L'insoportable crispació

Malauradament pense que estem destinats a entrar en una época de crispació política que no deixa de ser una manera més d'eludir, en el nostre cas, el debat de les qüestions importants des de posicionaments democràtics. Són les conseqüències de l'omnipresència en el poder, de l'absència prolongada d'ell i del manteniment de velles separacions enfrontades entre esquerra i dreta expressades de manera irreconciliable.

El Molt Honorable President, Paco Camps, els seus assessors, i el PPCV en general; baix la meua opinió s'han complicat ells mateixa la situació. I crec que ve provocat en bona part per sentir-se amparats per eixe poder que pensen tindre en propietat després d'anar creixent en totes i cada una de les votades en les que es presenten des dels anys 90. Si el senyor Camps ha rebut un regal, o un parell de regals de determinades persones i no hi ha més implicacions, la cosa era tan senzilla com eixir a dir públicament que efectivament s'havien rebut estos regals, demanar perdó per si havia molestat ad algú i si calia, pagar-los. Pero en lloc d'això, primer nega que conega als "regaladors" (fins que es fa evident que els coneixia per les conversacions gravades), en acabant diu que ho ha pagat de la seua boljaca (pero no ho pot demostrar, a banda que la seua agenda fa prou complicat que estiguera en Madrit) i per últim s'aferra a les majories electorals com prova absolutoria (quan el jurat popular no està format per un milló de persones, sinó només per 9).

A l'atra banda, l'oposició. Molts anys fòra del poder i sense cap perspectiva de tornar a posseir-lo. Ni tan sols saben perqué el pergueren i són incapaços de recuperar-lo. De manera que pareix que no tinguen més oportunitat que nodrir la crispació per a vore si minven la valoració pública de Camps i del PPCV d'alguna manera. Una crispació que, per contra, genera més adhesió entre els simpatisants dels populars. I per tant, fa més impossible una eixida des de valors democràtics a la situació, perque la crispació, l'insult, el menyspreu a les institucions d'autogovern i la mancança d'explicacions no tenen res de democràtics.

Per a rematar la faena, tenim l'opció per la política espectacul adobada per una visió de la realitat ancorada temporalment molt més enllà de la caiguda del mur. Aixina a les camisoles del wanted li afegim ara el demanar una moció de censura que molt de rendiment polític per als valencians no crec que tinguera, pero això sí, per a esta portaveu del Compromís seria d'una repercusió mediàtica incalculable.

I a tot això, el valencianisme sense reaccionar. Per una banda el BLOC captiu i desarmat (mai millor dit) per la política espectacul de Compromís, sense una veu pròpia, perque tot siga dit, es podrà estar d'acort en la manera de fer política de Mònica i Mireia, pero almenys demostren tindre estratègia i iniciativa (mai millor dit també). I per l'atra el restant de partits que o no tenen capacitat per a més, o continuen immersos en una batalla que fa molt de temps va acabar pero ells continuen batallant mentres la societat està pensant en atres guerres diferents. Seria com una espècie de síndrome del soldat japonés (aquells que pensaven que la segona guerra mundial no havia acabat i continuaven defenent les seues posicions), pero això m'ho deixaré per a una pròxima ocasió.

Tres anys del 3 de juliol més fatídic

Han passat 3 anys d'aquell 3 de juliol de 2006. 3 anys en els que les víctimes, ferits i familiars dels morts s'han sentit maltractats per les autoritats. 3 anys des de que 43 persones moriren en la foscor d'un túnel de la llínea 1 de Ferrocarrils de la Generalitat. 3 anys per als familiars de recorts imborrables, de concentracions a mitat camí entre l'homenage i la reivindicació, d'intents per superar el buit deixat. 3 anys de recialles per als 47 ferits, físiques i sicològiques. 3 anys de sifres pot ser massa repetides, 43 morts, 47 ferits, pero que en lloc de causar embafament, haurien de quedar gravades per a sempre en la nostra memòria com a poble. Una memòria que a dia de hui no es nodrix de cap placa o monument commemoratiu, ni cap acte oficial de reconeiximent, ni un carrer (ara que està tan de moda el nom de les nostres artèries urbanes) sinó senzillament pel recort dels seus familiars i la seua perseverància en mantindre les concentracions el tercer dia de cada mes.

