 23-F.

Ara, la situació no és la mateixa. El sistema democràtic està consolidat i no partim d'una dictadura de vora 40 anys. Pero també caldria que els nostres representants pogueren abastar consensos que milloraren la situació. Pel contrari, pareix que des de fa temps en lo únic que arriben a un acort és en els sous i privilegis com a diputats de les diferents cambres de l'estat. I dic pareix, perque sóc un convençut demòcrata i un defensor utòpic de l'activitat política. Observe que a molts dels meus conciutadans els sobra lo de pareix i afirmen que lo dels sous és lo únic en lo que es posen d'acort. I bona cosa de raó tenen. Només cal obrir els diaris de hui i en tenim una bona mostra.

Ara mateixa acaben de penjar l'elecció dels consellers de la CAM, naturalment sense consens.

La tan anunciada conferència de presidents de les autonomies acaba com el Ball de Torrent.

El president del TSJCV continuarà sent De la Rúa, perque no hi ha acort en l'elecció del seu sustitut.

La nomenada conferència de presidents no assoles no arribà a cap consens sinó que va servir per a tornar a fer relluir els antics desencontres com la política hídrica.

I això només si agarrem les portades digitals de hui dels dos principals diaris valencians. La qüestió és que a banda de la sensació comentada anteriorment en quant a lo únic que provoca l'acort entre els nostres representants, també apareix la sensació que ningú no aporta solucions a la situació de crisis que patim actualment. La qüestió és que sense aportar solucions i sense capacitat de consens, en acabant es pregunten per la desafecció de la població a l'hora de les eleccions i la vida política.

Lectura de l'acta

2009-12-14T13:05:00.002+01:00

Les reunions del Consell Executiu Nacional d'Units x Valéncia sempre mamprenien en la mateixa frase pronunciada pel Secretari General: "lectura de l'acta anterior segons Sant Lluis" Este joc de paraules i complicitat donava pas a la lectura de l'acta de l'anterior reunió del CEN que des de la seua fundació era una de les tasques que Lluis Diaz desenrollava dins del partit. Ara malauradament no es tornarà a repetir perque Lluis nos ha deixat.

No puc parlar d'ell com a persona, ni com a espós o pare, perque sincerament no coneixia eixa faceta de la seua vida, pero sí com a nacionaliste valencià convençut i actiu. Recorde com ell mateixa es va oferir a estes qüestions burocràtiques, aixina com a dur el tema de les finances i la loteria, no per significar-se, sinó perque era un autèntic "creyent" del valencianisme. Un patriota, si voleu amprar esta paraula que ara pareix que està de moda.

Per la meua part sempre el recordaré en el seu "pin" de la Senyera Valenciana Estrelada en la solapa, la seua gravadora, les seues lectures de l'acta i la seua vocació nacionalista com a exemple de que no cal grandiloqüència ni personalismes significats per a treballar pel valencianisme, sinó que també calen persones com Lluis que sense fer soroll aportaven la seua ilusió i el seu humil servici poden contribuir a treballar per una idea, per un sentiment compartim. Descansa en pau companyó. Sempre en la memòria.

La creu dels parats

2009-12-03T10:34:00.003+01:00

Ahir, en el Congrés dels Diputats, en la Comissió d'Educació a instància d'Esquerra Republicana de Catalunya, es va aprovar una Proposició No de Llei per la que s'insta al Govern a que active els mecanismes per a la retirada dels símbols religiosos de les escoles, sense especificar si es referix només a les públiques o també a les concertades. Fins a cert punt puc entendre que es plantege el debat de la presència de la creu cristiana (o atre símbol religiós) presidint les classes d'un colege públic, encara que en tot cas això ho hauria de fer el Consell Escolar de cada centre i no un govern d'un estat (segons la meua opinió), pero que això es trasllade també a l'escola concertada pense que es tracta d'una qüestió més profunda.

Es podrà argumentar que l'escola concertada es manté gràcies al presupost públic, pero tal volta caldrà recordar que Espanya no és un estat laic ni laicista, com pareix consolidar la moda, sinó aconfesional com queda clar en l'articul 16.3 de la Constitució: Cap confesió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en conte les creences religioses de la societat espanyola i mantindràn les conseqüents relacions de cooperació en l'Església Catòlica i les atres confesions. En quant a l'educació en l'articul 27.3 diu exactament: Els poders públics garantisaràn el dret que asistix als pares per a que els seus fills reben la formació religiosa i moral que estiga d'acort en les seues pròpies conviccions.

Les meues pròpies conviccions fan que vullga que els meus fills vagen a un colege concertat catòlic, escola que com a resultat d'un concert que resulta insuficient nos hem de rascar la boljaca per a ajudar a mantindre'l, cosa que fem molts gustosament encara que supon un sacrifici. En tot cas, en esta escola no enganyen a ningú. Als pares des del primer dia els indiquen que estàn en un colege que es confesa catòlic i que ningú els obliga a dur als seus fills allí i que per tant s'actua des d'una perspectiva cristiana. De manera que des d'estes consideracions, entenc que si esta Proposició No de Llei acaba per voler obligar a llevar el crucifix de les classes de l'escola dels meus fills entendria que s'estaria atentant precíssament contra la llibertat religiosa en general, i contra el meu dret com a pare a la formació religiosa i moral dels meus fills.

Algunes veus de dins i de fòra de l'Església, han manifestat que esta Proposició No de Llei és una nova maniobra del Govern per a que es parle de tot menys de la greu situació socioeconòmica actual. Per això, en l'entrada de hui faré notar que en Valéncia torna a ser líder estatal en la pujada del número de parats, 8.322 persones més en la desocupació fins a arribar als 470.140 valencians sense ocupació. A banda que, com podem llegir hui en el nou diari digital, L'Informatiu.com, per a estos quasi 500.000 parats, el SERVEF només té publicades 26 ofertes de treball en la seua web. Lo més irritablement curiós és que Alarte li tira la culpa a Camps, i Camps i el seu Consell de la Generalitat li la tira a Zapatero de manera que tots pel sac i el sac en terra. O sent més clar, encara que reconeguent certa demagògia per la meua part, esta creu de la desocupació pareix que no preocupa tant com la creu en les escoles.

23 anys sense noves escoles

2009-12-02T09:39:00.005+01:00

Fotografia de www.linformatiu.com

Ahir la Plataforma per l'Ensenyament Públic convocà una concentració en defensa de l'escola pública i reivindicant una sèrie de punts per a dotar-la de major calitat. Una concentració que per molt que la Policia Local rebaixe la cifra de participants, almenys en el cas del Cap i Casal, es va transformar en una autèntica manifestació.

El cas és que una d'eixes reivindicacions és la progresiva desaparició dels barracons com a sustitutius de les classes. En este sentit vos conte el cas de Torrent, en el que fa 23 anys que no s'ha construit cap escola. Només hi ha una proyectada el CEIP número 10, que enguany complix tres cursos en barracons i sense data de construcció, lo que representa que els primers escolars començaràn la primària també en barracons. Pero el problema és major, perque no és que siga necessària esta escola, sinó almenys un parell més, perque com vos podeu imaginar, la població de Torrent durant esta vintena d'anys ha experimentat una creixcuda considerable.

Personalment no estic en contra de les grans construccions estil Museu de les Ciències, per nomenar una, pel seu caràcter generador de riquea, treball i també com a representació simbòlica d'un poble, pero ara que el govern espanyol està posant de moda el model sostenible, un país d'Àgores i barracons per tot arreu no ho considere massa sostenible i això depén no assoles dels Consellers i el Molt Honorable, sinó també de la concienciació de la societat en el seu conjunt.

Comence a pensar que m'estic fent major

2009-12-01T16:43:00.003+01:00

És una evidència per l'edat. No sóc cap jovenet. Pero també ho denúncia la memòria, i no per falta d'ella, sinó precíssament perque comença a tindre moltes vivències i experiències, encara que per damunt ya fa temps que poseix perspectiva temporal.

Ara que de sobte nos ha sorprés el fret puc corroborar en el meu propi testimoni com si ara acabem de passar el novembre més calorós que es recordava, abans l'1 de novembre representava la data ideal per a estrenar l'abric i de pas complir en l'adagi que diu: "Qui no estrena en Tots Sants es queda sense mans". Ara, com no s'estrene una camisa de mànega curta de les de saldo...

La qüestió és que, si l'orage s'encabota en allargar l'estiu fins a les portes de l'hivern, estrenar sempre podrem estrenar (a no ser que també s'allargue la crisis), pero allò que també se diu de "El dia de Tots Sants guardem palmitos i traguem els guants" va a ser que resultarà una espècie de refrany arqueològic o alguna cosa pareguda. Mireu si sóc major que ya em dóna pels refranys i tot.

Deixant els adagis pero seguint en novembre, en este mes passat s'han complit 20 anys de la caiguda del mur. Són 20 anys pero em recorde perfectament apegat a la radio i seguint les noticies per la televisió. El règim comuniste fea aigües per totes bandes i s'enderrocava el mur de la vergonya. Als jóvens de hui en dia, pot ser, parega fins i tot un fet raonablement predecible, pero en aquell moment, almenys a mi, em paregué una qüestió extraordinària, i més quan darrere del mur vingué la desaparició de la URSS, eixe immens estat que als meus ulls pareixia tan inquebrantable i monolític. Pense que la perspectiva del temps li otorguen ad eixos fets la justa transcendència.

I és precíssament eixa perspectiva la que fa que els anys no hagen segut una simple succesió del temps.

Temps d'espera (segona i tercera part)

2009-11-18T09:45:00.003+01:00

II

Mentres no és hivern, Vicent Peris acostuma a eixir al carrer ben mati. Quan aplega el fret, i també cal dir-ho, els dies de pluja, s’estima més la calor de la llar, el seus ossos d’ancià no aguanten la gelor que penetra fins a la seua ànima a cavall de l’humitat. No més creuar el brancalet del seu portal, mira al cel com aguaitant, mentres agudisa l’oit. No és per a vore com ve l’orage, ni forma part de cap pregaria mecanisada, simplement és una costum que va adquirir quan era chiquet en el seu barri de Velluters durant la guerra, una litúrgia diaria celebrada per la por.

Quan ix al carrer s’incorpora a la vida quotidiana, una vida que no és la seua, que es desenrolla a esquenes de la seua realitat. Ell no més camina en la lentitut que li han proporcionat els anys envoltat dels enyoraments de les pròpies vivències i dels ensomis que mai s’encarnaren. Deté la seua parsimoniosa marcha per a comprar el diari en la paradeta que és com una miniatura d’aquells ultramarins que en els bons temps donaven vida als barris i als pobles. Ho compra invariablement tots els dies, i això que com a membre de la Societat Musical de Mislata te dret a llegir els diaris i revistes que es compren per a la seua seu social, pero ell s’estima més tindre’l en propietat. No creua més que paraules intrascendents en el quiosquer i de nou s’unix al discòrrer de la vida.

El passeig acaba a les portes d’un edifici d’estil falsament modernista, un dels llocs de reunió habitual dels hòmens majors del poble i a on un cartell de prohibit fumar dóna la benvinguda totalment avergonyit per l’intens aroma que impregna la sala principal, l’aroma penetrant i àcit dels purets caliquenyos que es fabriquen encara artesanalment per tota l’horta de Valéncia. Després de salvar dificultosament, el parell d’escalons que donen entrada a la seu de la Societat Musical, Vicent Peris, busca en la mirada un butacó lliure, preferiblement al costat d’alguna finestra, mentres va saludant instintivament als coneguts, sense massa apasionament.

Al temps que conseguix acomodar-se en el butacó, el cambrer li servix un café tocadet de conyac. “Ahí té la seua medecina” li diu des del seu particular accent riberenc, i després d’intercanviar-se unes rialles de complicitat, el deixa a soles al besllum del sol per la finestra. El temps simplement passa al ritme de les manilles del rellonge ancorat en una de les parets, repetitiu en aparença encara que implacable en la realitat. De sobte Vicent Peris recupera furtivament la vitalitat i s’alça del seu cadiró espentat per la força d’uns anhels que havia atresorat durant tota la seua vida. Darrere d’ell deixa un diari desfullat pero sense acabar de llegir i unes monedes per a pagar la seua consumició. Ningú no es sorpren perque ningú no s’ha adonat, abstraguts com estan en la seua rutina, llevat, això si, del cambrer, que s’estranya que el so Vicent se’n torne a casa tan pronte i es deixe alli el diari de manera desordenada.

III

En el cementeri de Manresa, Manel obri les portes de ferro puntual com des de fa 30 anys, encara que hui ho fa dominat per una sensació per a la que no ha trobat paraules en que explicar-s’ho a la seua muller. Manel no enten, ni vol entendre, de política. Seguint el consell de son pare, mai s’ha clavat en eixos assunts. I de conviure a diari en la pena dels que es queden, quasi s’ha revestit d’un semblant de lluntania. Pero hui és diferent, no pot amagar una certa alegria honrada, perque hui aquells cossos de la fossa comuna que son pare i un grapat més de jovenets del poble buidaren i reompliren d’arena i cadàvers, deixaran de ser anònims enemics, per a convertir-se en persones reconegudes pels seus volguts familiars.

Manel no coneix a ningú del grup de persones que entren per primera vegada a aquell recinte, si no contem alguns paisans que els acompanyen, pero se sent estranyament pròxim a tots ells perque, tot i la seua aparença ferma i distant, mai no ha pogut encossetar els seus sentiments davant el dolor dels sers humans. En total seran vora les 50 persones, totes elles tan espectants com emocionades, pero també embolicades per la delectosa percepció d’aplegar a la fi d’un llarguíssim, fatigós i agre cami. El grup se situa al voltant de la fossa i u d’ells pren la paraula. Recorda els fets històrics, com l’alvanç de les tropes nacionals va impedir als republicans fins i tot soterrar degudament als morts i evaquar als ferits, com per tota la comarca s’obriren fosses semblants a la que tenen davant, com resultà impossible durant la dictadura reclamar els cossos dels oficialment desapareguts o morts, i com l’insistència d’un grapat de persones, la pervivència dels llaços familiars a lo llarc de dessenes d’anys i l’investigació exhaustiva en els registres de Manresa havien donat en els noms dels qui foren soterrats alli a tota presa.

L’emoció guanya clarament a l’espectació quan una dòna comença a llegir la llista de les persones que resten baix terra al temps que es descobrix una placa commemorativa. Manel combrega en l’emotivitat del moment mentres repasa en la seua mirada els sentiments d’aquelles persones, al temps que continuen resonant al vent els noms dels familiars. “…Batiste Calatayud, Vicent Peris…” L’encarregat del cementeri pensa que aquell home envellit ha de ser el fill d’este últim, perque al sentir el seu nom s’ha esgarrifat de cap a peus i li han vingut als ulls tots els anys de patiment, sacrifici, oprobi, dessassossec i espera.

