Temps d'espera (segona i tercera part)

II

Mentres no és hivern, Vicent Peris acostuma a eixir al carrer ben mati. Quan aplega el fret, i també cal dir-ho, els dies de pluja, s’estima més la calor de la llar, el seus ossos d’ancià no aguanten la gelor que penetra fins a la seua ànima a cavall de l’humitat. No més creuar el brancalet del seu portal, mira al cel com aguaitant, mentres agudisa l’oit. No és per a vore com ve l’orage, ni forma part de cap pregaria mecanisada, simplement és una costum que va adquirir quan era chiquet en el seu barri de Velluters durant la guerra, una litúrgia diaria celebrada per la por.

Quan ix al carrer s’incorpora a la vida quotidiana, una vida que no és la seua, que es desenrolla a esquenes de la seua realitat. Ell no més camina en la lentitut que li han proporcionat els anys envoltat dels enyoraments de les pròpies vivències i dels ensomis que mai s’encarnaren. Deté la seua parsimoniosa marcha per a comprar el diari en la paradeta que és com una miniatura d’aquells ultramarins que en els bons temps donaven vida als barris i als pobles. Ho compra invariablement tots els dies, i això que com a membre de la Societat Musical de Mislata te dret a llegir els diaris i revistes que es compren per a la seua seu social, pero ell s’estima més tindre’l en propietat. No creua més que paraules intrascendents en el quiosquer i de nou s’unix al discòrrer de la vida.

El passeig acaba a les portes d’un edifici d’estil falsament modernista, un dels llocs de reunió habitual dels hòmens majors del poble i a on un cartell de prohibit fumar dóna la benvinguda totalment avergonyit per l’intens aroma que impregna la sala principal, l’aroma penetrant i àcit dels purets caliquenyos que es fabriquen encara artesanalment per tota l’horta de Valéncia. Després de salvar dificultosament, el parell d’escalons que donen entrada a la seu de la Societat Musical, Vicent Peris, busca en la mirada un butacó lliure, preferiblement al costat d’alguna finestra, mentres va saludant instintivament als coneguts, sense massa apasionament.

Al temps que conseguix acomodar-se en el butacó, el cambrer li servix un café tocadet de conyac. “Ahí té la seua medecina” li diu des del seu particular accent riberenc, i després d’intercanviar-se unes rialles de complicitat, el deixa a soles al besllum del sol per la finestra. El temps simplement passa al ritme de les manilles del rellonge ancorat en una de les parets, repetitiu en aparença encara que implacable en la realitat. De sobte Vicent Peris recupera furtivament la vitalitat i s’alça del seu cadiró espentat per la força d’uns anhels que havia atresorat durant tota la seua vida. Darrere d’ell deixa un diari desfullat pero sense acabar de llegir i unes monedes per a pagar la seua consumició. Ningú no es sorpren perque ningú no s’ha adonat, abstraguts com estan en la seua rutina, llevat, això si, del cambrer, que s’estranya que el so Vicent se’n torne a casa tan pronte i es deixe alli el diari de manera desordenada.

III

En el cementeri de Manresa, Manel obri les portes de ferro puntual com des de fa 30 anys, encara que hui ho fa dominat per una sensació per a la que no ha trobat paraules en que explicar-s’ho a la seua muller. Manel no enten, ni vol entendre, de política. Seguint el consell de son pare, mai s’ha clavat en eixos assunts. I de conviure a diari en la pena dels que es queden, quasi s’ha revestit d’un semblant de lluntania. Pero hui és diferent, no pot amagar una certa alegria honrada, perque hui aquells cossos de la fossa comuna que son pare i un grapat més de jovenets del poble buidaren i reompliren d’arena i cadàvers, deixaran de ser anònims enemics, per a convertir-se en persones reconegudes pels seus volguts familiars.