A banda de les pèrdues humanes i les ferides corporals que mai hauriem de deixar com a fulles engroguides de la nostra memòria, trobe que la nafra més feridora és l'oblit, la desídia i la deixadea de les nostres autoritats. En estos tres anys lo únic que ha aumentat en la llínea 1 són els preus perque ni la seguretat ni la calitat del servici ho ha fet. I no asoles és que no haja millorat, sinó que ademés pareix que actuen com si no res haguera passat. S'escuden en les majories absolutes per a eludir responsabilitats, fins i tot per a voler convencer-nos que les urnes otorguen raons i salvoconductes. Pero no és aixina. Per molt que nos ho vullguen vendre i per molt que la majoria els faça costat, les urnes elegixen representants, no són un juge, ni tenen la capacitat per a donar el vist i plau a totes les accions dels polítics.

3 anys. 43 morts. 47 ferits. Només un camí, la memòria.

Avinguda (i II)

Com era previsible, les reaccions i els comentaris continuen, fins i tot entre les persones convençudes de que açò del nom de l'Avinguda no deixa de ser una maniobra del govern municipal de Torrent per a que no parlem de la pujada de l'IBI; de la falta de pressupost per al 2009; dels barracons escolars del colege número 10 per tercer any consecutiu; del caos circulatori que llunt de solucionar-se, s'agreuja; i coses semblants que segurament hagueren d'ocupar més espai i temps en les nostres conversacions.

Per la meua part, no m'oblide d'estes atres preocupacions del meu poble, pero com el tema del nom està calent i desperta tantes reaccions, a banda que hui és el primer dia de les votacions del famós referendum, m'agradaria que es conegueren atres opinions de torrentins diferents a la meua (que també tenen punts de conexió com es podrà comprovar). He elegit les de Ricard Chulià i Arturo García, perque em pareixen significatives i raonades.

Blog de Ricard Chulià

Blog d'Arturo García

El nom de l'Avinguda

U2: Where the streets have no name

Com a fill de la transició vaig vore el canvi de nom de diferents carrers del meu poble (i del restant de pobles del nostre estat). De memòria no puc dir l'any en que els carrers canviaren de nom pel canvi de règim, encara que sí conserve eixe remor de debat al voltant d'esta qüestió entre els majors que em rodejaven i que entenien d'estes coses. El carrer Falangista Antonio Pardo passava a ser del 25 d'abril; Ángel del Alcazar, Germanies o la "Avenida de los Mártires", entre atres, Avinguda del País Valencià (Encara que la "Cruz de los Caidos" tardaria més temps en ser traslladada al cementeri)

Ara que tinc un poquet més de conciència per a usar resulta que pareix que va en serio un nou canvi de nom de la principal artèria torrentina, és a dir, l'actual Avinguda del País Valencià cosa que com podem comprovar en La Opinión de Torrent, ha alçat prou polseguera en el poble.

A mi sincerament el nom de País Valencià ni em genera una especial adhesió ni tampoc cap animaversió. En tot cas, tot s'ha de dir, em pareix infinitament millor denominació per a la meua terra que eixe despersonalisador Comunitat que estan imposant-nos des de totes les instàncies. El nom de País Valencià per a la terra valenciana té més antiquitat de lo que la majoria de gent pensa, i va ser utilisat sense cap sentit de pertinença a atres països com ara ha calat en la nostra societat. Pero tot i ser aixina, és ben cert que per a molts valencians dir País Valencià és sinònim d'eixos paisos al que la gran majoria no és que no desige vincular-se sinó que rebuja des de la més íntima visceralitat.

En tot cas, tenint en conte esta desafecció pel terme en qüestió, tampoc pense que siga un clamor popular la necessitat del canvi de nom de l'Avinguda i menys en esta época en la que estem pensant més en com sobreviure a la crisis que en les denominacions dels nostres carrers. I més quan per a rematar la faena, la decisió última passa per un pseudoreferèndum en el que els torrentins i torrentines podrem dir primer si volem el canvi, i en acabant, elegir el nom de la nostra Avinguda.