Al remat Vicent Peris, pare i fill, s’han retrobat. Han transcorregut més de xixanta anys pero s’han complit els desijos, els precs, les demandes, l’esperança. Vicent Peris fill recorda a esguitons, retalls de vida junt a son pare, li arrabassaren l’oportunitat de fruir-ne de més. A l’instant li brolla al pensament la figura de sa mare, com sempre acaronant-lo i tenint present l’absència de son pare fins a l’últim alé. Precissament fins que ella no va morir, no va conéixer l’existència d’una carta que el tinent Segarra del Batalló d’Obres i Fortificació número huit de Valéncia li havia enviat els dies següents a la pèrdua de son pare comunicant-li la seua trista desaparició, i que sa mare guardava com un íntim tresor secret junt a una estampa del dia de la coronació de la Mare de Déu. Una carta que arrepretava ara entre les mans en tot el pes de l’història familiar i que havia segut determinant per a estar allí este mati.

Les veus callen dins del fossar de Manresa, a poc a poc, els sentiments s’ofeguen. Els abraços, els apretons de mans, els agraïments van eixint del recinte. Els oblits, els desficis, els insomnis desapareixen. Arrepleguen les banderes, els himnes, les consignes. De nou el silenci sempietern passa a presidir el cementeri. Un silenci que no més es trenca pel queixit rovellat de la porta al tancar-se. Manel no pot evitar mirar cap arrere abans de passar la clau i li pareix vore junt a les flors de la fossa comuna uns papers manuscrits que acaba reconeguent com els que duya en la mà l’home envellit. Segurament alguna nota dirigida al seu ser estimat. Descanse en pau pensa instintivament i tanca definitivament l’entrada.

Temps d'espera (primera part)

2009-11-17T18:01:00.004+01:00

N.B. En els pròxims dies, apareixeran noves seccions en este blog meu (i vostre) multidisciplinar. Una d'elles serà la de relats, relats de la meua pròpia collita que com pense que mai voran la llum d'una atra manera, almenys m'agradaria compartir-los per esta finestra. Espere que els valoreu positivament, o almenys, vos toque alguna fibra sensible.

TEMPS D'ESPERA (PRIMERA PART)

Entre els murs d’una almàssera abandonada, els treballs en estructures de ferro i fusta resonaven com una mascletà que no tinguera remat, i tal volta per això, Vicent Peris s’ho prenia en un somriure de gairó perque eixe soroll, per estrany que poguera paréixer, era l’únic vincul emocional que l’abstraia de la faena i l’acostava al taller del seu barri de Velluters on treballava per a traure avant a la familia abans de la guerra, i a on pensava tornar. La vida era molt dura alli pero lo vertaderament abofegador per ad ell en lo més íntim de la seua ànima no era esta durea, sinó pensar com ho podien estar passant la seua muller i els seus fillets en aquella situació. Per això, pot ser, hui, ni el soroll evocador era capaç de dibuixar-li un somriure als llavis.

Eixe mati s’havia alçat desperançat, era un sentiment que anava més enllà de la melancolia o el despollegament que a voltes aplegava a tindre. Ausades que no tenia cap atra raó diferent que els dies anteriors per a trobar-se d’eixa manera, pero no podia dominar el seu estat d’ànim, ni tampoc explicar-ho en paraules, per això s’ho va empresonar en l’intimitat, encara que el seu sentiment era lo més paregut a tindre el cor marcit.

En acabar de sopar l’esquifida ració habitual, el tinent Segarra del Batalló d’Obres i Fortificació número huit de Valéncia, va reunir als seus hòmens baix un cel gelat, un cel obertament fosc, i a la llum d’uns cresols va explicar l’operativa d’aquella nit. Vicent Peris no havia sopat gens, la desesperança s’agarberava en la seua gola mentres que no podia apartar la mirada d’un horisó inexistent. Els soldats-obrers que quedaven disponibles en la Base Túria es dividiren en tres grups i en els vehículs que havien sobrevixcut als bombardejos dels últims dies, mamprengueren distints camins per a transportar les estructures defensives que havien manufacturat durant el dia per a intentar detindre l’ofensiva de l’enemic en diversos punts del front.

Durant el trayecte, alguns companyons, fins i tot, s’havien adormit, vençuts pel cansament, pero Vicent mantenia inmòbil la mirada en el seu horisó inexistent de pensaments buits. A uns pocs quilòmetros de deixar darrere la localitat de les Borges Blanques, l’expedició es va detindre i Vicent, junt a un parell d’hòmens més, baixaren de la camioneta segurament moguts per l’impaciència. On acabava el garbó de les tènues llums del vehicul que els precedia, li va pareixer observar l’ombra d’un home com reconeguent el pam de terreny que tenia davant. Es va recolzar, indiferent, en un lateral de la camioneta i va tancar els ulls aspirant al mateix temps, en els seus pulmons, tota la fredor de la nit com si fóra el seu últim alé.

De sobte es va sentir esgarrant el silenci un soroll prou paregut al d’un martell colpejant netament una encolla. El seu cos es va estorrufar i els seus ulls varen tornar de l’abstracció per un instant, el suficient per a vore com el cos de Cesc, un jove de Vinaixa que el tinent fea servir de guia, caia sense vida just davant de l’automòbil. Es deixaren sentir més sorolls metàlics des de l’impunitat de la foscor, pero la desesperança de Vicent el va deixar sense reacció, la mirada perduda en un horisó inexistent cada volta més emboirat per núvols enrogits.

Algú que m'ho explique

2009-11-17T13:53:00.004+01:00

M'agraden seguir les cròniques polítiques i conéixer qué opinen uns, quines són les propostes dels atres, i fins i tot arribar a entendre els posicionament de cada ú, en independència de les meues pròpies idees, perque entenc que darrere d'estos posicionaments ha d'haver un criteri, un argumentari, una ideologia. Pero hi ha vegades que, per molt que li pegue voltes, no ne trobe l'explicació, com és el cas de Rosa Diez i el seu partit UPyD.

Per una banda, en la ponència política elaborada de cara al primer congrés d'esta formació a la que no se pot accedir en la pàgina web del partit si no eres usuari pero que podreu llegir un resum aci, entre atres coses demanen que s'elimine de la Constitució Espanyola l'articul 3.3 en el que es diu: "La riquea de les diferents modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció." Al mateix temps també volen llevar la referència de l'artícul 2 a les nacionalitats d'Espanya per comunitats autònomes.

Per atra banda, el passat 15 de novembre, la mateixa Rosa Diez que vol eliminar la pluralitat de la Constitució i qualsevol referència a qualsevol nacionalitat dins de l'estat que no siga la nació espanyola, encapçala una manifestació baix el lema: "Per un Sahara lliure i independent." En concret, com es pot llegir aci, la diputada Rosa Diez va afirmar (en castellà, naturalment): "piense, sepa y actúe porque por encima de la causa del amigo marroquí está la causa de la libertad de los saharauis".

Davant estes dos situacions que ademés són tan pròximes en el temps, em quede sense cap explicació racional. Possiblement, ningún afiliat, simpatisant o, fins i tot, votant d'UDPyD visite este fòrum, pero si no són ells, m'agradaria que algú en més llums que yo, m'ho explicara, i ho dic sincerament, perque no m'entra en en cap, com es pot negar la pluralitat en un estat i en el del costat (Marroc és un país en frontera directa en territori espanyol) eixir al carrer per a directament demanar l'independència d'un part de l'estat marroquí. Són plantejaments que no entenc, i, com he dit, no trobe cap argument que ho explique, encara que estic segur que hi ha algú, pot ser la mateixa Rosa Diez, que m'ho podria explicar, estic obert a tot raonament.

Museu d'Història de Valéncia

2009-11-02T17:58:00.015+01:00

El Museu d'Història de Valéncia no és un espai museístic que mostre troballes arqueològiques de molt d'interés ni tampoc en cantitat pero sí és un contenedor cultural altament divulgatiu de l'història de la ciutat de Valéncia des de la seua fundació fins als nostres dies. En este aspecte convida a la visita familiar, com va ser el meu cas, perque assegura que els chiquets no s'avorriran gràcies als audiovisuals en diferents formats, a la màquina del temps i a diverses propostes que els resultaran atractives al temps que formatives (depenen de la seua edat, això sí)

El primer aspecte positiu del MHV, al meu entendre, és el mateix edifici, de nou no per la seua bellea arquitectònica sinó per l'aprofitament d'un antic depòsit d'aigües per a portar el subministrament des del riu cap a la ciutat que, com indiquen en el mateix Museu, supon la primera gran obra d'enginyeria pública moderna de la ciutat.

La visita s'inicia per la Valentia romana, sense oblidar als íbers, i ya des d'esta primera étapa, apareixen els audivisuals que mostren en diferents idiomes com seria la vida quotidiana dels habitants del Cap i Casal de l'época. (Cal dir que s'oferix una visita guiada per 3 euros que aprofundix en diversos aspectes de les diferents époques històriques). D'esta manera es van combinant diferents sales en la que es mostren objectes de cada etapa històrica com poden ser peces de l'aixovar de les cases, monedes, documents, troballes arqueològiques, publicacions, indumentària o fins i tot joguets; en escenes de cases i tallers a on apareixen proyectades diferents escenes dramatisades que ajuden a situar-se en l'ambient de cada época.

Després de Valentia passem a Balansiya i posteriorment ya a la Valéncia cristiana, des de l'Edat Mijana fins a la sala que nomenen La modernitat truncada, passant per la Valéncia foral, la de les Germanies, el Decret de Nova Planta, la Borbònica i la Ciutat del Vapor. Als visitants se'ns fa arribar als nostres dies dins d'una sala de cine menuda en la que diferents documentals fan un recorregut des de 1900 fins a l'época del desarrollisme franquiste. La consecusió dels documentals acaba d'una manera sorpresiva, almenys per a mi, que no revelaré per no descobrir uns dels secrets d'esta visita.

El recorregut es completa en la nomenada com a màquina del temps, que permitix de manera visual i interactiva conéixer l'evolució de la ciutat de Valéncia a lo llarc de l'història i també la Mediateca a on es poden consultar llibres i diversos archius també de manera audiovisual mijançant diversos terminals. Al mateix temps també conta en una sala auxiliar destinada a exposicions temporals. Per tant una visita recomanable almenys des del punt de vista divulgador i també per a mostrar l'evolució de la ciutat tant als valencians com als visitants.

Sense anar molt llunt, els voltants del Museu oferixen atres atractius per a la visita. Per un costat, una de les creus de terme del Cap i Casal en les poblacions limítrof, en este cas la Creu Coberta de Mislata, del segle XV i d'estil gòtic que recentment ha segut restaurada i rehabilitat el seu entorn. També les restes de les instalacions a on es pagava l'impost de consums per a l'entrada en la ciutat de diversos productes i com no, un lloc d'esplai com el Parc de Capçalera.

Tinc un dubte (Afegit)

2009-11-02T11:31:00.003+01:00

Naturalment que ningún redactor del diari El Mundo no llig este humil blog, ni penseu que yo tinc accés a les conversacions privades entre Camps i els seus superiors, pero segons podem llegir hui en l'esmentat diari, pareix que la situació de Camps està entre el punt 2 i el punt 3 de l'anterior entrada. És a dir, entre un meninfot sense espenta, o un meninfot sense espenta i atemorit.

Hui es reunix d'urgència i en caràcter extraordinari el comité eixecutiu del PPCV, de fet, en el moment d'escriure estes llínees estaran raonant (per dir alguna cosa) al voltant de la realitat i les solucions, encara que la reunió de veres serà demà, a on el "Sant Job" Rajoy donarà via lliure a la seua "no-paciència".

Continue pensant que Camps està amortisat políticament i més si hui o demà pronuncia les famoses paraules clau: "Ara més que mai". Quedem a l'aguait.

Tinc un dubte

2009-10-30T13:14:00.003+01:00

Tinc un gran dubte, un dubte, per atra banda interessant. Potser no siga un dubte existencial, pero sí un dubte important. I este dubte està relacionat en el Molt Honorable President de la Generalitat, Paco Camps (o Don Francisco com diuen en Canal 9).

Anem a vore, el fet consumat és que la Direcció Nacional del PP ha suspés de militància a Ricardo Costa com podem llegir en tota la prensa i vore en casi totes les televisions, com per eixemple aci:

Genova suspende de militancia a Costa (Las Provincias)

Després d'esta suspensió, el nostre Molt Honorable President diu que dita suspensió no té res a vore en la gestió de Ricardo Costa com a Secretari General del PP de la Comunitat Valenciana. És més, diu que la seua gestió ha segut extraordinària, com podem llegir i vore (ara sí en totes les televisions). Per eixemple aci:

Camps defiende a su mano derecha (Levante-EMV)

Al mateix temps, el propi Camps, el Molt Honorable Don Francisco, no només nega que ¨la Gürtel" siga una trama de financiació per al PP, sinó que el propi Garzón ha ocultat conversacions que li exculpen (en aquell tema dels trages que ara pareix tan poca cosa, com realment ho era) i als que realment esguitarà serà... al govern de Zapatero. En el següent enllaç està tot replegat:

Camps presenta una queja a Garzon (Público)

Val. Molt bé. Yo m'ho crec tot. Pero... si és aixina, ¿Per qué la Direcció Nacional del PP primer aparta de la Secretaria General del PPCV a Costa i uns dies més tart acaba per suspendre'l de militància?

Sóc ingenu i em crec les expliacions de Don Francisco (el tio Paco per a alguns), pero això no vol dir que deixe a una banda la meua capacitat per a pensar, i després de raonar trobe unes possibles explicacions (de segur que hi ha un grapat més):

1. Camps diu tota la veritat i només que la veritat, pero Costa se li va entravessar en un moment donat a Cospedal (és fàcil imaginar perqué, o sea...) i esta, fent us de les seues competències se l'ha carregat sense que li tremolara el pols.

2. Camps no diu tota la veritat sinó alguna mentireta pietosa i Costa no ha segut tan extraordinari en la seua gestió i calia un canvi, pero com Camps és tan bona persona no tenia ànims per a dir-s'ho a Ricardet i cridà al seu amic Rajoy que tampoc li agradà molt allò de comunicar-li-lo al germà de Juan Costa colaborador del President Aznar (perque Josemari mai deixarà de ser el President Aznar); de manera que li ho digueren a Cospedal. A partir d'ací, és la mateixa història que en el punt 1.