Manel no coneix a ningú del grup de persones que entren per primera vegada a aquell recinte, si no contem alguns paisans que els acompanyen, pero se sent estranyament pròxim a tots ells perque, tot i la seua aparença ferma i distant, mai no ha pogut encossetar els seus sentiments davant el dolor dels sers humans. En total seran vora les 50 persones, totes elles tan espectants com emocionades, pero també embolicades per la delectosa percepció d’aplegar a la fi d’un llarguíssim, fatigós i agre cami. El grup se situa al voltant de la fossa i u d’ells pren la paraula. Recorda els fets històrics, com l’alvanç de les tropes nacionals va impedir als republicans fins i tot soterrar degudament als morts i evaquar als ferits, com per tota la comarca s’obriren fosses semblants a la que tenen davant, com resultà impossible durant la dictadura reclamar els cossos dels oficialment desapareguts o morts, i com l’insistència d’un grapat de persones, la pervivència dels llaços familiars a lo llarc de dessenes d’anys i l’investigació exhaustiva en els registres de Manresa havien donat en els noms dels qui foren soterrats alli a tota presa.

L’emoció guanya clarament a l’espectació quan una dòna comença a llegir la llista de les persones que resten baix terra al temps que es descobrix una placa commemorativa. Manel combrega en l’emotivitat del moment mentres repasa en la seua mirada els sentiments d’aquelles persones, al temps que continuen resonant al vent els noms dels familiars. “…Batiste Calatayud, Vicent Peris…” L’encarregat del cementeri pensa que aquell home envellit ha de ser el fill d’este últim, perque al sentir el seu nom s’ha esgarrifat de cap a peus i li han vingut als ulls tots els anys de patiment, sacrifici, oprobi, dessassossec i espera.

Al remat Vicent Peris, pare i fill, s’han retrobat. Han transcorregut més de xixanta anys pero s’han complit els desijos, els precs, les demandes, l’esperança. Vicent Peris fill recorda a esguitons, retalls de vida junt a son pare, li arrabassaren l’oportunitat de fruir-ne de més. A l’instant li brolla al pensament la figura de sa mare, com sempre acaronant-lo i tenint present l’absència de son pare fins a l’últim alé. Precissament fins que ella no va morir, no va conéixer l’existència d’una carta que el tinent Segarra del Batalló d’Obres i Fortificació número huit de Valéncia li havia enviat els dies següents a la pèrdua de son pare comunicant-li la seua trista desaparició, i que sa mare guardava com un íntim tresor secret junt a una estampa del dia de la coronació de la Mare de Déu. Una carta que arrepretava ara entre les mans en tot el pes de l’història familiar i que havia segut determinant per a estar allí este mati.

Les veus callen dins del fossar de Manresa, a poc a poc, els sentiments s’ofeguen. Els abraços, els apretons de mans, els agraïments van eixint del recinte. Els oblits, els desficis, els insomnis desapareixen. Arrepleguen les banderes, els himnes, les consignes. De nou el silenci sempietern passa a presidir el cementeri. Un silenci que no més es trenca pel queixit rovellat de la porta al tancar-se. Manel no pot evitar mirar cap arrere abans de passar la clau i li pareix vore junt a les flors de la fossa comuna uns papers manuscrits que acaba reconeguent com els que duya en la mà l’home envellit. Segurament alguna nota dirigida al seu ser estimat. Descanse en pau pensa instintivament i tanca definitivament l’entrada.

Temps d'espera (primera part)

N.B. En els pròxims dies, apareixeran noves seccions en este blog meu (i vostre) multidisciplinar. Una d'elles serà la de relats, relats de la meua pròpia collita que com pense que mai voran la llum d'una atra manera, almenys m'agradaria compartir-los per esta finestra. Espere que els valoreu positivament, o almenys, vos toque alguna fibra sensible.

TEMPS D'ESPERA (PRIMERA PART)

Entre els murs d’una almàssera abandonada, els treballs en estructures de ferro i fusta resonaven com una mascletà que no tinguera remat, i tal volta per això, Vicent Peris s’ho prenia en un somriure de gairó perque eixe soroll, per estrany que poguera paréixer, era l’únic vincul emocional que l’abstraia de la faena i l’acostava al taller del seu barri de Velluters on treballava per a traure avant a la familia abans de la guerra, i a on pensava tornar. La vida era molt dura alli pero lo vertaderament abofegador per ad ell en lo més íntim de la seua ànima no era esta durea, sinó pensar com ho podien estar passant la seua muller i els seus fillets en aquella situació. Per això, pot ser, hui, ni el soroll evocador era capaç de dibuixar-li un somriure als llavis.

Eixe mati s’havia alçat desperançat, era un sentiment que anava més enllà de la melancolia o el despollegament que a voltes aplegava a tindre. Ausades que no tenia cap atra raó diferent que els dies anteriors per a trobar-se d’eixa manera, pero no podia dominar el seu estat d’ànim, ni tampoc explicar-ho en paraules, per això s’ho va empresonar en l’intimitat, encara que el seu sentiment era lo més paregut a tindre el cor marcit.