El problema és que, com passa casi sempre, el nom de l'Avinguda serà una nova batalleta encorajada des de les habituals trincheres de la divisió i el dogmatisme. Uns diran (o diuen) que si es lleva el nom de País Valencià és perque es vol fer desaparéixer qualsevol mot que sone a valencianisme, atres que només hi ha un país que és España. Uns diran que el nom que caldria seria el de Regne de Valéncia (o Reine de Valencia segons la varietat de dispersió normativa a la que estiga ascrita), atres que si no li hagueren canviat el nom de tota la vida de "Avenida de los Mártires" ara no passaria açò. D'esta manera el "valencianisme autèntic", el "valencianisme de veres", els "anticatalanistes", els "espanyolistes exacerbats" o els "nostàlgics acèrrims" tindran un motiu més per a les seues constants batalletes per la raó absoluta.

Per atra banda està la majoria del poble, com per eixemple (i perdoneu), ma mare. Ella, a la que no li fa molta gràcia allò del País Valencià tot s'ha de dir, quan li he comentat lo del canvi de nom, ha preguntat per les alternatives, i sense deixar-me dir-ne moltes, ha acabat afirmant que el millor nom seria el d'Avinguda del Vedat, primer perque geogràficament és aixina, segon perque fon el nom primigeni i tercer, i més important per ad ella, perque aixina se deixaven de borinotades i bovades de modificar el nom quan canviara el signe de govern municipal i de les discussions i astralejos de sempre entre valencianistes i catalanistes, que més valdria la pena que es dedicaren a coses de profit (poc més o manco, paraules textuals).

Puix sí mare sí, com casi sempre tens raó, o almenys yo te la done en este cas.

Aproximació als resultats de Torrent

Com no desige desatendre les sugerències dels amics d'este blog, vaig a transcriure la meua visió local al voltant dels resultats electorals de les europees. L'estudi d'estos resultats en Torrent pense que no tindria sentit sinó es fera de cara a les votades municipals, i per això faré la lectura en clau municipalista perque, encara que els resultats d'estes últimes eleccions no siguen extrapolables a unes municipals, si és cert que podem extraure algunes conclusions o tendències. En este sentit, pense que a l'hora d'elegir regidors i per tant l'alcalde o alcaldessa hi ha partida a jugar i el resultat d'esta partida vindrà determinat en bona part per la decissió final dels votants dels partits minoritaris.

El primer punt a analisar és la pujada de participació si comparem estes votades en les del 2004. Hem passat del 41,67% al 49,78%. Si agarrem els números geladament arribarem a una fàcil conclusió, estos 8,11 punts més de participació han segut nodrits fonamentalment per votants del Partit Popular i d'UPyD. Si sumem l'aument del pes relatiu dels vots als populars (5,78 punts) i el percentage obtingut pels de Rosa Diez (2,20) nos dóna exactament 7,98 punts (molt semblant per a ser una casualitat). Si esta conclusió és certa, hi ha partida de cara a unes eleccions municipals, perque supon que l'electorat del PP (i d'UPyD per extensió) s'ha movilisat mentres que els d'atres opcions ha preferit l'abstenció. Naturalment açò no deixa de ser una hipòtesis i una aproximació des d'uns números, pero podria estudiar-se en més deteniment si atenem a l'anàlisis de cada taula electoral i de cada districte i observant com ha variat la participació per taula i per districte, pero això ya no seria una aproximació sinó un estudi electoral que correspón a cada partit o als seus assessors.

Independentment, observant la sèrie històrica de resultats electorals des de les generals de 2004, el Partit Popular ha obtés el seu millor percentage, un 56,46% i en una participació 12 punts més baixa només s'ha quedat a 290 vots dels sufragis obtesos en les últimes eleccions municipals que li donaren l'alcaldia després de 28 anys de domini socialiste, encara que prou llunt dels resultats d'atres comicis autonòmics o generals. Per una banda pareix consolidar un número de votants important que li donaria uns bons resultats municipals, encara que la tasca a desenrollar pels populars, baix la meua opinió, consistiria en buscar el compromís del votant del PP en autonòmiques i generals que no ho fa en les municipals i fidelisar el vot localiste que no es meneja per les grans qüestions polítiques sinó per les gestions pròximes.