3. Camps diu més d'una mentirola i només alguna veritat i Costa estava pensant més en lluir rellonges, automòbils i camises almidonoses que en preocupar-se de la gestió del partit cosa que començava a fer massa oloreta, pero Camps no trobava la manera de dir-s'ho, de manera que enllacem en el punt 2.

4. Camps només diu mentires (en este qüestió almenys) i alguna que atra bola i encara que siga tan bona persona no és un panoli com alguns el volen fer aparentar, de manera que sabia que darrere de Costa el següent seria ell, són les lleis del futbol (i de la política), primer cau l'entrenador pero si la cosa no millora el que acaba per caure és el president, aixina que ha intentat aguantar a Costa a tota costa, fins que (de nou enllaçant en els punts anteriors) a Cospedal no li ha tremolat el pols.

En tot cas, dins de la meua ingenuitat de crèdul, Camps no queda molt ben parat. Si la realitat és la del punt 1 o pròxima, Camps seria un meninfot a les ordens de Madrit. En el punt 2, un meninfot sense espenta. En el punt 3, un meninfot sense espenta i atemorit. I en punt 4, un meninfot sense espenta, atemorit i en cert nivell de poreguera dins del cos.

Només li queda dir la frase màgica, si li escolteu dir en alguna de les seues compareixença en Canal 9 les següents paraules: "Ara més que mai" serà la clau per a dir que és el principi de la fi. El canvi de cicle estaria servit. (Si açò passa ya vos explicaré perqué)

Valencians pel món

2009-10-26T23:21:00.016+01:00

"Casa de baños" Puertollano

Durant este mateix mes d'octubre, RTVV ha estrenat el programa valencians pel món, que fent propi un format d'èxit en el món de les televisions, mostra com és la vida d'un grapat de valencians que viuen fòra de la nostra terra. Són països i terres que a mi particularment m'agradaria visitar pero per circumstàncies els meus viages més enllà del nostre territori són a mons més pròxims i tan poc cridaners, en principi, per al turisme com per eixemple Puertollano. En tot cas, si no és un destí paradisiac per a passar l'estiu i els ponts festius, sí ha segut destí definitiu per a alguns valencians, qüestió que em permetrà fer este particular valencians pel món (en Puertollano)

Sense cap dubte, l'element més característic de la ciutat de Puertollano és la seua Fuente Agria que rep el nom del gust de l'aigua que brolla d'ella, un aigua ferruginosa i per tant gasificada a la que els veïns continuen anant a omplir les seus botelles per a consumir-la en les seues llars, a banda de ser un lloc de trobada i conversacions dels puertollaneros. En el seu moment, este aigua fon embotellada i fins i tot durant el segle XIX i part del XX va funcionar al seu costat un balneari del que queda la "Casa de baños" convertida ara en sala d'exposicions i d'informació turística municipal. Un balneari relacionat en una familia valenciana que deixà la seua impronta en la ciutat manchega com vaig descobrir llegint el llibre de Miguel F. Gómez Vozmediano titulat "Una fuente centenaria. El agua agria de Puertollano." Vos ho passe a relatar.

En la lectura d'este llibre, que repasa l'història de la "Fuente agria" i la "Casa de baños" trobem en la segona part del segle XVI ya a un mege valencià eixercint la seua llicenciatura a sou del municipi de Puertollano, un tal Francisco Miracle, natural d'Ayora, que es casà allí i tingué descendència. En tot cas, no serà esta familia la que estiga relacionada directament en la "Casa de baños" sinó uns atres valencians, els Mestre Marzal. Segons arreplega l'autor en les fulles del seu llibre, Carlos Mestre i Porcar, natural de Valéncia ciutat, fon el primer director-mege del balneari de Puertollano, entre 1824 i 1855, mentres que el seu fill, Carlos Mestre i Marzal, naixcut també en el nostre Cap i Casal, fon director des de 1856 fins a 1876. (Del que com podeu comprovar en l'enllaç es pot trobar alguna informació al seu voltant en la xàrcia.) Fon director fins a la seua mort que també apareix en internet resenyada en el número VIII de "La Ilustración Española y Americana"

Carlos Mestre pare, a banda de ser el primer director fon el que va impulsar i promoure la construcció de l'edifici de la "Casa de baños" mentres que el seu fill jugà un paper també determinant perque en les seues gestions, escrits i llibres propiciaren que el balneari de Puertollano obtinguera reconeiximent en tot l'estat. Abans de la guerra civil Carlos Mestre i Marzal va donar nom a una avinguda de la ciutat, pero en els canvis de nomenclatura de la dictadura desaparegué, encara que actualment l'han recuperat per a que dóne nom a un Centre de Salut.

Ya en el segle XX, durant la dècada dels anys 20 com diu el peu d'una fotografia que penja d'una de les parets del local que "Helados Moran" té en el "Paseo de San Gregorio" (l'artèria principal de Puertollano), una familia de valencians d'Ibi, s'establiren en la ciutat manchega obrint un establiment de gelats que no assoles és que perdura fins a l'actualitat sinó que ademés fa uns gelats tan bons que resulta dificil trobar una gelateria en Valéncia que ho facen tan bé com ells. I per si podia faltar alguna cosa per a fer la visita a "los moranes" una cita indefugible, en sentir-nos parlar en valencià, l'amo nos va atendre també en la nostra llengua. En un blog d'Ibi he trobat unes fotes antigues dels anys 40 de la que crec que és la primera ubicació d'esta gelateria en Puertollano. Ací i ací, teniu els enllaços.

Més avançat el segle XX va obrir les seues portes l'hostal restauran "Los Escuderos" que presenta el següent aspecte en la seua porta (la fotografia no és meua és de la pàgina hotelsearch.com)

Efectivament. junt a la bandera d'Europa, d'Espanya i de Castella-La Mancha, la Senyera Valenciana oneja en terres de Puertollano. Segons pareix, perque no ho he pogut confirmar, l'amo és un valencià que es va establir allí i que no oblida, com es pot comprovar, els seus origens. (En el pròxim viage intentaré confirmar este extrem).

Quan estic acabant d'escriure esta entrada pense que potser tinga poc d'interés per a la majoria dels poquets lectors d'este blog pero ara com diu la sentència: Lo escrit, escrit està. Per una banda confese que a lo llarc del temps també he creat una vinculació personal en esta població i els seus voltants, una terra per descobrir sincerament, (a banda de la vinculació familiar) i per l'atra, també vos confese que em "reconcilia" en la meua terra, vore onejar la nostra bandera a 400 kilòmetros de distància i poder parlar valencià en naturalitat.

Canvi de cicle, crispacions i inconexions

2009-10-15T10:10:00.005+02:00

En decembre de 2008, vaig dedicar una entrada d'este blog a parlar d'un possible canvi de cicle. Tenia una d'eixes intuicions que alguna vegada en la vida et brollen tal volta també espentada pel desig personal d'un canvi. En tot cas, ni per intuició ni per desig, vaig besllumenar que la situació del PP valencià arribara al punt en el que es troba en este moment, a on, a banda dels efectes del cas Gürtel que encara no han provocat segurament l'última solsida en el si dels populars valencians, el mateix Camps ha passat de ser el recolzament principal de Rajoy, gràcies a la bossa de vots i al servilisme, a ser poc menys que un empestat al que Rajoy diu que revisarà cada dia i del que fins i tot el mateix Fraga, presidente fundador del PP, diu dubtar.

Les últimes enquestes diuen que el PP valencià obtindria la majoria absoluta més majoritària si cap que en les anteriors eleccions, cosa de la que pense que ningu no dubtava fins ara. Pero això era abans de l'esperpèntica situació d'estos dies passats i de l'actuació de la direcció nacional del PP. Ara, pense que com yo, tots podem observar com les conversacions dels nostres veïns han passat del Valéncia està millor que mai a parlar del cas Gürtel o al pijor "tots són iguals".

En abril i en juliol torní a plantejar el tema i ara era indefugible que aguaitara de nou a esta finestra pero ya des del conveciment en que el canvi de cicle és inevitable, vinga pels votants o per la mateixa direcció nacional del PP. Per a mi, Camps està sentenciat, per molt que Rajoy fa uns mesos diguera que era el candidat a la Generalitat, i el PP valencià tocat. Pero, que este canvi de cicle acabe simplement en un canvi de cares en els populars i continuen governant plàcidament o tingam canvi de govern en el Consell de la Generalitat depén de diferents factors i vull pensar, novament per intuició i per desig, que el valencianisme té un paper important a jugar, i d'açò estic convençut perque una bona part del votant del PP valencià guarda una reminiscència valencianista per a mi indubtable.

Naturalment, per a poder obtindre rèdit polític de la situació, el valencianisme ha de superar les inconexions en la societat de les que he parlat en atres ocasions i crec que la majoria dels qui llegiu este blog teniu clares, perque sinó l'aprofitament serà per a atres que saben com traure benefici de la crispació que es va generant des de fa temps.

Baix el meu punt de vista, un valencianisme que es presente com a defensor d'unes essències compartides només per un grup, continuarà inconexe en la societat valenciana. I els defensors de les essències són tant els que pensen que el que no escriga normativament com ell no és valencianiste i punt, com els que s'alcen cada matí fent professió de fe de l'unitat de la llengua i rebuja a tot aquell que no abraça la "veritable fe".

El valencianisme diferenciador i essencialiste no serà el que puga arribar a la societat, perque no ha segut este el valencianisme que ha ajudat al PP a obtindre les seues majories absolutes. Al contrari, hauria de ser un valencianisme que, sense oblidar la defensa de lo propi, aporte solucions reals als problemes que preocupen a la societat. Dit aixina, i en una frase només, sona molt fàcil, quan tots sabem que no ho és. Pero per molt senzill que ho haja plantejat, esta és la realitat. I caldria treballar en este sentit. El que no vullga perdre les essències que les mantinga en la seua bambolla, pero el que desige fer créixer el valencianisme des de la societat valenciana que ixca de la bambolla i es pose a construir una nova casa. Es presenta una oportunitat per al canvi i per a fer significatiu el valencianisme en la societat. I curiosament, depén de cada u de nosatres.

L'aposta valenciana

2009-10-13T11:25:00.002+02:00

Abans del 9 d'octubre vaig firmar este manifest del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà. Com he estat fòra no he pogut copiar-ho en el meu blog, tart, pero aci està:

Valencianes, valencians.

Des de la fundació del Regne de València, valencians i valencianes vam compartim al llarg de cinc segles uns vincles comunitaris que configuraren una personalitat pròpia, un periode que quedà entrebancat amb el Decret de Nova Planta del 1707 .

El valencianisme, porta més d' un segle fent front al centralisme i l'homogeneïtzació cultural, lluitant per la societat del benestar, per la vertebració i contra la manca de cohesió que patix un poble valencià al que nosaltres, valencianistes, volem reforçat i capaç de projectar la seua identitat i la seua personalitat col•lectiva cap a l’ interior i cap a l’exterior, capaç de fer front als nous reptes d’una societat i d’un món canviants.Volem continuar sent valencianes i valencians, mantindre l’orgull de pertinença a un poble que celebra hui la data del seu naixement com societat diferenciada entre els pobles lliures d’Europa. Però també volem un país que vole alt, que deixe d’estar llastrat per la manca d’infraestructures; per una economia especulativa i no productiva, que arrossega el deute públic i la taxa de desocupació més altes de tots els pobles veïns.

Volem abandonar el furgó de cua de l’economia. Necessitem invertir els recursos en millorar la condició de vida de la societat valenciana. , de places escolars, de carreteres. Hem de deixar de ser un país de peatge, sense alta velocitat que ens connecte amb la resta d’ Europa. És a Europa que els nostres emprenedors tenen els seu mercat, i és gràcies a eixa economia productiva que tornarem a crear els llocs de treball que esta crisi i les males polítiques de qui ens governa s’ha endut per davant.

Els nostres ports, el corredor mediterrani de mercaderies són la porta d’eixida de les nostres exportacions, i la d’entrada d’actius econòmics. Però les rodalies, les carreteres comarcals, la protecció mediambiental, les nostres escoles i universitats, els ambulatoris i hospitals, els jutjats, la llei de dependència... són eines imprescindibles per cohesionar la nostra societat. Volem un país Valencià sostenible econòmicament socialment mediambientalment.Hem de superar errors del passat, el valencianisme no ha de ser ni autocomplaent ni excloent. Sempre s’ha alimentat de la flama de la renovació, de la modernitat, de l’ambició de progressar i d’arribar tan lluny com fos possible en cada moment de la nostra història.

Ens volem hereus del moviment reivindicatiu sorgit a partir de la Renaixença que reclamava la presència del valencià en l’educació i en els usos públics oficials, la recuperació d’institucions d’autogovern i una política que satisfera les necessitats econòmiques i d’infraestructures dels valencians, del valencianisme polític que assoliria una de les seues principals fites doctrinals en la Declaració Valencianista de 1918, l’influx del qual va anar impregnant al llarg del segle XX la consciència de molts valencians.

En el segle XXI, el valencianisme manté el mateix discurs, afirmem que els valencians constituïm una nació perquè posseïm una personalitat pròpia i tenim una voluntat d’autogovern. Reunim, per tant, tots els requisits per a afirmar-nos com a nació i volem recuperar el pols de la nostra pròpia història, que forts d’un passat gloriós, i malgrat un present confús, creiem i construïm junts el nostre futur com a poble. Manifestem la nostra voluntat constant de servici a la societat valenciana, el nostre compromís patriòtic, i la nostra fidelitat valencianista.Valencianes, valencians, ¡guanyem el carrer el 9 d’octubre! ¡Comencem a guanyar el futur!

Centre D’Actuació Valencianista Faustí Barberà.

Firmen este article: Carles Choví, Enric Nomdedéu, Agustí Colomer, Pere Fuset, Clara Ferrando, Jodi Davó, Alexandre Crespo, Vicent Forment, Miquel Àngel Gascón, Natxo Bellido, Pere Palés, Punt de Debat Alacantí, Ernest Alagarda, Eduard Ramírez Comeig, Àgueda Micó, Joan Raúl Burriel, Julià Engó, Carles Villodres, Amadeu Mezquida, Daniel Soriano, Carles López Cerezuela, Josep Miquel Bisbal, Albert Almenar, Alfons Alba, Joan Colomer, Vicent Flor i Ferran de Rojas.

Alarcón més que un castell

2009-10-01T15:40:00.005+02:00

El poble d'Alarcón i el seu castell estan d'alguna manera vinculats a l'història particular de la meua familia i ara, pot ser també, tindran un lloc en l'història dels valencians depenent de la transcendència final que acabe tenint l'encontre que Mariano Rajoy i Francisco Camps tingueren en el seu castell, hui en dia Parador Nacional de Turisme i que vaig tindre el gust de poder visitar este estiu sense anar més llunt.