En acabar de sopar l’esquifida ració habitual, el tinent Segarra del Batalló d’Obres i Fortificació número huit de Valéncia, va reunir als seus hòmens baix un cel gelat, un cel obertament fosc, i a la llum d’uns cresols va explicar l’operativa d’aquella nit. Vicent Peris no havia sopat gens, la desesperança s’agarberava en la seua gola mentres que no podia apartar la mirada d’un horisó inexistent. Els soldats-obrers que quedaven disponibles en la Base Túria es dividiren en tres grups i en els vehículs que havien sobrevixcut als bombardejos dels últims dies, mamprengueren distints camins per a transportar les estructures defensives que havien manufacturat durant el dia per a intentar detindre l’ofensiva de l’enemic en diversos punts del front.

Durant el trayecte, alguns companyons, fins i tot, s’havien adormit, vençuts pel cansament, pero Vicent mantenia inmòbil la mirada en el seu horisó inexistent de pensaments buits. A uns pocs quilòmetros de deixar darrere la localitat de les Borges Blanques, l’expedició es va detindre i Vicent, junt a un parell d’hòmens més, baixaren de la camioneta segurament moguts per l’impaciència. On acabava el garbó de les tènues llums del vehicul que els precedia, li va pareixer observar l’ombra d’un home com reconeguent el pam de terreny que tenia davant. Es va recolzar, indiferent, en un lateral de la camioneta i va tancar els ulls aspirant al mateix temps, en els seus pulmons, tota la fredor de la nit com si fóra el seu últim alé.

De sobte es va sentir esgarrant el silenci un soroll prou paregut al d’un martell colpejant netament una encolla. El seu cos es va estorrufar i els seus ulls varen tornar de l’abstracció per un instant, el suficient per a vore com el cos de Cesc, un jove de Vinaixa que el tinent fea servir de guia, caia sense vida just davant de l’automòbil. Es deixaren sentir més sorolls metàlics des de l’impunitat de la foscor, pero la desesperança de Vicent el va deixar sense reacció, la mirada perduda en un horisó inexistent cada volta més emboirat per núvols enrogits.

Algú que m'ho explique

M'agraden seguir les cròniques polítiques i conéixer qué opinen uns, quines són les propostes dels atres, i fins i tot arribar a entendre els posicionament de cada ú, en independència de les meues pròpies idees, perque entenc que darrere d'estos posicionaments ha d'haver un criteri, un argumentari, una ideologia. Pero hi ha vegades que, per molt que li pegue voltes, no ne trobe l'explicació, com és el cas de Rosa Diez i el seu partit UPyD.

Per una banda, en la ponència política elaborada de cara al primer congrés d'esta formació a la que no se pot accedir en la pàgina web del partit si no eres usuari pero que podreu llegir un resum aci, entre atres coses demanen que s'elimine de la Constitució Espanyola l'articul 3.3 en el que es diu: "La riquea de les diferents modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció." Al mateix temps també volen llevar la referència de l'artícul 2 a les nacionalitats d'Espanya per comunitats autònomes.

Per atra banda, el passat 15 de novembre, la mateixa Rosa Diez que vol eliminar la pluralitat de la Constitució i qualsevol referència a qualsevol nacionalitat dins de l'estat que no siga la nació espanyola, encapçala una manifestació baix el lema: "Per un Sahara lliure i independent." En concret, com es pot llegir aci, la diputada Rosa Diez va afirmar (en castellà, naturalment): "piense, sepa y actúe porque por encima de la causa del amigo marroquí está la causa de la libertad de los saharauis".

Davant estes dos situacions que ademés són tan pròximes en el temps, em quede sense cap explicació racional. Possiblement, ningún afiliat, simpatisant o, fins i tot, votant d'UDPyD visite este fòrum, pero si no són ells, m'agradaria que algú en més llums que yo, m'ho explicara, i ho dic sincerament, perque no m'entra en en cap, com es pot negar la pluralitat en un estat i en el del costat (Marroc és un país en frontera directa en territori espanyol) eixir al carrer per a directament demanar l'independència d'un part de l'estat marroquí. Són plantejaments que no entenc, i, com he dit, no trobe cap argument que ho explique, encara que estic segur que hi ha algú, pot ser la mateixa Rosa Diez, que m'ho podria explicar, estic obert a tot raonament.