Els resultats del PSPV no són objectivament roins, al contrari, donades les circumstàncies fins i tot són millor de lo que els mateixos socialistes pareixien esperar. Està clar que passen del 44,97% en les anteriors europees al 37,06%, 7,91 punts de diferència (de nou un número molt semblant als 8,11 punts de pujada de la participació). Pense que precíssament en esta senya cal buscar esta baixada percentual, perque lo ben cert és que no asoles mantenen el número de votants sinó que passen de 10.277 a 10.414. Açò pareix indicar que la barrera dels 10.000 vots la tenen consolidada com a punt de partida per a les municipals. Per a millorar els resultats els caldria diferenciar molt l'actuació local del partit de l'autonòmica i general, movilisar al seu electorat i presentar una llista que ho conseguira. Tot naturalment baix el meu punt de vista.

Com a tercera força en este eleccions ha quedat, Esquerra Unida, que pràcticament repetix percentage i per tant aumenta de 604 a 668 els vots. Repetix pràcticament també el percentage de les generals del 2008 i per tant podriem dir que es troba en la mateixa línea dels últims anys, un estancament en que no té massa moviment ni amunt ni avall, pero que deixa a esta formació fòra del consistori a pesar d'obtindre més de 1.300 vots en les últimes eleccions locals. En tot cas, demostra que el seu votant és molt fidel i no es desamina per no obtindre representació, de manera que no seria estrany que en les pròximes eleccions municipals tornara a repetir, poc més o manco, els mateixos resultats, per tant, com dia al principi el votant dels partits minoritaris tenen un paper principal en les pròximes votades. 1.300 vots és una quota important que pot llevar o posar a uns o atres en l'alcaldia.

Per darrere d'EU, a poca distància, ha quedat Union, Progreso y Democracia en 617 vots i un 2,20% com ya hem vist. Per a mi són la gran incògnita de cara a unes eleccions municipals. En principi tot indica que es presentaran, perque tenen a gent en el poble treballant des de fa temps i conten en una factor molt important, financiació. Pero quan parle d'incògnita ho dic perque el mensage d'este partit és molt generaliste, molt en clau estatal i esta inèrcia trobe que serà complicada traduir-la en el temps que queda a un mensage més local. I més quan l'autèntic cartell d'este partit es basa precíssament en eixe mensage tan marcat. En tot cas, si ho conseguixen partirien d'una bona base electoral, per tant, una opció més en la que un votant que no vol fer-ho pels majoritaris podria trobar una candidatura fins i tot en perspectives de representativitat. En tot cas el seu comportament a nivell local insistixc que és tota una incògnita.

Més per darrere el Bloc Nacionalista Valencià en 233 vots i un 0,83%. Si nos quedem només en estos números nos resultaria molt estrany pensar que és el mateix partit que trenca el bipartidisme en el plenari municipal, pero si comparem en el 2004 observem que obtingueren 215 vots i un 0,94%, pràcticament els mateixos resultats. EL BLOC, al contrari que UPyD, té un mensage local i localiste, i no asoles en Torrent. De fet són una formació en 300 regidors en tot el territori valencià pero que per si asoles no han obtingut mai representació ni en les Corts Valencianes ni en les Corts Generals. Si en el 2004 abastaren només eixos 215 vots, en les locals de 2007 arribaren als 1.892. De manera que en l'actuació del BLOC durant els pròxims mesos i la manera d'enfocar la precampanya i campanya estarà la clau del seu propi resultat, pero també del global, perque és prou evident que esta formació obté votants provinents de diferents tendències i ideologies, que menejats per simpaties personals o convenciments localistes canvien la seua papereta segons l'ocassió.

