Espentats segurament per l'amor extrem a la nostra terra, els nacionalistes valencians nos dirigim a la nostra societat en reivindicacions, propostes, reflexions i símbols, com si el nostre sentiment privatiu estiguera tan arrelat com en atres zones de l'estat o del món. Moltes voltes el nostre patriotisme nos enganya i nos fa idealisar la nostra societat. I nos llancem a fer actes i a dir consignes que sonen estranyes o inclós són rebujades per la gran majoria dels valencians. Nos agradaria ser com els catalans, els vascs, els gallecs, o els escocesos, els macedonis, el quebequesos en quant a sentiment nacional, encara que les enquestes s'encaboten en dir-nos que tenim la mateixa conciència privativa que els madrilenys.
Naturalment, em negue a pensar que els valencians tenim l'identitat pròpia al mateix nivell que els madrilenys, pero també és cert que els valencianistes no podem copiar el model dels catalanistes o dels quebequistes. Les realitats i les societats són diferents, i plantejar independències, autodeterminacions, símbols separatistes, o discursos soberanistes no fa més que, malauradament, aumentar l'inconexió social.
I no parle de renunciar a res, ni de rebaixar les pretensions, ni d'aiguar les conviccions. Simplement pense que cal trobar la manera pedagògica de fer les coses, buscar el rent que faça brollar eixa valencianitat que en molts dels nostres conciutadans pense que permaneix. Pero anar al màxim en el discurs, sense tindre el mínim de convenciment nos conduix a l'inconexió
11 commentaires:
Això mateix, jo ja estic cansat de dir-ho.
Puix m'alegre de coincidir en més gent, i més si es tracta de melinnet.
Estic d´acort massa a sovint els nacionalistes, fem discursos o plantejaments alluntats, de lo que és la societat,inclús de les demandes d´esta, com ben dius hem de saber arribar a les seues inquietuts,saber en quina societat vivim, i tindre clar que nosatres no som com els catalans bascos, o gallecs, per tant no podem fer lo mateix que ells.
És acostar-se a la societat actual, sense per supost, perdre les nostres conviccions, i sense renunciar a res.
sobre símbols separatistes: jo sempre dic que els bascos/navarresos no tenen símbols diguem-ne separatistes estrictes :) i els va prou bé, també entenc que cal copiar models però no el model com dius
signes separatistes o sobiranistes no sé, però valencians si que vull. La coronada per eixemple...
idealitzem? pot ser, pedagogia fem poca. en contra nostra molta.
Totalment d'acord. Si el nacionalisme valencià vol aplegar a una major part de la nostra societat ha d'entendre quina és la realitat a què ens enfrontem. I a partir d'eixe fet, intentar canviar-la, per descomptat.
Crec que el problema és de com és el nostre nacionalisme. Crec que a esta terra fa dècades, abans del franquisme i la república li hauria pogut crèixer un nacionalisme a la seua mesura, vull dir a la mesura de la seua burgesia, del carrer, dels dirigents, de les classes mitjanes, l'esglesia, els menestrals i els barris populars. No va ser així, encara que n'hi hagueren vimets en el passat per a que tal cosa albirara.
Em dóna la sensació que l'espenta del nacionalisme de post-guerra va caure en mans de Fuster i que el nacionalisme que propugnà Fuster pateix de moltes més mancances de les evidents, però és que també caigueren en els mateixos errors els antifusterians que només es preocuparen en contratacar-li.
El nacionalisme per als valencians havia d'haver partit d'una recreació idealitzada de les virtuts, valors i sentiments del Poble Valencià com a Poble el·lecte, vestit de virtuts reals i també imaginades, alimentar el seu "ego" i les seues capacitats i potencialitats.
Com dir-le a un valencià que ha de buscar la independència si abans no l'has fet creure que és l'amo i hereu únic d'un Poble singular, sinó el fas un orgullós, un capità de la seua terra, un patrici dels horts i tallers, un exemple viu d'una nissaga de marins, comerciants, metges, sabis i emprenedors...
Altres han jugat ací amb eixes mateixes cartes, les han jugat amb èxit, però sempre en clau "no-nacionalista valenciana", en clau final de tribut hispà, de ferramenta espanyolista. Hui encara hi ha un partit que unfla els tòpics valencians assenyalats, però sempre arredoneix el missatge amb un claríssim sentit espanyol. Fins i tot quan Espanya li falla als valencians, en l'aigüa, les balances fiscals, en l'autoestima i en els esdeveniments de caire internacional i històric que han passat per damunt d'esta terra com si no l'hagueren vista. Fins i tot en eixos moments s'han lloat les virtuts dels valencians però sempre amb una cura extraordinària de posar un límit a la vanaglòria i a l'espenta amatòria valenciana que ha sigut el concepte subsidiari català o espanyol, el més greu per efectiu i potent l'espanyol, sembla evident.
Com ha de ser el nacionalisme valencià?? sobiranista?? independentista?? federalista?? molt més senzill, valencià, ultra valencià, anti-res, una altra vegada valencià, i després onomàstic valencià, comercial valencià, econòmic valencià, verd i valencià, artístic i valencià, sentimental i valencià, chauvinista i valencià, agrícola i valencià, així fins al punt de copar a tots i cada un. Primer el país valencià i després ja vorem tot el demés algún dia... si cal.
Gallart
Deurien començar per fer autocrítica, i dependre dels errors del passat.