Museu d'Història de Valéncia

El Museu d'Història de Valéncia no és un espai museístic que mostre troballes arqueològiques de molt d'interés ni tampoc en cantitat pero sí és un contenedor cultural altament divulgatiu de l'història de la ciutat de Valéncia des de la seua fundació fins als nostres dies. En este aspecte convida a la visita familiar, com va ser el meu cas, perque assegura que els chiquets no s'avorriran gràcies als audiovisuals en diferents formats, a la màquina del temps i a diverses propostes que els resultaran atractives al temps que formatives (depenen de la seua edat, això sí)

El primer aspecte positiu del MHV, al meu entendre, és el mateix edifici, de nou no per la seua bellea arquitectònica sinó per l'aprofitament d'un antic depòsit d'aigües per a portar el subministrament des del riu cap a la ciutat que, com indiquen en el mateix Museu, supon la primera gran obra d'enginyeria pública moderna de la ciutat.

La visita s'inicia per la Valentia romana, sense oblidar als íbers, i ya des d'esta primera étapa, apareixen els audivisuals que mostren en diferents idiomes com seria la vida quotidiana dels habitants del Cap i Casal de l'época. (Cal dir que s'oferix una visita guiada per 3 euros que aprofundix en diversos aspectes de les diferents époques històriques). D'esta manera es van combinant diferents sales en la que es mostren objectes de cada etapa històrica com poden ser peces de l'aixovar de les cases, monedes, documents, troballes arqueològiques, publicacions, indumentària o fins i tot joguets; en escenes de cases i tallers a on apareixen proyectades diferents escenes dramatisades que ajuden a situar-se en l'ambient de cada época.

Després de Valentia passem a Balansiya i posteriorment ya a la Valéncia cristiana, des de l'Edat Mijana fins a la sala que nomenen La modernitat truncada, passant per la Valéncia foral, la de les Germanies, el Decret de Nova Planta, la Borbònica i la Ciutat del Vapor. Als visitants se'ns fa arribar als nostres dies dins d'una sala de cine menuda en la que diferents documentals fan un recorregut des de 1900 fins a l'época del desarrollisme franquiste. La consecusió dels documentals acaba d'una manera sorpresiva, almenys per a mi, que no revelaré per no descobrir uns dels secrets d'esta visita.

El recorregut es completa en la nomenada com a màquina del temps, que permitix de manera visual i interactiva conéixer l'evolució de la ciutat de Valéncia a lo llarc de l'història i també la Mediateca a on es poden consultar llibres i diversos archius també de manera audiovisual mijançant diversos terminals. Al mateix temps també conta en una sala auxiliar destinada a exposicions temporals. Per tant una visita recomanable almenys des del punt de vista divulgador i també per a mostrar l'evolució de la ciutat tant als valencians com als visitants.

Sense anar molt llunt, els voltants del Museu oferixen atres atractius per a la visita. Per un costat, una de les creus de terme del Cap i Casal en les poblacions limítrof, en este cas la Creu Coberta de Mislata, del segle XV i d'estil gòtic que recentment ha segut restaurada i rehabilitat el seu entorn. També les restes de les instalacions a on es pagava l'impost de consums per a l'entrada en la ciutat de diversos productes i com no, un lloc d'esplai com el Parc de Capçalera.

Tinc un dubte (Afegit)

Naturalment que ningún redactor del diari El Mundo no llig este humil blog, ni penseu que yo tinc accés a les conversacions privades entre Camps i els seus superiors, pero segons podem llegir hui en l'esmentat diari, pareix que la situació de Camps està entre el punt 2 i el punt 3 de l'anterior entrada. És a dir, entre un meninfot sense espenta, o un meninfot sense espenta i atemorit.

Hui es reunix d'urgència i en caràcter extraordinari el comité eixecutiu del PPCV, de fet, en el moment d'escriure estes llínees estaran raonant (per dir alguna cosa) al voltant de la realitat i les solucions, encara que la reunió de veres serà demà, a on el "Sant Job" Rajoy donarà via lliure a la seua "no-paciència".

Continue pensant que Camps està amortisat políticament i més si hui o demà pronuncia les famoses paraules clau: "Ara més que mai". Quedem a l'aguait.