Anem per parts en quant als lligams, mamprenint pels familiars. Per a aproximar-me a esta certa relació personal, he de remuntar-me al segle XII quan Leonor de Plantagenet, filla d'Enric II d'Anglaterra i Leonor d'Aquitania, i germana dels mítics Ricart Cor de Lleó i Joan sens Terra, va ser desposada en Alfons VIII de Castella. Ad este casament, la princesa de sanc normanda i aquitana, aportà com a dot, el comtat de Gascunya, que en tot cas, mai no pogué afegir-ne als seus dominis el monarca castellà, com en principi hauria d'haver segut, pero, això sí, segons conten les cròniques, a la filla dels reis d'Anglaterra li acompanyaren un número important de cavallers gascons. Estos cavallers ajudaren al rei de Castella en les seus conquistes, d'una manera especial per a fer-se en el domini del castell d'Alarcón, i pareix ser que la seua participació resultà grata al monarca puix que els va fer donacions i va permetre que feren algunes fundacions com el poble de Gascas. (L'única fundació que va prendre el nom de la llengua gascona, puix segons he pogut consultar gascas no significa atra cosa que terra de gascons).

Hui en dia Gascas no existix més que el en recort dels seus habitants i els seus descendents. Els seus carrers i cases quedaren anegats per les aigües de l'embassament d'Alarcón. Segons em conta mon tio Emiliano, el germà major de mon pare, ell mateix va ajudar a traslladar documentació del seu Ajuntament i església parroquial en un carro per a depositar-la en la població d'Alarcón. Documentació que algun dia m'agradaria consultar, pero eixa és una atra història. Partint del segle XII hem anat a parar al segle XX tornant a Alarcón. Crec que, per tot lo expost, la vinculació familiar a esta població i comarca queda clara. Sent el meu primer llinage Gascón i provenint d'una familia assentada en Gascas la relació en Alarcón i el seu castell queda palesa. Pot ser només siga una conclusió personal i acientífica, moguda segurament per la rememorant sensació de sentir-se descendent d'algun d'aquells cavallers gascons que guerrejaren per terres de Castella en el segle XII, pero tampoc li fa mal a ningú tindre este pensament per atra banda no illògic.

Ara, en el segle XXI, fa només unes hores, Alarcón i el seu castell han aparegut en tots els diaris i televisions per allò de ser el lloc triat per Rajoy i Camps per a reunir-se. Els protagonistes han volgut presentar esta trobada com habitual entre amics, pero a ningú no se li escapa que la raó d'este encontre ha segut la problemàtica qüestió del cas Gürtel. Un cas que començà per uns simples trages i que encara no sabem com i en qui acabarà, pero a hores d'ara sí pareix que alguna repercusió tindrà. Repercusions de les que els dos interlocutors parlaren entre els murs del vell i històric castell d'Alarcón que ha asistit segurament, després de tants segles, a una nova guerra, incruenta en este cas, pero en la que ausades que algun cap rodarà (en sentit metafòric)

Disculpeu que haja fet esta incursió un tant íntima en este blog, pero m'ha resultat molt curiosa esta coincidència, pot ser també incrementada per haver visitat el castell fea unes poques semanes. I això ho diu una persona que creu fermament que les coincidències no existixen...

Bajar al Reino

2009-09-29T09:43:00.007+02:00

Francesc Lliso i Genovés, fon un valencià mestre d'educació secundària que s'incorporà també a les ensenyances informàtiques. Fruit de les seues experiències i del seu sentiment valencianiste va escriure un bon grapat de llibres, fullets o recopilacions que s'autoeditava i venia (molts d'ells els regalava) en fires o associacions vinculades a la seua manera de vore i viure el valencianisme.

En internet podeu trobar moltes referències dels seus treballs, fins i tot en la Biblioteca de l'AVL tenen en depòsit el seu (o seus, perque eren un parell o tres diferents) Autèntic vocabulari valencià.

En un dels seus llibres o, pot ser fóra parlant en ell, vaig llegir, o em va comentar, que en pobles limítrofs a la nostra nació valenciana (terme que vaig sentir pronunciat per primera volta dels seus llavis), els seus habitants si havien de vindre a la nostra terra (principalment al Cap i Casal) parlaven de "bajar al Reino". Esta afirmació, junt a retalls de les seues clases d'informàtica i diferents conversacions que mantinguerem en la meua adolescència formen part de la meua memòria, del bagage educatiu i emocional que van circellant la personsalitat d'una manera pràcticament inconscient.

Últimament he passat un parell de dies en un poble limítrof de Valéncia, en el Camp de Mira, eixa falca de terra que separa la Plana d'Utiel-Requena del Racó d'Ademus. Estava assentat en un banc de la plaça de l'Església esperant a la familia i fruint dels rajos del sol, quan a uns poquets metros d'a on estava, es creuaren tres dones del poble i una li digué a l'atra:

- "Qué Bienvenida, ¿no te bajas al Reino?"

Els recorts de la memòria brollaren de sobte al meu conscient fent que obrira tots els sentits per a escoltar la conversació. La dóna que acompanya a Bienvenida li va contestar a l'atra.

- No, aún no, pero pronto se bajará.

- ¿Qué no te gusta bajar al Reino?

- Sí, sí, pero también me gusta estar en mi pueblo.

La conversació no tingué més contingut (llevat de les despedides). Possiblement per a estes dones resultaren unes paraules fins i tot intrascendents, pero per a mi, un testimoni convidat per la casualitat, em recordaren el meu despertar conscient al valencianisme i es convertiren en la ratificació de les paraules del mestre més de vint anys després. Naturalment no asoles això, sinó també un orgull de pertinença en vore com després de més de 300 anys de la pèrdua dels nostres furs que nos otorgaven personalitat pròpia, en terres de Castella precíssament encara mantenien la nostra denominació foral i la consciència d'anar a un territori diferent.

Eixe mateix dia també vaig baixar al Regne, passant del sol a la pluja, que encara perdura. Un Regne aiguat, pot ser dissolt, pero que, tot i les circumstàncies despersonalisadores, encara sura i alena pels poros de la seua història.

Falles de tota la vida

2009-09-25T10:13:00.009+02:00

Gràcies a uns amics, arriba a les meues mans un facsimil d'una publicació fallera de 1951. "Espurnes. Publicación de información fallera". A banda del testimoni històric i nostàlgic d'aguaitar mijançant un paper com eren les falles i la vida de fa vora 60 anys, com en totes les publicacions falleres, sempre hi ha una sèrie de colaboracions escrites que, com a poc, resulten curioses. Entre estes colaboracions, hi ha una en concret que volia compartir. Són uns versos de Josep Mª Juan Garcia titulats "El fill del fallero". En ells, l'autor es posa en la pell d'un chiquet o adolescent que raona en son pare perque vol fer-se major per a ser faller. I ho vol ser per a, en primer lloc, anar a les juntes (que prenguen notes alguns), plantar la falla més flamenca del Cap i Casal (per a que anoten uns atres), buscar un bon poeta (ara que apunten tots), contractar banda de música i traques (res d'ordenances municipals contra el soroll), i nomenar bellesa a la chica del segón. Tota una relació de lo que seria l'essència de les falles per a este jovenet. Pero encara queda una dins d'este programa festiu, la solidaritat:

"Cridaria a tots els pobres

en mig de la placeta

els posaría una taula,

servintlos una paella."

En l'any 1951, la solidaritat formava part de les essències falleres, i no perque ho diguera un adolescent per boca (o mà) de Josep Mª Juan, sinó perque les comissions falleres, tenien eixa vocació d'ajuda al necesitat més pròxim. Eren associacions que incidien en el seu barri i en els seus veïns. Ara la solidaritat és poc més que una opció de comissions rares o en plantejaments que se n'ixen de les falles-de-tota-la-vida, com a molts fallers els agrada dir. Pero com podem comprovar no és aixina. La solidaritat, o l'ajuda i atenció als veïns necesitats, era una activitat fallera més de les comissions en el passat, i una preocupació per als fallers que les formaven. Activitats i preocupacions aparcades pel viage cap al pseudobarroquisme i la pseudofolklorisació de la festa de les falles, que en el seu sobredimensionament ha substituit per unes tradicions més modernes, les essències autèntiques (si em permeteu esta expressió.)

En tot cas, la qüestió en esta ocasió, almenys per a mi, no és vore qué és millor o com haurien de ser les falles d'una manera idealista, perque al remat les comissions són associacions de persones, i estes persones determinen les activitats del seu colectiu, sinó que estes activitats solidàries no es calificaren com a diferents o, fins i tot, no tradicionals, quan realment eren habituals per als fallers del passat. I qui diu la solidaritat, diu atres activitats que algunes comissions plantegen, que per molt que puguen paréixer modernament trencadores, pot ser siguen més antigues que el pergamí.

Por al diàlec

2009-09-22T10:21:00.005+02:00

No sóc un expert en filosofia, realment no sóc expert en casi res sinó és a vegades, i només a vegades, en la meua pròpia existència. Pero si recorde gratament aquelles classes de l'asignatura en BUP en la que nos feen raonar i llegir el raonament de persones que s'havien preocupat de transcriure les seues reflexions al paper qüestionant-se la realitat humana en tota la seua dimensió.

Com la meua educació es desenrollà en un colege religiós, entre Platón i Sant Agustí (les dos opcions en les que es podia mamprendre el curs) el profesor va optar pel sant nortafricà i les seues "Confesions", pero pel nostre conte no deixàrem totalment de costat al filòsof grec. Com dic, no sóc un expert, pero almenys em queden conceptes, i qui sap si una sèrie d'actituts otorgades pel sistema educatiu. Pot ser per això, el concepte bàsic de la dilèctica de Platón, com a manera d'arribar a la veritat mijançant el diàlec en contraposició a la erística, que tracta de fer triumfar una tèsis per damunt de la seua veritat, encara el tinc gravat.

Han passat molts segles des dels plantejaments de Platón i la seua dialèctica, pero segurament l'humanitat no haja canviat ni una miqueta, perque els posicionaments erístics continuen presents, i en el valencianisme són l'ànima d'algunes que atres persones, encara que en molts casos més que per una voluntat dictatorial d'impondre unes tèsis determinades pense que darrere d'esta fòbia al raonament tranquil i amerador existix una incontrolable por al diàlec.

Incontrolable, pero no inexplicable. En la meua opinió, esta fòbia a la confrontació de pensaments te la seua explicació en la pròpia definició de la dialèctica de Platón. Si la dialèctica és el método científic que permitix contrapondre argumentacions aparentment opostes i a sovint complementàries que posibilita arribar a la veritat per l'explicació d'estes argumentacions, alguns en el valencianisme tenen por precíssament a lo que açò representa. Perque el diàlec ha de partir d'una voluntat d'escoltar arguments diferents pero no totalment oposts, posicions paregudes pero no coincidents, explicacions divergents pero no en un grau extrem, pensaments discrepants pero no exactament contraris. I lo més important de tot, la dialèctica és l'essència del creiximent personal, del canvi, encara que siga només en l'actitut cap a la realitat no compartida. Pero hi ha persones dins del valencianisme, grups, tendències, sensibilitats, que ni una cosa ni atra, directament rebugen el diàlec.

Pero en una societat com la nostra, i en un moviment en recesió com el nostre, al que li caldria precíssament les més altes quotes de diàlec, ¿per qué eixa por irrefrenable a la dialèctica? Segurament en alguns s'explica per la seua inseguretat argumental, i davant la seua mancança, preferixen sentir-se segurs dins del seu grup. Atres per simple pertinença al grup. Defendran el grup i les seues tèsis per damunt de tot, perque forma part de la seua vida. Atres per convicció. Són els autèntics erístics d'esta història. Estan convençuts que la seua veritat és la veritat absoluta i estaran en ella fins a la mort. I si no la poden impondre, almenys moriran pels seus ideals encara que siga en la trinchera més oblidada de la guerra. I atres senzillament per vanitat, per ser algú en esta vida, allò de preferir ser cap de ratolí enlloc de cua de lleó. (Bo, en este cas seria cap de rat penat perque segurament ser ratolí no entra dins de la sacrosanta i pura definició de lo que ells entenen com a valencianisme). Pot ser, fins i tot estes persones, estiguen convençudes de lo que diuen, pero tampoc és necessari, lo important és tindre preeminència i ascendència sobre un determinat número de persones, encara que siga una minoria dins de la minoria.

Com dia adés, la por al diàlec, si resulta una dubtosa pràctica en la vida en general, és la pijor recepta si parlem de valencianisme. Per contra, el nostre moviment, ad este sentiment que controla les nostres vides si li cal alguna cosa és precíssament diàlec i més diàlec. Això sí, un diàlec que no siga assoles paraules, sinó que es traduixca en fets. Per a mi és una llàstima que dins del valencianisme existixquen persones en fòbia al diàlec, pero yo no puc fer res en eixe sentit, ni tan sols em lamentaré ni un segon més, per contra intentaré continuar aportant els meus pensaments en els fòrums oberts al diàlec i a l'enteniment. Naturalment tot en la meua opinió i com a pensament obert totalment al diàlec.

Política d'image, política de fets

2009-09-16T13:12:00.005+02:00

Vaig a fer un apunt local. Torrentí. D'entre tantes minories de les que forme part, una d'elles és la de ser un veí que valora del seu Ajuntament, les coses menudes que molts no li donen importància, abans que els grans fets, festivals o folklores diversos de la política. Valore abans una administració eficaç i que escolte al ciutadà, abans que una que oferixca cridaners titulars mediàtics. Dita d'una atra manera, vull solucions i no raons.

Per això, valore positivament que per fí, hagen fet tot el carrer Constitució del mateix sentit de circulació (cap al Vedat), de manera que esta via, es convertix en una alternativa a l'Avinguda que poques voltes no està colapsada. O també que s'estiguen adequant les voreres per a que siguen accesibles eliminant barreres arquitectòniques. (Encara que en este sentit queda molt per millorar)

Pero per això també, no valore tan positivament, decissions que només busquen, baix el meu punt de vista, el donar una determinada image, el fer populisme de cara al votant. I en este sentit s'està pecant prou últimament des de l'Ajuntament de Torrent.

El 8 de setembre passat, els pares i alumnes del colege nº 10 de Torrent, que duen 3 anys en barracons, no pogueren mamprendre el curs escolar perque els nous barracons no estaven acabats d'acondicionar. L'Ampa del C.E.I.P nº 10 convocà una concentració i anaren a la Conselleria davant esta nova mostra de ¿deixadea? ¿mala administració? ¿incapacitat?. La sorpresa vingué quan, l'alcaldessa vestida en la seua ya famosa camiseta groga fins i tot els va acompanyar en el viage. Està molt bé acostar-se al poble per a escoltar els seus problemes i demandes, pero en este cas, vista la realitat i que de les promeses fetes; fetes ni una, pareix més una campanya d'image que atra cosa.