Prou més baix en esta classificació electoral queda l'atra opció que en les últimes eleccions municipals va obtindre uns resultats importants, Unió Valenciana. Els seus 111 vots i 0,39% representen el pijor resultat d'esta formació en la seua història en Torrent molt llunt dels 1.304 vots de les locals de 2007. Han quedat per darrere de partits com Los Verdes o PACMA, a banda que tampoc s'ha vist cap intenció de fer campanya ni res que se li parega. UV com a partit i com a marca pareix prou més que amortisada, pero continue pensant que no el valencianisme que representa o podria representar. De fet, tot i la baixada de vots dels unionistes, en les passades eleccions es presentaren tres llistes valencianistes que si és cert que eren de diferents sensibilitats, els seus votants podrien ser homologables; puix si sumem els vots d'estes tres formacions, obtenim la sifra màgica de 1740 vots que els haguera donat representació en l'Ajuntament i haguera canviat l'història recent de Torrent. En este sentit, en estos dos anys que hi ha per davant poden produir-se diferents opcions; tant que UV no es presente, i per tant el restant de partits intente fer-se en eixa important bossa de votants; com que es tornen a presentar les tres formacions que d'alguna manera són homologables, de manera que continuarien arrosegant part d'eixos votants; com que es produira alguna espècie d'acort siga en unes sigles o atres (o unes noves) que poguera fer-se en el votant d'estes característiques. Per això, pense, encara que puga paréixer una temeritat, que en esta decissió també estarà l'explicació del resultat de les pròximes eleccions locals de Torrent.

Estes són les variables, a grosso modo, que pense que els partits torrentins han de tindre en conte de cara a les eleccions del 2011. Com he dit adés, seria possible una anàlisis més profunda, pero això ya seria qüestió de temps i de diners. De tot es pot raonar.

N.B. Precíssament, com de tot es pot raonar, m'agradaria conéixer la vostra opinió, especialment la dels torrentins. Gràcies.

Resultats previsibles (una aproximació als resultats electorals)

De la mateixa manera que els valencians diguem de la festa la vespra, podriem dir que de les votacions el sendemà, perque el dia després de qualsevol elecció arriben les anàlisis. A continuació podreu llegir (i opinar) d'una aproximació que em llance a fer pública des de la meua perspectiva personal. Com ya vaig fer-ne u presentant les diferents opcions, ara seguiré el mateix orde que en aquella ocassió.

Coalició per Europa. En el conjunt del territori valencià ha baixat tant en percentage respecte al total (un 0,14%) com en vots (-1258) respecte a les anteriors eleccions europees. Sincerament, no crec que siga qüestió del candidat, com aixina li ho he manifestat al propi Enric Nomdedéu, perque crec que era un bon candidat dins dels valors que volia representar la coalició i una part del seu partit. Més bé, si busquem explicacions, hauriem de mirar en la pròpia campanya i l'organisació d'esta i del propi partit. Només un apunt en forma de pregunta, ¿Com és possible que una formació en 300 regidors tinga tan poca presència en votades com esta? Pense que en la resposta d'esta qüestió, el BLOC podria extraure moltes reflexions i raonaments profitosos.

Europa dels Pobles-Verds. Han perdut respecte a les anteriors més de la tercera part del seu electoral (-5908 vots) i han passat de ser la quinta força en un 0,90% a ser la sèptima en un 0,52%. Passat l'efecte Carod-Rovira tornen a quedar-se en els seus votants essencials, essencialistes que es mantindran per sempre en esta opció, o això és d'esperar.

Esquerra Anticapitalista-Revolta Global. Han rebut un vot residual. 2.452 vots que representen un 0,13% que els situen molt llunt de poder convertir-se en una alternativa per al votant d'esquerres.

Partido Popular. Tornen a guanyar, tornen a pujar i aumenten la diferència respecte al PSOE. Millor impossible (per ad ells, naturalment). Pot ser no tinga cap relació, o pot ser sí, pero em resulta curiós vore com la participació en Valéncia ha pujat un 2,4% i el percentage de vots del PP ho ha fet en un 2,58% (del 49,72% al 52,30%). En total han votat al PP 981.482 valencians i valencianes, 112.534 més que en el 2004. Una atra senya a tindre en conte és que estos nou cents i pico mil valencians que han votat al PP, representen vora un 15% dels sufragis dels populars en tot l'estat quan el pes dels votants valencians en l'estat no arriba al 12%. Per tant, els números, siguen sancers o relatius, confirmen les sensacions, la Comunitat Valenciana és un bastió del PP es mire com es mire. Taula a taula, districte a districte, poble a poble o ciutat a ciutat 1 de cada 2 votants valencians, opta per les candidatures del PP. Alguna cosa faran bé, ¿no?