Tinc un dubte

Tinc un gran dubte, un dubte, per atra banda interessant. Potser no siga un dubte existencial, pero sí un dubte important. I este dubte està relacionat en el Molt Honorable President de la Generalitat, Paco Camps (o Don Francisco com diuen en Canal 9).

Anem a vore, el fet consumat és que la Direcció Nacional del PP ha suspés de militància a Ricardo Costa com podem llegir en tota la prensa i vore en casi totes les televisions, com per eixemple aci:

Genova suspende de militancia a Costa (Las Provincias)

Després d'esta suspensió, el nostre Molt Honorable President diu que dita suspensió no té res a vore en la gestió de Ricardo Costa com a Secretari General del PP de la Comunitat Valenciana. És més, diu que la seua gestió ha segut extraordinària, com podem llegir i vore (ara sí en totes les televisions). Per eixemple aci:

Camps defiende a su mano derecha (Levante-EMV)

Al mateix temps, el propi Camps, el Molt Honorable Don Francisco, no només nega que ¨la Gürtel" siga una trama de financiació per al PP, sinó que el propi Garzón ha ocultat conversacions que li exculpen (en aquell tema dels trages que ara pareix tan poca cosa, com realment ho era) i als que realment esguitarà serà... al govern de Zapatero. En el següent enllaç està tot replegat:

Camps presenta una queja a Garzon (Público)

Val. Molt bé. Yo m'ho crec tot. Pero... si és aixina, ¿Per qué la Direcció Nacional del PP primer aparta de la Secretaria General del PPCV a Costa i uns dies més tart acaba per suspendre'l de militància?

Sóc ingenu i em crec les expliacions de Don Francisco (el tio Paco per a alguns), pero això no vol dir que deixe a una banda la meua capacitat per a pensar, i després de raonar trobe unes possibles explicacions (de segur que hi ha un grapat més):

1. Camps diu tota la veritat i només que la veritat, pero Costa se li va entravessar en un moment donat a Cospedal (és fàcil imaginar perqué, o sea...) i esta, fent us de les seues competències se l'ha carregat sense que li tremolara el pols.

2. Camps no diu tota la veritat sinó alguna mentireta pietosa i Costa no ha segut tan extraordinari en la seua gestió i calia un canvi, pero com Camps és tan bona persona no tenia ànims per a dir-s'ho a Ricardet i cridà al seu amic Rajoy que tampoc li agradà molt allò de comunicar-li-lo al germà de Juan Costa colaborador del President Aznar (perque Josemari mai deixarà de ser el President Aznar); de manera que li ho digueren a Cospedal. A partir d'ací, és la mateixa història que en el punt 1.

3. Camps diu més d'una mentirola i només alguna veritat i Costa estava pensant més en lluir rellonges, automòbils i camises almidonoses que en preocupar-se de la gestió del partit cosa que començava a fer massa oloreta, pero Camps no trobava la manera de dir-s'ho, de manera que enllacem en el punt 2.

4. Camps només diu mentires (en este qüestió almenys) i alguna que atra bola i encara que siga tan bona persona no és un panoli com alguns el volen fer aparentar, de manera que sabia que darrere de Costa el següent seria ell, són les lleis del futbol (i de la política), primer cau l'entrenador pero si la cosa no millora el que acaba per caure és el president, aixina que ha intentat aguantar a Costa a tota costa, fins que (de nou enllaçant en els punts anteriors) a Cospedal no li ha tremolat el pols.

En tot cas, dins de la meua ingenuitat de crèdul, Camps no queda molt ben parat. Si la realitat és la del punt 1 o pròxima, Camps seria un meninfot a les ordens de Madrit. En el punt 2, un meninfot sense espenta. En el punt 3, un meninfot sense espenta i atemorit. I en punt 4, un meninfot sense espenta, atemorit i en cert nivell de poreguera dins del cos.