Ahir mateix, començà el segon determini de l'enquesta (no li direm referèndum perque això pareix que està prohibit) per a triar el nou nom de l'Avinguda (al principi d'El Vedat, abans "de los mártires", ara del País Valencià, i en un futur, segons pareix o de nou Avinguda d'El Vedat, o de Torrent o del Regne de Valéncia). En un poble en el que no se li ha demanat l'opinió a ningú per a fer res, ara, novament baix el meu punt de vista, per image, es vol escoltar de repent la veu dels veïns per a canviar-li en nom a un carrer (bo, avinguda). Primer es va poder elegir entre si es volia canviar o no, i si es volia, entre diferents propostes. Ara, en la segona fase, es tria entre les tres propostes més votades que són les indicades adés. Esta segona fase es via internet en la pàgina web de l'Ajuntament, i per tant oberta totalment al frau, perque només cal tindre el número del DNI i la data de naiximent per a poder eixercir el vot per eixa persona, per tots els torrentins, i des del mateix ordenador. (És possible perque ho he comprovat) Per tant un empastre considerable.

Personalment em negue a pensar que la política és només image i populisme, pero tinc asumit que forme part d'una minoria, una més de les que sóc membre actiu.

Pensem des de dins

2009-09-10T12:55:00.007+02:00

Fa un temps, vaig dedicar unes entrades a parlar de diverses inconsistències del valencianisme. I una d'elles era el pensar que som com atres. Inconsistència en la que cau el valencianisme de totes les sensibilitats molt a sovint, quan pense que està molt clar que la nostra societat no té el grau de conciència d'atres en les que desijariem comparar-nos els valencianistes (des dels independentistes fins als mateixos regionalistes). Això diuen almenys les enquestes, enquestes que per atra banda crec que interpretem negativament, com casi tot. En eixe sentit recorde que es va insistir molt en que la conciència nacional dels valencians com a poble era exactament la mateixa que la dels madrilenys, una comunitat autònoma inventada en els huitanta pràcticament per qüestions administratives i polítiques. De fet, en l'enquesta del CIS, un 1,8% dels valencians afirmava sentir-se només de "la seua comunitat autònoma" front a un 1,7% de madrilenys que afirmaven lo mateix. I en estes interpretacions nos quedem, i nos autoflagellem, nos autoinculpem, i nos automarginem. Pero ningú mira més allà, o poquets ho fan. Perque en la mateixa enquesta també podem vore com un 11,0% dels valencians afirmen sentir-se "més de la seua comunitat autònoma que espanyol" front a un 4,2 dels madrilenys en la mateixa situació o un 55,0% de valencians que afirmen sentir-se tan "espanyol com de la seua comunitat autònoma" mentres això mateix ho diuen el 45,5% dels madrilenys. De nou no són les sifres de Catalunya o Euskadi, pero tampoc som com els madrilenys, com nos volen vendre.

Només un parell de senyes més, que pot ser siguen més concloents pero que curiosament passen desapercebudes. Als valencians enquestats els pregunta per la seua escala de nacionalisme valencià, a on el 0 és res identificat i 10 totalment identificat. A esta qüestió, els enquestats diuen que entre 4 i 6 (¿regionalisme?) està el 32,20%, entre el 7 i 8 el 15% i entre el 9 i 10, el 10,3%; és a dir, el 25,3% dels valencians es considera nacionaliste o molt nacionaliste. Al mateix temps als valencians i als madrilenys els pregunta pel seu grau d'espanyolitat. El 37,3% dels valencians se califiquen en un grau màxim d'espanyolitat front al 50,9% dels madrilenys. Per la part baixa, entre 0 i 3, un 8,2% dels valencians té poc o gens sentiment d'espanyolitat.

No sóc sociòlec, per lo que segurament no tinc la capacitació suficient com per a extraure les conclusions correctes. Pero crec que tots sabem sumar i restar i podem vore que és possible que els valencians no tinguen conciència com a poble al nivell d'atres pobles de l'Estat, pero tampoc tenen un sentiment diluit en una conciència nacional estatal com els madrilenys (per eixemple). Per tant, pot ser no tingam una arrelada concienciació particularista, pero pense, o això em diuen els números i la constatacions personals, que els valencians sí tenim un important grau d'identificació pròpia. La qüestió és que el valencianisme de qualsevol sensibilitat o expressió (política, cultural, llingüística,...) no conecta en eixa identificació, sobre tot, políticament o associativament.

Explicacions hi ha moltes, diverses i es tracten a sovint en els fòrums virtuals o reals, i en les conversacions virtuals o reals. I passen per l'enfrontament entre diverses sensibilitats fins a la obsessió per destacar només els aspectes simbòlics o culturals, abandonant atres tant importants com aquells. Pero hi ha un motiu que no es tracta pràcticament res i que va guanyant posicionament dins del meu pensament. El valencianisme, de qualsevol sensibilitat i abordat de manera generalisada, no sap llegir la seua societat.

Com he afirmat en atres ocasions. Per a mi el valencianisme, es definixca com es definixca i es vullga viure com es vullga viure, és un sentiment personal que fa que l'individu, quan actua socialment, priorise la pertinença a un territori (Valéncia) per damunt d'atres consideracions. Dit d'una atra manera i, pot ser, generalisant a l'extrem, un valencianiste vol lo millor per a Valéncia. Per tant, qualsevol que desijara onejar la bandera del valencianisme orgullós de ser-ho, hauria de valorar i conéixer per a on camina el sentiment valencianiste de la societat. I en això falla tot el que oneja la bandera del valencianisme (tinga els colors i els afegits que tinga). I el cas és que, cada vegada estic més convençut, un valencianisme que no escolte a la societat valenciana, que no es deixe amerar per ella, fins i tot, que no es deixe "contaminar" per ella, és un valencianisme d'escaparat, o nostàlgic, o litúrgic, o anecdòtic, o espiritualment pur, pero no un valencianisme de saó en capacitat per a treballar per la seua societat i transformar-la.

Escoltar, llegir, comprendre i actuar en conseqüència, no vol dir renunciar a res. Un nacionaliste valencià, fins i tot una persona que siga independentista, no ha de deixar a banda les seues conviccions per a passar a ser dels qui diuen sentir-se tan espanyol com valencià, pero sí hauria o hauriem de poder discernir quins són els punts comuns en eixa bona part dels valencians que tenen eixa identificació pròpia, que estan orgullosos de la seua història; dels seus símbols; dels seus costums; de les seues manifestacions festives, folclòriques o culinàries; de les seues empreses, dels seus acontenyiments de repercusió internacional; pero que en acabant actuen políticament, associativament i culturalment com si no tingueren eixa identificació. Cada volta estic més convençut que sense eixe saber escoltar, sense eixe amerament, sense eixe saber llegir la realitat i transformar el discurs valencianiste, no alvançarem ni un grau en la repercusió social del valencianisme.

Més implicacions de bosses i llibres

2009-09-08T16:24:00.003+02:00

He rebut diferents reaccions a la qüestió plantejada de les bosses i els llibres de text, algunes demanant-me que anara més enllà d'un simple apunt. Açò de les bosses i els llibres, per alguna d'eixes estranyes connexions que fa la ment, m'ha recordat instintivament la lliçó bàsica d'economia de Samuelson. Ell parla d'una societat que només pot produir canons o manteca, en la que naturalment haurà de fabricar més canons (gasto militar) mentres que en temps de pau produirà més manteca (gasto civil). Pero mai podrà produir tots els canons que desige ni tota la manteca que vullga, perque els recursos són llimitats i existix una "frontera de possibilitats de producció". En el cas de les bosses i els llibres pareix que estigam en la frontera de possibilitats de l'ecologisme, com si no hagueren prou recursos per a produir tot l'ecologisme desijable i els gurus de la societat només pogueren enfocar el seu ecologisme cap a les bosses i no cap als llibres. I esta seria la primera implicació.

La segona implicació, també econòmica, i precissament agarrant el plantejament de Samuelson de la frontera de possibilitats de producció, és al voltant de la creïlla, tenint en conte que este tubèrcul, la seua fècula més en concret, serà la matèria prima de les bosses sustitutes de les actuals de plàstic. A més demanda de creïlla, i una producció determinada, el seu preu pujarà per la llei del mercat. No és difícil deduir-ho, només hem d'agarrar l'eixemple dels combustibles biodegradables a base de dacsa i atres cereals, que va ajudar a l'aument dels preus d'estos productes bàsics. Segons el Fons Monetari Internacional el destí dels cereals per a elaborar combustibles va estar darrer del 50% de l'aument del preu. L'atre 50% es deu a atres causes com l'aument de demanda en paisos emergents com China o India o la disminució de collites en alguns productors principals per qüestions climàtiques (novament l'ecologia). L'aument del preu dels cereals o de la creïlla per falta d'oferta té diversos efectes. Per a la nostra societat provoca que el pà o la tortilla de creïlles nos coste més cara. Per a paisos sense massa recursos supon directament la fam de bona part de la seua població, per tant, desnutrició, malalties i mort. De manera que no estem parlant de decissions que hagen de prendres llaugerament.

Una tercera implicació, en este cas política i particular nostra, valenciana. Mentres la Generalitat opta per un sistema de bonollibre que ajuda a la compra de llibre, en atres autonomies han optat per la seua reutilisació. Per a que després parlen que tots són iguals i que no existix la dreta ni l'esquerra. Aci en Valéncia, segurament inspira esta mesura el no afectar al sector editor i al llibreter, mentres que en atres llocs es pensa, pot ser, en la renda final de les families. El problema per als valencians és que eixa no afecció als editors i llibreters ho paguem entre tots via imposts i els pares via compra de llibres cada any. La conciència ecològica no estarà molt contenta, la boljaca tampoc. Com sempre, per a vore quina mesura és més efectiva en tots els aspectes, caldria tindre a mà resultats estadístics, encara que també podem afirmar que si no haguerem de destinar un part important dels ingresos a la compra dels llibres de text, podriem fer atres compres als editors i papereries com llibres de lectura o material (encara que també ho podriem dedicar a atres qüestions, que en tot cas, també repercutirien positivament en la nostra economia). Com l'economia en general, les families també tenim la nostra frontera de possibilitats de gasto i si tot es dedica als llibres, no queda per a atres coses, siga manteca per al desdejuni, canons per a la guerra diaria o bosses de fècula de creïlla per a carregar en el super.

Bosses de plàstic versus llibres de text

2009-09-07T09:33:00.003+02:00

Només un apunt. Els chiquets tornen a escola coincidint en el temps en l'anunci de la retirada de les bosses de plàstics de determinades cadenes de distribució. Dos fets que, a primera vista, no tenen massa en comú, a no ser per la tendència d'enguany dels pares per buscar la marca blanca a l'hora de comprar el material escolar (a vore si es reduix encara que siga un poquet el cost total de la tornada al "cole"). Pero hi ha més relacions.

La retirada de les bosses de plàstic ve donada per la conciència ecologista que poc a poc va guanyant terreny en les nostres societats, una conciència que encara no ha arribat als llibres de text, almenys a les autoritats valencianes, perque cada curs escolar els llibres s'han de comprar de nou i no es poden passar de germans a germans, o de cosins a cosins, o d'amics a amics, perque, per al que no ho sapia, els llibres de text tenen eixercicis i activitats en els que els chiquets escriuen, pinten o dibuixen. De manera, que realment, és com si en la qüestió dels llibres, en lloc d'avançar en la concienciació ambiental, hem tirat cap arrere, perque abans sí era possible este préstam de llibres, fins i tot, la recompra de llibres de segona mà. I açò, efectivament, em provoca perplexitat. (Això com a poc i sense voler buscar més connexions ni implicacions)

Solucions

2009-09-03T10:29:00.005+02:00

Diverses circumstàncies m'han fet "separar-me" temporalment d'esta finestra personal oberta a l'exterior. Com molt bé m'ha recordat un habitual de la finestra, Iron piu, des del 21 de juliol no havia aguaitat per aci, pero el seu comentari, com casi tots els seus sempre carregats de certa insistència, aixina com la promesa feta per mi, d'agarrar un comentari seu com a nova entrada per a raonar més directament de les solucions que ell aportava i que compartixc en la seua majoria, ha fet que torne a aparéixer per ací sense que totes les circumstàncies realment hagen canviat. A continuació vos posaré les solucions aportades per Iron i que, com sempre, podriem comentar entre tots i totes:

"Em demanes solucions i te les escric també des del meu carinyo.

En primer lloc trinitat Deu-pàtria-rei:

Territori: Accepte Valéncia o Nació Valenciana pero cap atre. ho senc una cosa és el diàlec i atra la renúncia. I per a mí atra opció no em satisfau.

Símbol: Senyera tricolor com a bandera de tots els valencians. Val el comentari en el punt anterior.

Llengua: Si nos passem l'estatut pel forro en la qüestió nominal, com has dit en atres paraules en atra ocasió, també haurem de ser pragmàtic i buscar la forma de que l'AVL(L) trobe la forma de que els quatre gats que gastem la llengua valenciana en els nostres escrits ho pugam fer sense sentir-nos exclosos pel nostre model. No imposicions, doble model. La llàstima, que no hi ha voluntat.

Comentada la trinitat visionària valenciana, la qual qui més clar la té a l'hora de traure partit a l'ideari colectiu valencià són precisament els castellanistes del PP. Paradoxes de la vida, ells trauen més d'u de cada dos vots en este territori mentrimentres en dos taxis nosatres nos barallem sobre si som "galgos o podencos", passarem a parlar d'atres temes.

Educació: ¿Estem d'acort en els nefats resultats de les diverses lleis educatives? Per que la sensació que tinc és que l'escola es convertix en planter de borreguets acrítics. ¿És això lo que volem per als nostres fills? Yo no. Tampoc vullc barracons i tampoc vullc meditasicació ideològica, com la que vaig patir yo i no en una dictadura precisament. ¿Podem ficar-ho en un programa electoral o és políticament incorrecte?

Sanitat: Descentralisació sanitària. Foment dels centres d'atenció primària, reforç dels mateixos en especialistes per a enriquir l'assistència i evitar burocratisació i maldecaps al malalt amen de trasllats incòmodos.¿Qué fem en les fundacions hospitalàries instaurades pel PP?Tenim respostes i alternatives ad este model quan u dels problemes de l'hospitalisme actual és la seua obesitat i inoperància.