El nacionalisme catalaniste, ha segut això nacionalisme català més que valencià, sempre predominant lo català, per damunt de lo valencià, inventant-se uns països que la majoria dels valencians no creuen, llevant-li el nom de valencià a la seua llengua dient-li català, català/valencià, (segons el CIS la majoria considera valencià i català diferents), pero eixe és un atre tema, canviant formes de parlar heretades dels besyayos, yayos, pares, per formes desconegues, en un afany de impondre-nos el català com siga.
En el atre costat, massa "Per a ofrenar noves glòries a Espanya", "som valencians no catalans" " parlem valencià no català", pero molts escriuen en castellà, ni tan sols utilisen el valencià, per a comunicar-se entre ells.
Si som valencians, pero Espanya lo primer, estranya forma de defendre lo valencià. i més que pose per no fer-lo més llarc.
Lo que intente dir, és que uns i atres hem comets molts erros, que haurien de reconéixer-los, i a partir d´ahí posar-nos a treballar, sense oblidar que ho fem per el benestar, i la grandea del nostre poble, per tant no podem anar al marge d´ells, si ho fem seguirem sent una part marginal de la nostra societat.
"Vull recullir aci una censura que s'ens dirigix a sovint; la de que els valencianistes procurem imitar a Catalunya i convertir-se en colònia seua. Això és injust. Lo que passà és que nosaltres plantejavem un problema i ens trobavem sense solucions ni orientació, que la generació precedent no havia donat, i tinguerem que buscar-les en l'estudi del Dret polític modern i en els moviments nacionalistes vius, no sols d'Espanya, sino d'Europa, com Bohèmia, Finlàndia, irlanda, etc. lo mateix que Catalunya havia fet". Villalonga posava el dit en la ferida, en llamentar la falta d'una teorisació nacionalista, ni política ni econòmica, com sí havien fet els catalans en Almirall, Prat de la Riba, i atres".
(Atienza, A. "N. Primitiu i Valéncia, ed l'Oronella, pag. 17)
Com veus, cap novetat, en la primera década del XX ya estaven aixina, sense teorisació, sense definició valencianista, i sense acostar-se a la realitat valenciana de l'época. Casi cent anys després tot continua igual, o pijor. Ara a més el discurs valencianiste vol ser furtat per terceres vies espanyolistes i pancatalanistes. Vore per a creure.
1 abraç.
En primer lloc, gràcies a tots per participar.
En segon lloc confesar-vos que no esperava moltes participacions compartint la mateixa opinió. Pensava que esta reflexió anava a ser més contestada. Tal volta els que no pensen igual o paregut, o no entren per aci, o han preferit callar. Pero m'alegre que diferents valencianistes pugam compartir la mateixa opinió.
En quant a l'aportació de Robert Albert, és cert, duguem molts anys buscant un valencianisme homologable i encara no l'hem trobat, pero continuant en la divisió no a soles no el trobarem, sinó que ajudarem a degenerar més l'actual situació. Pense que hem de triar punts de trobada més que furgar en la diferenciació. Pero és només una opinió. La meua opinió.
Clar, Miquel Àngel, perque a on s'ha de fer una afirmació o reafirmació -millor dit- tu veus una separació.
És per això que quan m'has llegit que parle de delimitar el valencianisme, de estructurar-lo, de dotar-lo de cos teòric, d'escriure d'una volta per totes que és i que no és el valencianisme, inclús en les primigènies idees que posí en el meu blog, tu ho has vist com una divisió, un atac, una cosa en contra, algo que te fa qüestionar-te o en lo que no te sentiries a gust o que penses que deixa fora una part o varies parts del "valencianisme".
Llavors només puc contestar-te en dos solucions:
- Que es faça això que dic, es separa el gra de la palla, queda un valencianisme que tu diràs "pur" o "d'essencia" i yo li diré "normal" i que en teoria deuria de conectar en més normalitat en la societat que qualsevol atre invent estrategic de tercera, quarta o quinta via.
- Que es faça un totumrevolutum d'aportacions on uns voldran estar per damunt dels atres sempre - el concepte guanyador/vençut sempre queda- a on es creu que "s'acosten postures" quan en realitat lo que es fa es cedir en preceptes propis per a concedir-ne atres que no ho son o que no tenen cap rao, que la propia societat no els vol, en un intent de voler tindre hui més població política activa pero que en realitat -perque no es faria be- seria atra volta el fracàs del demà. (El temps es relatiu, mira la cita que té vora 100 anys).
La reafirmació, l'essència, es necessaria quan es pert. Es pot moderar, canviar i estrategicament gastar uns o atres punts del mensage, pero no es pot pertorbar l'essencia que queda com a poso en el fondo. El Bloc fa aixo, pero el valencianisme "tricolor" o "blaver" no té eixa essència, i per tant, té totes les de perdre. Els "estrategues" ho saben i per això s'impliquen més, pero be, cada u pot creure's les "bones paraules", atres veem un llop disfrassat en el llit(fixa't que ya inclús el valencianisme estricte d'eixa de ser valencianisme, per a ser només una "classe" -tricolor, blaver- dins d'un supost "valencianisme" més gran -i que yo no reconec, evidentment-)
1 abraç
Estimat Robert, et remitixc a l'anterio post d'este blog nomenat: Inconexió II, les qüestions importants.
No veig cap atac en que participes en les teues opinions, ni penses que la solució passa per les que aportes en el teu blog, simplement pense que hi ha valencianisme fòra d'eixa "tornada a l'essencialisme" que defens. I més si ho mirem en els ulls de la nostra societat
Enregistrer un commentaire