Unió Valenciana. Sé que no em guanyaré amics en esta frase, pero són els Che Guevara de la política valenciana, per allò de "de derrota en derrota fins a la victòria final". Perden pràcticament la mitat dels vots (-4258) quedant-se en 4269 i un 0,23%. I tot a pesar de contar en certa financiació i un mailing de 1.000.000 de cartes (segons ells mateixa han manifestat) i uns avals per a presentar-se que és evident que no són de la seua pròpia formació. En tot cas, pareix que continuaran en les seues idees de valencianisme estricte (territorialitat valenciana, Senyera i Normes del Puig sense accent) com a pricipal i únic ideari, i això fins a la victòria final. Curiosament, en este camí que han elegit, obtenen millor percentage de vots en circumscripcions alienes com Girona (0,07%) o Lleida (0,06%) que en una valenciana com Alacant (0,05%). Desconec si són totalment conscients que el camí escollit els conduix cap a esta realitat, pero sí estan plenament convençuts que és l'únic camí que poden triar, per tant, des d'esta perspectiva no es pot objectar res, simplement deixar que continuen caminant. És la seua elecció.

Unión Progreso y Democracia. Com era d'esperar, han resultat unes eleccions favorables per a esta formació que ha obtingut un diputat en l'europarlament. En Valéncia s'han convertit en la quarta força política només per darrere de les dos principals i d'EU. En el territori valencià han rebut 40.223 vots lo que representa un 2,14% del total. D'estos, pràcticament la mitat, vora els 19.000 vots provenen de les grans ciutats, Valéncia C., Alacant, Elig i Castelló. Tal volta la lliçó a adeprendre per atres partits que pretenen millorar els seus resultats en diverses convocatòries electorals. Uns bons resultats electorals o superar la tristament famosa barrera del 5% passen indefugiblement per les grans ciutats a on es concentra un gran part de l'electorat als que estos partits no arriben. Per atra banda, UPyD, obté uns resultats molt homogeneus en tot el territori, una atra de les característiques que atres formacions en anys d'història no han pogut abastar. Naturalment darrere d'UPyD estan determinades financiacions i mijos de comunicació que ajuden al seu proyecte. Pero tampoc podem oblidar que també contacten en determinada part de la societat que "compra" el seu mensage. Una cosa sense atra no donaria els mateixos resultats.

Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-Bloque per Asturies: La Izquierda. Al remat el tercer en discòrdia, encara que molt llunt dels representants del bipartidisme i continuant al mateix temps la seua suau desacceleració. 6.145 vots menys i una caiguda del 3,33% al 2,78%. Hauré de donar-li la raó a un amic que em diu que EU (o el PCE) anirà perdent representació progresivament perque els vells comunistes van morint i no naixen nous esquerrans en la mateixa proporció, fins i tot pense que és una part de l'explicació, perque siga com siga, l'espai a l'esquerra del PSOE continua disminuint elecció darrere elecció en una lenta agonia. Per cert, que Raül Romeva, d'ICV-Verds és eurodiputat i els socis del BLOC en les Corts Valencianes, IPV, no han tardat gens en felicitar-lo.

Los Verdes-Grupo Verde Europeo. Han quedat com a sexta força política d'estes eleccions en 13.211 vots i un 0,70%. És un pessic, pero a diferència d'atres paisos d'Europa, la quota verda continua sense vendre electoralment. De moment haurien de conformar-se en formar part com a etiqueta ecològica d'atres formacions per a tindre certa repercusió, o, si aixina ho decidixen, continuar en solitari sabent que la travessia del desert serà molt llarga.