Energia: ¿Plantegem com cal la retirada dels hidrocarburs altament contaminants? Fem una travesa decidida per les energies alternatives, cars pero ecològiques complementada per la nuclear o nos fem els puristes i diem nuclear no per a importar-la de França a preu d'or i si pega la petardà nos afecta igual que si la pegara ací.

Agricultura i indústria: La nefasta negociació del tractat d'adhesió a l'UE ha provocat que el llaurador valencià, el poc que queda, malvixca explotat per les grans distribuidores. ¿Anem a protegir-lo? sinó salvem al llaurador no salvarem l'horta. ¿Potenciem la generació de biodiesel?

PYMES, han desaparegut per lo barata que és la mà d'obra en atres païssos, la competència deslleal de China, la qual exporta a l'UE textil produït en substàncies que els productors europeus no poden gastar per a que no nos fota l'IPC ("pan para hoy y hambre para mañana") i damunt tenen la xàrcia IMPIVA com a refugi d'inoperants i engrandida innecesàriament per a que uns i atres coloquen als seus. Podriem denunciar-ho ¿o és políticament incorrecte?

Infraestructures: De vergonya l'estat de l'autovia A3, la més transitada d'Espanya i motor de la comunicació portuària Madrit-Valéncia, (¿a qui interesa?), de vergonya també l'absència de la carretera Morvedre-Somport-França, ara això sí demanem Arc mediterrani a manta per a que el corredor monopolise les nostres exportacions.Respecte a l'AVE vergonyós que Toledo tinga AVE abans que Valéncia o que Tarragona el tinga abans que Alacant. ¿Podem denunciar-ho o és políticament incorrecte?Per no parlar del llamentable abandonament de les inversions estatals en els aeroports de l'Altet i Manises.

Financiació, ¿apadrinem a un Jordi i a un fisha? Nos quedem 490 euros per baix de la mija. Diem alguna cosa ¿o és fer-li el joc al PP? Crec que ya està be de pagar per a lo que rebem. I la redona de l'avinguda de catalunya és un clar eixemple de "chapuza" del ministeri de foment, com l'autovia a Ademuz ho és de la conselleria d'infraestructures.

No sé, des de tot el meu carinyo, crec que he fet propostes per a un programa electoral.El problema no és el valencianisme tricolor de-tota-la-vida, ni el del BNV de-tota-la-vida (des de l’atra banda de l'òptica valencianista), ni vosatres (acabats-d'arribar-des-de-les-dos-bandes). Cabeu tots en dos taxis, encara que això no seria problema si presentareu un proyecte convalidable per al conjunt de la societat en lloc d'estar en els postulats de sempre. I aixina, a gent com a mi, desencatats de tant de destarifo la trinchera o la caverna, per anar-nos-en al mit de Plató nos resulta la solució més sana mentalment. Allí, com a un Diógenes modern en una cadira i un palmito per a aventar-nos i no diré la part per educació tinc prou i cada cita electoral m'aille en una bona dosis de primeran per a aguantar la campanya i el dia de les votacions fique en el sobre una papereta del partit del cànnabis, o del de la figa de sa tia que per al cas és lo mateix i complixc en el meu deure ciutadà.

A Rosa Diez en una bandera d'Espanya li val com a programa per que agarra als desencatats dels majoritaris. A nosatres, com a minoria soles nos val l'iinovació, la coherència i la claritat. Els partits que van en eufemismes no van a cap de banda en una societat desencatada del polítics. Eixa és la meua forma de pensar, equivocada o no, eixa és la meua forma d'objectivar les propostes necesàries per a oferir alguna cosa distinta als models tradicionals. Pero no me faig ilusions, ací la gran palla mental és discutir si som bicolors, tricolors, si ma yaya era de l'ampurdà, de Terol o del Noguera Pallaresa. Uns i atres, no seré yo qui jugue al maniqueisme barat de bons i roïns." (Iron Piu)

Com he dit adés compartixc pràcticament en la seua totalitat els plantejaments d'Iron, pero en tot cas, per a mi no és problema no compartir-los al cent per cent per a poder treballar conjuntament per lo que realment nos importa que és Valéncia. Perque a banda de totes estes aportacions, solucions, raonaments i plantejaments, lo que vertaderament hauriem de canviar dins del valencianisme són els personalismes que impedixen qualsevol acció conjunta i superar eixa actitut enquistada de resaltar la diferència i oblidar les múltiples coincidències. És complicat, pero és l'únic camí possible.

El valencianisme baix el síndrome Onora

2009-07-21T16:19:00.005+02:00

El cas d'Hiroo Onoda pot ser siga el més paradigmàtic entre aquells soldats japonesos que aillats en els seus destins durant la II Guerra Mondial, no conegueren la fi d'esta confrontació fins a alguns anys després i continuaren plantant batalla pel seu conte allargant el conflicte personalment sense saber que les conflagracions havien cesat en 1945. Hiroo Onoda de fet, va continuar el seu conflicte fins a 1974, 29 anys després, i va fer anar des de Japó fins a l'illa filipina de Lubang al seu superior per a que li ordenara que deixara de lluitar (gràcies que el seu cap encara vivia sinó la guerra mai haguera acabat per ad ell)

Buscant informació al voltant d'estos soldats japonesos, ha vist que no sóc el primer en fer us del síndrome del soldat japonés per a establir paralelismes en conflictes enquistats, pero en tot cas, fea temps que tenia en el cap fer esta entrada ambientada d'esta manera com a número 100 d'este blog, i no crec que no ser el primer, ni tindre la primera idea li lleve eixe paralelisme a la situació de determinades visions del valencianisme.

En els primers anys de la transició democràtica tingué lloc la coneguda com a Batalla de Valéncia, l'esclat del conflicte identitari valencià que s'arrela sense cap dubte en els últims anys del franquisme i en el trencament de les tèsis fusteranistes respecte a les posicions del valencianisme que podriem denominar històric i que es convertix en una oportunitat per als franquistes per a llavar la seua image com han senyalat diversos autors.

A partir d'eixe moment, pot ser des d'abans, el valencianisme no es pot definir com un concepte únic més allà d'una primera aproximació perque depenent del posicionament o de la tradició a qui cada valencianiste s'acullga, la bandera, el nom de la llengua, les normes del valencià, l'origen de l'idioma i del propi poble valencià varia i es pert en matisos tan diversos que es fa difícil definir el mateix valencianisme.

Al meu entendre, i com he manifestat en atres ocasions, esta conflictivitat, unida a atres factors, ha provocat que durant els anys següents a la transició, la pròpia societat valenciana li haja donat progresivament l'esquena a l'indefinit valencianisme per a dedicar-se a atres coses més productives o agarrar-se sentimentalment a atres identitats més clares. La qüestió és que mentres la societat ha arribat a una espècie de consens social al voltant dels símbols que encapçalaren la batalla com són llengua i bandera, els que activament es consideren valencianistes, o la majoria d'ells, o bona part d'ells, han mantingut ben altes les armes en la lluita, com si volgueren mantindre viu en ells l'esperit d'Hiroo Onoda.

Uns no volen donar la batalla per perduda i volen mantindre les seues posicions de trinchera, atres s'encaboten en fer de l'unitat de la llengua catalana el seu únic pensament diari com si el valencianisme consistira en una espècie de fe religiosa en la que cal repetir com una mantra que parlem català perque no hi ha pau espiritual fòra de l'unitat de la llengua. Atres fan dels accents la seua arma de guerra, perque cal diferenciar-se de l'enemic lo més possible, i si ells accentuen, nosatres no. Atres enarbolen banderes dels reis d'Aragó com si foren identificadores només dels valencians encara que els contraris s'enfaden si els primers utilisen la Senyera Valenciana perque no són de la part contractant de la seua porció de valencianisme. Uns continuen pensant que el Pais Valencià serà d'esquerres o no serà, mentres que uns atres uns diuen que açò és Lo Regne de Valéncia pero el seu rei és un descendent del Borbó que va decretar la desaparició de les nostres lleis forals, i per tant del nostre regne. Un autèntic embolic d'honors personals, dignitats mantingudes i posicions defeses fins a la mort. Pero en tot cas, vullgam o no, la guerra ha acabat.

Efectivament estimats i estimades valencianistes, la guerra ha acabat, pot ser hagen firmat l'armistici sense contar en els que mantenim les posicions, ni tan sols en els que volem establir ponts entre diferents posicions d'un mateix riu, pero el fet és que la guerra ha acabat i vos anuncie que no han guanyat els blavers, ni tampoc els panques, de fet, han perdut els dos, hem perdut tots, ha perdut el valencianisme. I s'ha perdut perque fruit de la batalla, la societat valenciana en un cert sentiment propi, ha pensat que el valencianisme es reduia a vore onejar una bandera tricolor i a nomenar la llengua que parlaven els yayos en el gentilici autòcton, estes són les conseqüències de la guerra i el preu a pagar per l'armistici, i mentres els valencianistes que tenen una visió més completa del valencianisme, siga la que siga, continuen patint el síndrome d'Hiroo Onora no faran més que ajudar a convencer més arreladament a la societat valenciana que han fet bé en quedar-se en eixe valencianisme que pot ser no siga més que simbòlic, pero almenys no és conflictiu.

L'insoportable crispació

2009-07-08T09:44:00.003+02:00

Malauradament pense que estem destinats a entrar en una época de crispació política que no deixa de ser una manera més d'eludir, en el nostre cas, el debat de les qüestions importants des de posicionaments democràtics. Són les conseqüències de l'omnipresència en el poder, de l'absència prolongada d'ell i del manteniment de velles separacions enfrontades entre esquerra i dreta expressades de manera irreconciliable.

El Molt Honorable President, Paco Camps, els seus assessors, i el PPCV en general; baix la meua opinió s'han complicat ells mateixa la situació. I crec que ve provocat en bona part per sentir-se amparats per eixe poder que pensen tindre en propietat després d'anar creixent en totes i cada una de les votades en les que es presenten des dels anys 90. Si el senyor Camps ha rebut un regal, o un parell de regals de determinades persones i no hi ha més implicacions, la cosa era tan senzilla com eixir a dir públicament que efectivament s'havien rebut estos regals, demanar perdó per si havia molestat ad algú i si calia, pagar-los. Pero en lloc d'això, primer nega que conega als "regaladors" (fins que es fa evident que els coneixia per les conversacions gravades), en acabant diu que ho ha pagat de la seua boljaca (pero no ho pot demostrar, a banda que la seua agenda fa prou complicat que estiguera en Madrit) i per últim s'aferra a les majories electorals com prova absolutoria (quan el jurat popular no està format per un milló de persones, sinó només per 9).

A l'atra banda, l'oposició. Molts anys fòra del poder i sense cap perspectiva de tornar a posseir-lo. Ni tan sols saben perqué el pergueren i són incapaços de recuperar-lo. De manera que pareix que no tinguen més oportunitat que nodrir la crispació per a vore si minven la valoració pública de Camps i del PPCV d'alguna manera. Una crispació que, per contra, genera més adhesió entre els simpatisants dels populars. I per tant, fa més impossible una eixida des de valors democràtics a la situació, perque la crispació, l'insult, el menyspreu a les institucions d'autogovern i la mancança d'explicacions no tenen res de democràtics.

Per a rematar la faena, tenim l'opció per la política espectacul adobada per una visió de la realitat ancorada temporalment molt més enllà de la caiguda del mur. Aixina a les camisoles del wanted li afegim ara el demanar una moció de censura que molt de rendiment polític per als valencians no crec que tinguera, pero això sí, per a esta portaveu del Compromís seria d'una repercusió mediàtica incalculable.

I a tot això, el valencianisme sense reaccionar. Per una banda el BLOC captiu i desarmat (mai millor dit) per la política espectacul de Compromís, sense una veu pròpia, perque tot siga dit, es podrà estar d'acort en la manera de fer política de Mònica i Mireia, pero almenys demostren tindre estratègia i iniciativa (mai millor dit també). I per l'atra el restant de partits que o no tenen capacitat per a més, o continuen immersos en una batalla que fa molt de temps va acabar pero ells continuen batallant mentres la societat està pensant en atres guerres diferents. Seria com una espècie de síndrome del soldat japonés (aquells que pensaven que la segona guerra mundial no havia acabat i continuaven defenent les seues posicions), pero això m'ho deixaré per a una pròxima ocasió.

Tres anys del 3 de juliol més fatídic

2009-07-02T12:00:00.005+02:00

Han passat 3 anys d'aquell 3 de juliol de 2006. 3 anys en els que les víctimes, ferits i familiars dels morts s'han sentit maltractats per les autoritats. 3 anys des de que 43 persones moriren en la foscor d'un túnel de la llínea 1 de Ferrocarrils de la Generalitat. 3 anys per als familiars de recorts imborrables, de concentracions a mitat camí entre l'homenage i la reivindicació, d'intents per superar el buit deixat. 3 anys de recialles per als 47 ferits, físiques i sicològiques. 3 anys de sifres pot ser massa repetides, 43 morts, 47 ferits, pero que en lloc de causar embafament, haurien de quedar gravades per a sempre en la nostra memòria com a poble. Una memòria que a dia de hui no es nodrix de cap placa o monument commemoratiu, ni cap acte oficial de reconeiximent, ni un carrer (ara que està tan de moda el nom de les nostres artèries urbanes) sinó senzillament pel recort dels seus familiars i la seua perseverància en mantindre les concentracions el tercer dia de cada mes.

A banda de les pèrdues humanes i les ferides corporals que mai hauriem de deixar com a fulles engroguides de la nostra memòria, trobe que la nafra més feridora és l'oblit, la desídia i la deixadea de les nostres autoritats. En estos tres anys lo únic que ha aumentat en la llínea 1 són els preus perque ni la seguretat ni la calitat del servici ho ha fet. I no asoles és que no haja millorat, sinó que ademés pareix que actuen com si no res haguera passat. S'escuden en les majories absolutes per a eludir responsabilitats, fins i tot per a voler convencer-nos que les urnes otorguen raons i salvoconductes. Pero no és aixina. Per molt que nos ho vullguen vendre i per molt que la majoria els faça costat, les urnes elegixen representants, no són un juge, ni tenen la capacitat per a donar el vist i plau a totes les accions dels polítics.

3 anys. 43 morts. 47 ferits. Només un camí, la memòria.

Avinguda (i II)

2009-06-26T12:24:00.004+02:00

Com era previsible, les reaccions i els comentaris continuen, fins i tot entre les persones convençudes de que açò del nom de l'Avinguda no deixa de ser una maniobra del govern municipal de Torrent per a que no parlem de la pujada de l'IBI; de la falta de pressupost per al 2009; dels barracons escolars del colege número 10 per tercer any consecutiu; del caos circulatori que llunt de solucionar-se, s'agreuja; i coses semblants que segurament hagueren d'ocupar més espai i temps en les nostres conversacions.

