Han passat 3 anys d'aquell 3 de juliol de 2006. 3 anys en els que les víctimes, ferits i familiars dels morts s'han sentit maltractats per les autoritats. 3 anys des de que 43 persones moriren en la foscor d'un túnel de la llínea 1 de Ferrocarrils de la Generalitat. 3 anys per als familiars de recorts imborrables, de concentracions a mitat camí entre l'homenage i la reivindicació, d'intents per superar el buit deixat. 3 anys de recialles per als 47 ferits, físiques i sicològiques. 3 anys de sifres pot ser massa repetides, 43 morts, 47 ferits, pero que en lloc de causar embafament, haurien de quedar gravades per a sempre en la nostra memòria com a poble. Una memòria que a dia de hui no es nodrix de cap placa o monument commemoratiu, ni cap acte oficial de reconeiximent, ni un carrer (ara que està tan de moda el nom de les nostres artèries urbanes) sinó senzillament pel recort dels seus familiars i la seua perseverància en mantindre les concentracions el tercer dia de cada mes.
A banda de les pèrdues humanes i les ferides corporals que mai hauriem de deixar com a fulles engroguides de la nostra memòria, trobe que la nafra més feridora és l'oblit, la desídia i la deixadea de les nostres autoritats. En estos tres anys lo únic que ha aumentat en la llínea 1 són els preus perque ni la seguretat ni la calitat del servici ho ha fet. I no asoles és que no haja millorat, sinó que ademés pareix que actuen com si no res haguera passat. S'escuden en les majories absolutes per a eludir responsabilitats, fins i tot per a voler convencer-nos que les urnes otorguen raons i salvoconductes. Pero no és aixina. Per molt que nos ho vullguen vendre i per molt que la majoria els faça costat, les urnes elegixen representants, no són un juge, ni tenen la capacitat per a donar el vist i plau a totes les accions dels polítics.
3 anys. 43 morts. 47 ferits. Només un camí, la memòria.
0 comentaris:
Enregistrer un commentaire