Partido Socialista Obrero Español. Si el PP ha tornat a guanyar, a pujar i a diferenciar-se és precíssament per la pèrdua constant del PSOE valencià. 35.425 vots menys i d'un 42,21% dels sufragis al 37,42%. Ni recuperació, ni inici d'una nova época, ni res que se li parega. Tot continua igual en la sèu de Blanqueries. Sense discurs i sense idees, i damunt s'ho juguen tot a denunciar la corrupció i el clientilisme del PP, cosa que ha provocat l'efecte contrari a l'esperat per ells, més recolzament al PP. És una estratègia equivocada damunt d'una falta d'estratègia. Entre atres coses perque la Ciutat de les Ciències, la Volvo Ocean Race, la Fòrmula 1 i coses per l'estil pesen molt més que un parell de trages de Milano. (És naturalment una metàfora sense cap intenció). Ademés, dóna la sensació que mentres el PP veu que Valéncia és una font important de vots per ad ells i per això intenta fidelisar-los (Rajoy estava aci dia sí, dia també), el PSOE de Ferraz ho dóna com a territori perdut i fa poc més que entregar-ho sense lluita (electoralment parlant).

Partido Familia y Vida. Per últim, l'afegit posterior que em va enviar un amic. Opció poc més que testimonial, repetint el mateix percentage i pràcticament el mateix resultat del 2004. 1.155 vots (0,06%). Damunt, per si atresoraven alguna esperança de millorar, el seu discurs va ser adoptat pel cap de llista dels populars, Mayor Oreja, d'una manera molt clara. Poques voltes s'havia vist a un polític de partit majoritari llançar mensages tan evidents en contra de l'abort i en defensa de la familia (segons la seua concepció).

D'aci un més, farà tres anys

El pròxim 3 de juliol es compliràn tres anys de l'accident del comboi de Ferrocarrils de la Generalitat en el que van morir 43 persones, quedaren ferides 47 i afectada tota una comarca. No sóc un dels afectats, ni tampoc tinc relació directa en cap d'ells ni en cap familiar tampoc, encara que com a torrentí, a lo llarc d'estos anys he anat coneguent realitats i situacions que em fan assumir les diferents tragèdies familiars.

Les pèrdues humanes són irreparables i deixen en l'ànim dels familiars una ombra de la que mai es podran lliurar. Les ferides s'arriben a curar, encara que totes deixen la seua marca siga física o sicològica. Pero com a veí pense que la seqüela que dol més és el silenci, l'oblit d'uns administradors polítics que, baix la meua opinió, només han sabut pregar per a que passe el temps. El silenci és un menyspreu evident en este cas.

El silenci de Camps és clamorós. Continua sense vindre a Torrent, i això que ara el PP té l'alcaldia fa més de dos anys i no fan més que firmar convenis per a construir diverses infraestructures. Ni ha vingut, ni vol rebre als afectats.

El silenci d'emisores com la Cope em pareixen un pecat. I com a catòlic em dol. Mentres tots els dies des d'eixes ones nos martafallen els oits en les investigacions de l'11-M per a desemmaixcarar la mentira que segons ells impera en este cas (I van 5 anys sense cansar-se), de l'accident del 3-J ni una paraula, ni tan sols per a acollir els sentiments dels familiars. De la mateixa manera que em dol que el nou arquebisbe no vaja a oficiar l'eucaristia del pròxim 3 de juliol per motius d'agenda, cosa que espere que rectifique.

El silenci de Canal 9 és sintomàtic sense deixar de ser esgarrifador. Perqué en esta qüestió peguen un pas més enllà de la seua habitual especial manera d'informar, deixem-ho aixina, per a girar-li l'esquena als afectats per l'accident més greu patit per un suburbà en Espanya i el quint de tota Europa. Encara que siga per esta qüestió haurien d'atendre esta realitat humana, pero pareix ser que la seua realitat està en atra dimensió.

I ara, quan els afectats i familiars preparen la commemoració del tercer aniversari, no tan sols no es conformen en el silenci sinó que els volen silenciar ad ells. Segons podem llegir en el Levante-EMV de hui, la policia local no dóna el seu permís a la megafonia de l'associació. Pareix ser, llegint la noticia, que al remat se solucionarà i durant l'acte de recort es podrà fer us de megafonia, o això seria d'esperar, pero em resulta molt trist que a qüestions com estes, les administracions puguen posar cap impediment encara que siga la norma habitual com s'alega. En este cas la normalitat no hauria de contar precíssament per l'excepcionalitat de la situació. Seria un moment senyalat per a que les administracions no actuaren geladament, sinó pròximes als seus ciutadans, clar que el silenci, a banda de resultar menyspreador, també és en este cas molt gelat.