Per la meua part, no m'oblide d'estes atres preocupacions del meu poble, pero com el tema del nom està calent i desperta tantes reaccions, a banda que hui és el primer dia de les votacions del famós referendum, m'agradaria que es conegueren atres opinions de torrentins diferents a la meua (que també tenen punts de conexió com es podrà comprovar). He elegit les de Ricard Chulià i Arturo García, perque em pareixen significatives i raonades.

Blog de Ricard Chulià

Blog d'Arturo García

El nom de l'Avinguda

2009-06-24T00:30:00.006+02:00

U2: Where the streets have no name

Com a fill de la transició vaig vore el canvi de nom de diferents carrers del meu poble (i del restant de pobles del nostre estat). De memòria no puc dir l'any en que els carrers canviaren de nom pel canvi de règim, encara que sí conserve eixe remor de debat al voltant d'esta qüestió entre els majors que em rodejaven i que entenien d'estes coses. El carrer Falangista Antonio Pardo passava a ser del 25 d'abril; Ángel del Alcazar, Germanies o la "Avenida de los Mártires", entre atres, Avinguda del País Valencià (Encara que la "Cruz de los Caidos" tardaria més temps en ser traslladada al cementeri)

Ara que tinc un poquet més de conciència per a usar resulta que pareix que va en serio un nou canvi de nom de la principal artèria torrentina, és a dir, l'actual Avinguda del País Valencià cosa que com podem comprovar en La Opinión de Torrent, ha alçat prou polseguera en el poble.

A mi sincerament el nom de País Valencià ni em genera una especial adhesió ni tampoc cap animaversió. En tot cas, tot s'ha de dir, em pareix infinitament millor denominació per a la meua terra que eixe despersonalisador Comunitat que estan imposant-nos des de totes les instàncies. El nom de País Valencià per a la terra valenciana té més antiquitat de lo que la majoria de gent pensa, i va ser utilisat sense cap sentit de pertinença a atres països com ara ha calat en la nostra societat. Pero tot i ser aixina, és ben cert que per a molts valencians dir País Valencià és sinònim d'eixos paisos al que la gran majoria no és que no desige vincular-se sinó que rebuja des de la més íntima visceralitat.

En tot cas, tenint en conte esta desafecció pel terme en qüestió, tampoc pense que siga un clamor popular la necessitat del canvi de nom de l'Avinguda i menys en esta época en la que estem pensant més en com sobreviure a la crisis que en les denominacions dels nostres carrers. I més quan per a rematar la faena, la decisió última passa per un pseudoreferèndum en el que els torrentins i torrentines podrem dir primer si volem el canvi, i en acabant, elegir el nom de la nostra Avinguda.

El problema és que, com passa casi sempre, el nom de l'Avinguda serà una nova batalleta encorajada des de les habituals trincheres de la divisió i el dogmatisme. Uns diran (o diuen) que si es lleva el nom de País Valencià és perque es vol fer desaparéixer qualsevol mot que sone a valencianisme, atres que només hi ha un país que és España. Uns diran que el nom que caldria seria el de Regne de Valéncia (o Reine de Valencia segons la varietat de dispersió normativa a la que estiga ascrita), atres que si no li hagueren canviat el nom de tota la vida de "Avenida de los Mártires" ara no passaria açò. D'esta manera el "valencianisme autèntic", el "valencianisme de veres", els "anticatalanistes", els "espanyolistes exacerbats" o els "nostàlgics acèrrims" tindran un motiu més per a les seues constants batalletes per la raó absoluta.

Per atra banda està la majoria del poble, com per eixemple (i perdoneu), ma mare. Ella, a la que no li fa molta gràcia allò del País Valencià tot s'ha de dir, quan li he comentat lo del canvi de nom, ha preguntat per les alternatives, i sense deixar-me dir-ne moltes, ha acabat afirmant que el millor nom seria el d'Avinguda del Vedat, primer perque geogràficament és aixina, segon perque fon el nom primigeni i tercer, i més important per ad ella, perque aixina se deixaven de borinotades i bovades de modificar el nom quan canviara el signe de govern municipal i de les discussions i astralejos de sempre entre valencianistes i catalanistes, que més valdria la pena que es dedicaren a coses de profit (poc més o manco, paraules textuals).

Puix sí mare sí, com casi sempre tens raó, o almenys yo te la done en este cas.

Aproximació als resultats de Torrent

2009-06-10T09:26:00.007+02:00

Com no desige desatendre les sugerències dels amics d'este blog, vaig a transcriure la meua visió local al voltant dels resultats electorals de les europees. L'estudi d'estos resultats en Torrent pense que no tindria sentit sinó es fera de cara a les votades municipals, i per això faré la lectura en clau municipalista perque, encara que els resultats d'estes últimes eleccions no siguen extrapolables a unes municipals, si és cert que podem extraure algunes conclusions o tendències. En este sentit, pense que a l'hora d'elegir regidors i per tant l'alcalde o alcaldessa hi ha partida a jugar i el resultat d'esta partida vindrà determinat en bona part per la decissió final dels votants dels partits minoritaris.

El primer punt a analisar és la pujada de participació si comparem estes votades en les del 2004. Hem passat del 41,67% al 49,78%. Si agarrem els números geladament arribarem a una fàcil conclusió, estos 8,11 punts més de participació han segut nodrits fonamentalment per votants del Partit Popular i d'UPyD. Si sumem l'aument del pes relatiu dels vots als populars (5,78 punts) i el percentage obtingut pels de Rosa Diez (2,20) nos dóna exactament 7,98 punts (molt semblant per a ser una casualitat). Si esta conclusió és certa, hi ha partida de cara a unes eleccions municipals, perque supon que l'electorat del PP (i d'UPyD per extensió) s'ha movilisat mentres que els d'atres opcions ha preferit l'abstenció. Naturalment açò no deixa de ser una hipòtesis i una aproximació des d'uns números, pero podria estudiar-se en més deteniment si atenem a l'anàlisis de cada taula electoral i de cada districte i observant com ha variat la participació per taula i per districte, pero això ya no seria una aproximació sinó un estudi electoral que correspón a cada partit o als seus assessors.

Independentment, observant la sèrie històrica de resultats electorals des de les generals de 2004, el Partit Popular ha obtés el seu millor percentage, un 56,46% i en una participació 12 punts més baixa només s'ha quedat a 290 vots dels sufragis obtesos en les últimes eleccions municipals que li donaren l'alcaldia després de 28 anys de domini socialiste, encara que prou llunt dels resultats d'atres comicis autonòmics o generals. Per una banda pareix consolidar un número de votants important que li donaria uns bons resultats municipals, encara que la tasca a desenrollar pels populars, baix la meua opinió, consistiria en buscar el compromís del votant del PP en autonòmiques i generals que no ho fa en les municipals i fidelisar el vot localiste que no es meneja per les grans qüestions polítiques sinó per les gestions pròximes.

Els resultats del PSPV no són objectivament roins, al contrari, donades les circumstàncies fins i tot són millor de lo que els mateixos socialistes pareixien esperar. Està clar que passen del 44,97% en les anteriors europees al 37,06%, 7,91 punts de diferència (de nou un número molt semblant als 8,11 punts de pujada de la participació). Pense que precíssament en esta senya cal buscar esta baixada percentual, perque lo ben cert és que no asoles mantenen el número de votants sinó que passen de 10.277 a 10.414. Açò pareix indicar que la barrera dels 10.000 vots la tenen consolidada com a punt de partida per a les municipals. Per a millorar els resultats els caldria diferenciar molt l'actuació local del partit de l'autonòmica i general, movilisar al seu electorat i presentar una llista que ho conseguira. Tot naturalment baix el meu punt de vista.

Com a tercera força en este eleccions ha quedat, Esquerra Unida, que pràcticament repetix percentage i per tant aumenta de 604 a 668 els vots. Repetix pràcticament també el percentage de les generals del 2008 i per tant podriem dir que es troba en la mateixa línea dels últims anys, un estancament en que no té massa moviment ni amunt ni avall, pero que deixa a esta formació fòra del consistori a pesar d'obtindre més de 1.300 vots en les últimes eleccions locals. En tot cas, demostra que el seu votant és molt fidel i no es desamina per no obtindre representació, de manera que no seria estrany que en les pròximes eleccions municipals tornara a repetir, poc més o manco, els mateixos resultats, per tant, com dia al principi el votant dels partits minoritaris tenen un paper principal en les pròximes votades. 1.300 vots és una quota important que pot llevar o posar a uns o atres en l'alcaldia.

Per darrere d'EU, a poca distància, ha quedat Union, Progreso y Democracia en 617 vots i un 2,20% com ya hem vist. Per a mi són la gran incògnita de cara a unes eleccions municipals. En principi tot indica que es presentaran, perque tenen a gent en el poble treballant des de fa temps i conten en una factor molt important, financiació. Pero quan parle d'incògnita ho dic perque el mensage d'este partit és molt generaliste, molt en clau estatal i esta inèrcia trobe que serà complicada traduir-la en el temps que queda a un mensage més local. I més quan l'autèntic cartell d'este partit es basa precíssament en eixe mensage tan marcat. En tot cas, si ho conseguixen partirien d'una bona base electoral, per tant, una opció més en la que un votant que no vol fer-ho pels majoritaris podria trobar una candidatura fins i tot en perspectives de representativitat. En tot cas el seu comportament a nivell local insistixc que és tota una incògnita.

Més per darrere el Bloc Nacionalista Valencià en 233 vots i un 0,83%. Si nos quedem només en estos números nos resultaria molt estrany pensar que és el mateix partit que trenca el bipartidisme en el plenari municipal, pero si comparem en el 2004 observem que obtingueren 215 vots i un 0,94%, pràcticament els mateixos resultats. EL BLOC, al contrari que UPyD, té un mensage local i localiste, i no asoles en Torrent. De fet són una formació en 300 regidors en tot el territori valencià pero que per si asoles no han obtingut mai representació ni en les Corts Valencianes ni en les Corts Generals. Si en el 2004 abastaren només eixos 215 vots, en les locals de 2007 arribaren als 1.892. De manera que en l'actuació del BLOC durant els pròxims mesos i la manera d'enfocar la precampanya i campanya estarà la clau del seu propi resultat, pero també del global, perque és prou evident que esta formació obté votants provinents de diferents tendències i ideologies, que menejats per simpaties personals o convenciments localistes canvien la seua papereta segons l'ocassió.

Prou més baix en esta classificació electoral queda l'atra opció que en les últimes eleccions municipals va obtindre uns resultats importants, Unió Valenciana. Els seus 111 vots i 0,39% representen el pijor resultat d'esta formació en la seua història en Torrent molt llunt dels 1.304 vots de les locals de 2007. Han quedat per darrere de partits com Los Verdes o PACMA, a banda que tampoc s'ha vist cap intenció de fer campanya ni res que se li parega. UV com a partit i com a marca pareix prou més que amortisada, pero continue pensant que no el valencianisme que representa o podria representar. De fet, tot i la baixada de vots dels unionistes, en les passades eleccions es presentaren tres llistes valencianistes que si és cert que eren de diferents sensibilitats, els seus votants podrien ser homologables; puix si sumem els vots d'estes tres formacions, obtenim la sifra màgica de 1740 vots que els haguera donat representació en l'Ajuntament i haguera canviat l'història recent de Torrent. En este sentit, en estos dos anys que hi ha per davant poden produir-se diferents opcions; tant que UV no es presente, i per tant el restant de partits intente fer-se en eixa important bossa de votants; com que es tornen a presentar les tres formacions que d'alguna manera són homologables, de manera que continuarien arrosegant part d'eixos votants; com que es produira alguna espècie d'acort siga en unes sigles o atres (o unes noves) que poguera fer-se en el votant d'estes característiques. Per això, pense, encara que puga paréixer una temeritat, que en esta decissió també estarà l'explicació del resultat de les pròximes eleccions locals de Torrent.

Estes són les variables, a grosso modo, que pense que els partits torrentins han de tindre en conte de cara a les eleccions del 2011. Com he dit adés, seria possible una anàlisis més profunda, pero això ya seria qüestió de temps i de diners. De tot es pot raonar.

N.B. Precíssament, com de tot es pot raonar, m'agradaria conéixer la vostra opinió, especialment la dels torrentins. Gràcies.

Resultats previsibles (una aproximació als resultats electorals)

2009-06-08T13:23:00.010+02:00

De la mateixa manera que els valencians diguem de la festa la vespra, podriem dir que de les votacions el sendemà, perque el dia després de qualsevol elecció arriben les anàlisis. A continuació podreu llegir (i opinar) d'una aproximació que em llance a fer pública des de la meua perspectiva personal. Com ya vaig fer-ne u presentant les diferents opcions, ara seguiré el mateix orde que en aquella ocassió.

Coalició per Europa. En el conjunt del territori valencià ha baixat tant en percentage respecte al total (un 0,14%) com en vots (-1258) respecte a les anteriors eleccions europees. Sincerament, no crec que siga qüestió del candidat, com aixina li ho he manifestat al propi Enric Nomdedéu, perque crec que era un bon candidat dins dels valors que volia representar la coalició i una part del seu partit. Més bé, si busquem explicacions, hauriem de mirar en la pròpia campanya i l'organisació d'esta i del propi partit. Només un apunt en forma de pregunta, ¿Com és possible que una formació en 300 regidors tinga tan poca presència en votades com esta? Pense que en la resposta d'esta qüestió, el BLOC podria extraure moltes reflexions i raonaments profitosos.

Europa dels Pobles-Verds. Han perdut respecte a les anteriors més de la tercera part del seu electoral (-5908 vots) i han passat de ser la quinta força en un 0,90% a ser la sèptima en un 0,52%. Passat l'efecte Carod-Rovira tornen a quedar-se en els seus votants essencials, essencialistes que es mantindran per sempre en esta opció, o això és d'esperar.

Esquerra Anticapitalista-Revolta Global. Han rebut un vot residual. 2.452 vots que representen un 0,13% que els situen molt llunt de poder convertir-se en una alternativa per al votant d'esquerres.

Partido Popular. Tornen a guanyar, tornen a pujar i aumenten la diferència respecte al PSOE. Millor impossible (per ad ells, naturalment). Pot ser no tinga cap relació, o pot ser sí, pero em resulta curiós vore com la participació en Valéncia ha pujat un 2,4% i el percentage de vots del PP ho ha fet en un 2,58% (del 49,72% al 52,30%). En total han votat al PP 981.482 valencians i valencianes, 112.534 més que en el 2004. Una atra senya a tindre en conte és que estos nou cents i pico mil valencians que han votat al PP, representen vora un 15% dels sufragis dels populars en tot l'estat quan el pes dels votants valencians en l'estat no arriba al 12%. Per tant, els números, siguen sancers o relatius, confirmen les sensacions, la Comunitat Valenciana és un bastió del PP es mire com es mire. Taula a taula, districte a districte, poble a poble o ciutat a ciutat 1 de cada 2 votants valencians, opta per les candidatures del PP. Alguna cosa faran bé, ¿no?

Unió Valenciana. Sé que no em guanyaré amics en esta frase, pero són els Che Guevara de la política valenciana, per allò de "de derrota en derrota fins a la victòria final". Perden pràcticament la mitat dels vots (-4258) quedant-se en 4269 i un 0,23%. I tot a pesar de contar en certa financiació i un mailing de 1.000.000 de cartes (segons ells mateixa han manifestat) i uns avals per a presentar-se que és evident que no són de la seua pròpia formació. En tot cas, pareix que continuaran en les seues idees de valencianisme estricte (territorialitat valenciana, Senyera i Normes del Puig sense accent) com a pricipal i únic ideari, i això fins a la victòria final. Curiosament, en este camí que han elegit, obtenen millor percentage de vots en circumscripcions alienes com Girona (0,07%) o Lleida (0,06%) que en una valenciana com Alacant (0,05%). Desconec si són totalment conscients que el camí escollit els conduix cap a esta realitat, pero sí estan plenament convençuts que és l'únic camí que poden triar, per tant, des d'esta perspectiva no es pot objectar res, simplement deixar que continuen caminant. És la seua elecció.

Unión Progreso y Democracia. Com era d'esperar, han resultat unes eleccions favorables per a esta formació que ha obtingut un diputat en l'europarlament. En Valéncia s'han convertit en la quarta força política només per darrere de les dos principals i d'EU. En el territori valencià han rebut 40.223 vots lo que representa un 2,14% del total. D'estos, pràcticament la mitat, vora els 19.000 vots provenen de les grans ciutats, Valéncia C., Alacant, Elig i Castelló. Tal volta la lliçó a adeprendre per atres partits que pretenen millorar els seus resultats en diverses convocatòries electorals. Uns bons resultats electorals o superar la tristament famosa barrera del 5% passen indefugiblement per les grans ciutats a on es concentra un gran part de l'electorat als que estos partits no arriben. Per atra banda, UPyD, obté uns resultats molt homogeneus en tot el territori, una atra de les característiques que atres formacions en anys d'història no han pogut abastar. Naturalment darrere d'UPyD estan determinades financiacions i mijos de comunicació que ajuden al seu proyecte. Pero tampoc podem oblidar que també contacten en determinada part de la societat que "compra" el seu mensage. Una cosa sense atra no donaria els mateixos resultats.

Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-Bloque per Asturies: La Izquierda. Al remat el tercer en discòrdia, encara que molt llunt dels representants del bipartidisme i continuant al mateix temps la seua suau desacceleració. 6.145 vots menys i una caiguda del 3,33% al 2,78%. Hauré de donar-li la raó a un amic que em diu que EU (o el PCE) anirà perdent representació progresivament perque els vells comunistes van morint i no naixen nous esquerrans en la mateixa proporció, fins i tot pense que és una part de l'explicació, perque siga com siga, l'espai a l'esquerra del PSOE continua disminuint elecció darrere elecció en una lenta agonia. Per cert, que Raül Romeva, d'ICV-Verds és eurodiputat i els socis del BLOC en les Corts Valencianes, IPV, no han tardat gens en felicitar-lo.

Los Verdes-Grupo Verde Europeo. Han quedat com a sexta força política d'estes eleccions en 13.211 vots i un 0,70%. És un pessic, pero a diferència d'atres paisos d'Europa, la quota verda continua sense vendre electoralment. De moment haurien de conformar-se en formar part com a etiqueta ecològica d'atres formacions per a tindre certa repercusió, o, si aixina ho decidixen, continuar en solitari sabent que la travessia del desert serà molt llarga.

Partido Socialista Obrero Español. Si el PP ha tornat a guanyar, a pujar i a diferenciar-se és precíssament per la pèrdua constant del PSOE valencià. 35.425 vots menys i d'un 42,21% dels sufragis al 37,42%. Ni recuperació, ni inici d'una nova época, ni res que se li parega. Tot continua igual en la sèu de Blanqueries. Sense discurs i sense idees, i damunt s'ho juguen tot a denunciar la corrupció i el clientilisme del PP, cosa que ha provocat l'efecte contrari a l'esperat per ells, més recolzament al PP. És una estratègia equivocada damunt d'una falta d'estratègia. Entre atres coses perque la Ciutat de les Ciències, la Volvo Ocean Race, la Fòrmula 1 i coses per l'estil pesen molt més que un parell de trages de Milano. (És naturalment una metàfora sense cap intenció). Ademés, dóna la sensació que mentres el PP veu que Valéncia és una font important de vots per ad ells i per això intenta fidelisar-los (Rajoy estava aci dia sí, dia també), el PSOE de Ferraz ho dóna com a territori perdut i fa poc més que entregar-ho sense lluita (electoralment parlant).

Partido Familia y Vida. Per últim, l'afegit posterior que em va enviar un amic. Opció poc més que testimonial, repetint el mateix percentage i pràcticament el mateix resultat del 2004. 1.155 vots (0,06%). Damunt, per si atresoraven alguna esperança de millorar, el seu discurs va ser adoptat pel cap de llista dels populars, Mayor Oreja, d'una manera molt clara. Poques voltes s'havia vist a un polític de partit majoritari llançar mensages tan evidents en contra de l'abort i en defensa de la familia (segons la seua concepció).

D'aci un més, farà tres anys

2009-06-04T12:08:00.006+02:00

El pròxim 3 de juliol es compliràn tres anys de l'accident del comboi de Ferrocarrils de la Generalitat en el que van morir 43 persones, quedaren ferides 47 i afectada tota una comarca. No sóc un dels afectats, ni tampoc tinc relació directa en cap d'ells ni en cap familiar tampoc, encara que com a torrentí, a lo llarc d'estos anys he anat coneguent realitats i situacions que em fan assumir les diferents tragèdies familiars.

Les pèrdues humanes són irreparables i deixen en l'ànim dels familiars una ombra de la que mai es podran lliurar. Les ferides s'arriben a curar, encara que totes deixen la seua marca siga física o sicològica. Pero com a veí pense que la seqüela que dol més és el silenci, l'oblit d'uns administradors polítics que, baix la meua opinió, només han sabut pregar per a que passe el temps. El silenci és un menyspreu evident en este cas.

El silenci de Camps és clamorós. Continua sense vindre a Torrent, i això que ara el PP té l'alcaldia fa més de dos anys i no fan més que firmar convenis per a construir diverses infraestructures. Ni ha vingut, ni vol rebre als afectats.

El silenci d'emisores com la Cope em pareixen un pecat. I com a catòlic em dol. Mentres tots els dies des d'eixes ones nos martafallen els oits en les investigacions de l'11-M per a desemmaixcarar la mentira que segons ells impera en este cas (I van 5 anys sense cansar-se), de l'accident del 3-J ni una paraula, ni tan sols per a acollir els sentiments dels familiars. De la mateixa manera que em dol que el nou arquebisbe no vaja a oficiar l'eucaristia del pròxim 3 de juliol per motius d'agenda, cosa que espere que rectifique.

El silenci de Canal 9 és sintomàtic sense deixar de ser esgarrifador. Perqué en esta qüestió peguen un pas més enllà de la seua habitual especial manera d'informar, deixem-ho aixina, per a girar-li l'esquena als afectats per l'accident més greu patit per un suburbà en Espanya i el quint de tota Europa. Encara que siga per esta qüestió haurien d'atendre esta realitat humana, pero pareix ser que la seua realitat està en atra dimensió.

I ara, quan els afectats i familiars preparen la commemoració del tercer aniversari, no tan sols no es conformen en el silenci sinó que els volen silenciar ad ells. Segons podem llegir en el Levante-EMV de hui, la policia local no dóna el seu permís a la megafonia de l'associació. Pareix ser, llegint la noticia, que al remat se solucionarà i durant l'acte de recort es podrà fer us de megafonia, o això seria d'esperar, pero em resulta molt trist que a qüestions com estes, les administracions puguen posar cap impediment encara que siga la norma habitual com s'alega. En este cas la normalitat no hauria de contar precíssament per l'excepcionalitat de la situació. Seria un moment senyalat per a que les administracions no actuaren geladament, sinó pròximes als seus ciutadans, clar que el silenci, a banda de resultar menyspreador, també és en este cas molt gelat.

Perspectives (i un afegit)

2009-06-02T09:28:00.005+02:00

El passat mes de maig, pot ser gràcies a que la primavera estava en eixe mes en tot el seu apogeu, els responsables econòmics del nostre món globalisat, pareixien més poetes metafòrics que encervellats estadístics. I mamprengueren a parlar de renous verts o reflexes de la recuperació, encara que sempre sense oblidar una prudència més be pesimista per a indicar que per eixemple els renous verts no nos deixaven vore el bosc de la crisis...

Hui tenim un punt més per a l'esperança, un renou vert més que observar, la desocupació baixa en tot l'Estat per primera vegada després de 14 mesos de pujades, i curiosament ho fa encapçalat pel sector de la construcció, eixe al que han anat a parar la major part de les culpes de la situació.

En tot cas, a nivell personal, continue tenint la sensació que els responsables econòmics són prou més poetes de la realitat, que estadistes en trellat, més que res perque continuen llançant mensages com aquell d'un nou sistema de producció, o el de caminar cap a un sistema sostenible de l'economia, més que aportar solucions factibles, solucions per una banda per a eixir de la crisis, i per atra per a fer les modificacions reals que necessita el nostre sistema productiu. M'agradaria més que estos renous verts foren fruit d'un treball, d'un conreu de la terra, de la llavor... que no d'una generació expontànea com pareixen ser.

Afegit després de conéixer les senyes valencianes de desocupació. En clau valenciana i seguint la llínea poètica dels nostres administradors podrien dir que continuen volant pel nostre cel les fosques oronelles, perque l'índex de desocupats continua creixent. Pareix que el motor de l'economia espanyola, com no es cansaren de proclamar Camps i tots els consellers, està gripat, pero ara la culpa és de ZP. Són les coses que tenen els nostres dirigents autonòmics, quan les coses van bé, és gràcies ad ells, ara que les coses van tortes, la culpa és de l'atre, pero ¿i les solucions?

Valencianisme Futbolístic

2009-05-30T12:35:00.005+02:00

Fotografia del blog de Desmemoriat: desmemoriats.blogspot.com

Hui, si la situació econòmica no ho haguera impedit, hauria d'haver segut l'últim partit del Valéncia C. de F. en el Mestalla. Pero no serà aixina. I no és la primera vegada que passa esta situació de l'últim dia fracasat. Encara conserve fotografies d'un últim partit en Mestalla de l'época de Paco Roig i Peris Frigola, abans de la remodelació, quan es parlava fins i tot d'assolar l'estadi per a fer-ho nou. Pero no, hui no serà l'últim partit en Mestalla, al pas que anem encara en queden uns quants.

En tot cas, hui anirem tota la familia al fútbol junts, per primera vegada. Hem conseguit els passes necessaris i anirem a viure units les sensacions del valencianisme futbolístic. Pot ser no siga ni el millor encontre, ni la millor situació, pero per als chiquets tampoc tindrà massa importància. Yo mateix no recorde com quedà el Valéncia C. de F. el primer partit que aní a vore al meu equip, simplement permaneixen en mi l'entusiasme del fet primigeni.

Si yo tinc el valencianisme futbolístic com a llengua materna (en tot el sentit literal de la paraula) i la meua dòna ho és perque no tenia més remei, podriem dir que els meus fills són valencianistes per decret llegislatiu. De l'embaràs de la major em vaig enterar segons abans de caure reventat en el llit després de conduir tota la nit des de Sevilla en acabar la final de Copa que finalisava en tants anys de sequera de títuls. La segona naixqué en la temporada de la primera lliga de Benitez, mentres que el chiquet ho va fer en la temporada del doblet: lliga i UEFA. Espere que no siga necessari tindre més fills per a ajudar al nostre VCF a rematar més títuls, ni tampoc haver d'esperar a tindre nets per a tornar a celebrar-los.

Este partit que podia haver segut l'últim de Mestalla, serà aprofitat per alguns per a chiular als jugadors, a l'entrenador i a la directiva per l'estranya campanya que s'han marcat enguany. Atres voldran unir deport i política per a desagraviar Mestalla d'una atra chiulada, la de la passada final de la Copa i han demanat que els aficionats vagen en banderes d'Espanya. Atres aniran senzillament a treballar sense cap sentiment che, sinó simplement per guanyar-se honradament un sou. Atres aniran a prestar els seus servicis voluntariament. Atres no deixaran l'oportunitat de deixar-se vore pel palc d'autoritats. En el meu cas, aniré a vore el fútbol, a fruir de la familia i, com no, a continuar insuflant d'una manera tranquila pero conscient, el valencianisme (en este cas futbolístic), entre la meua descedència. Valencianisme que espere que forme part de la seua visió de la vida per damunt de chiulades, instrumentalisacions, divisions, perspectives i normatives (federatives en esta ocassió). Perque entenc que l'amor a lo propi és un valor personal a transmetre i a conservar per a que quede arrelat profundament

I per a rematar: Oltra

2009-05-21T16:17:00.004+02:00

Fotografia de la web d'Onda Cero

Puix això, que per a rematar este sentit distorsionat de la democràcia, apareix en escena la portaveu de Compromís (Iniciativa + Bloc), Mònica Oltra per a fer de la suposta memòria històrica una histèria belicista impròpia de l'ecosocialisme que diu defendre. ¿Quin favor a la democràcia actual li fa el dir en les nostres Corts frases com: "los antepasados ideológicos del grupo popular torturaban en comisarías y hacían juicios sumarísimos por razones políticas", i menys quan ho ha fet, sinó m'han enganyat els meus oits al sentir-lo en la radio, comparant-los en els seus per a dir que ells sí que lluitaren per la democràcia que ara fruim. ¿Els seus antepassats lluitaren per un sistema democràtic per a que ella actue d'esta manera o atres com l'episodi de la camisola del Wanted? Puix quina pobrea democràtica des de la meua opinió.

Per cert, que si no he escoltat malament en la radio, estava parlant en castellà en Les Corts Valencianes, quan normalment sempre ho ha fet en valencià, ¿serà perque ho estava fent a conciència per a eixir sense subtítuls en els mijos de comunicacions nacionals? Si és aixina, ¿eixe és el respecte al valencià que pregona la portaveu del Compromís per Pais Valencià?