Només li queda dir la frase màgica, si li escolteu dir en alguna de les seues compareixença en Canal 9 les següents paraules: "Ara més que mai" serà la clau per a dir que és el principi de la fi. El canvi de cicle estaria servit. (Si açò passa ya vos explicaré perqué)

Valencians pel món

"Casa de baños" Puertollano

Durant este mateix mes d'octubre, RTVV ha estrenat el programa valencians pel món, que fent propi un format d'èxit en el món de les televisions, mostra com és la vida d'un grapat de valencians que viuen fòra de la nostra terra. Són països i terres que a mi particularment m'agradaria visitar pero per circumstàncies els meus viages més enllà del nostre territori són a mons més pròxims i tan poc cridaners, en principi, per al turisme com per eixemple Puertollano. En tot cas, si no és un destí paradisiac per a passar l'estiu i els ponts festius, sí ha segut destí definitiu per a alguns valencians, qüestió que em permetrà fer este particular valencians pel món (en Puertollano)

Sense cap dubte, l'element més característic de la ciutat de Puertollano és la seua Fuente Agria que rep el nom del gust de l'aigua que brolla d'ella, un aigua ferruginosa i per tant gasificada a la que els veïns continuen anant a omplir les seus botelles per a consumir-la en les seues llars, a banda de ser un lloc de trobada i conversacions dels puertollaneros. En el seu moment, este aigua fon embotellada i fins i tot durant el segle XIX i part del XX va funcionar al seu costat un balneari del que queda la "Casa de baños" convertida ara en sala d'exposicions i d'informació turística municipal. Un balneari relacionat en una familia valenciana que deixà la seua impronta en la ciutat manchega com vaig descobrir llegint el llibre de Miguel F. Gómez Vozmediano titulat "Una fuente centenaria. El agua agria de Puertollano." Vos ho passe a relatar.

En la lectura d'este llibre, que repasa l'història de la "Fuente agria" i la "Casa de baños" trobem en la segona part del segle XVI ya a un mege valencià eixercint la seua llicenciatura a sou del municipi de Puertollano, un tal Francisco Miracle, natural d'Ayora, que es casà allí i tingué descendència. En tot cas, no serà esta familia la que estiga relacionada directament en la "Casa de baños" sinó uns atres valencians, els Mestre Marzal. Segons arreplega l'autor en les fulles del seu llibre, Carlos Mestre i Porcar, natural de Valéncia ciutat, fon el primer director-mege del balneari de Puertollano, entre 1824 i 1855, mentres que el seu fill, Carlos Mestre i Marzal, naixcut també en el nostre Cap i Casal, fon director des de 1856 fins a 1876. (Del que com podeu comprovar en l'enllaç es pot trobar alguna informació al seu voltant en la xàrcia.) Fon director fins a la seua mort que també apareix en internet resenyada en el número VIII de "La Ilustración Española y Americana"

Carlos Mestre pare, a banda de ser el primer director fon el que va impulsar i promoure la construcció de l'edifici de la "Casa de baños" mentres que el seu fill jugà un paper també determinant perque en les seues gestions, escrits i llibres propiciaren que el balneari de Puertollano obtinguera reconeiximent en tot l'estat. Abans de la guerra civil Carlos Mestre i Marzal va donar nom a una avinguda de la ciutat, pero en els canvis de nomenclatura de la dictadura desaparegué, encara que actualment l'han recuperat per a que dóne nom a un Centre de Salut.

Ya en el segle XX, durant la dècada dels anys 20 com diu el peu d'una fotografia que penja d'una de les parets del local que "Helados Moran" té en el "Paseo de San Gregorio" (l'artèria principal de Puertollano), una familia de valencians d'Ibi, s'establiren en la ciutat manchega obrint un establiment de gelats que no assoles és que perdura fins a l'actualitat sinó que ademés fa uns gelats tan bons que resulta dificil trobar una gelateria en Valéncia que ho facen tan bé com ells. I per si podia faltar alguna cosa per a fer la visita a "los moranes" una cita indefugible, en sentir-nos parlar en valencià, l'amo nos va atendre també en la nostra llengua. En un blog d'Ibi he trobat unes fotes antigues dels anys 40 de la que crec que és la primera ubicació d'esta gelateria en Puertollano. Ací i ací, teniu els enllaços.

Més avançat el segle XX va obrir les seues portes l'hostal restauran "Los Escuderos" que presenta el següent aspecte en la seua porta (la fotografia no és meua és de la pàgina hotelsearch.com)

Efectivament. junt a la bandera d'Europa, d'Espanya i de Castella-La Mancha, la Senyera Valenciana oneja en terres de Puertollano. Segons pareix, perque no ho he pogut confirmar, l'amo és un valencià que es va establir allí i que no oblida, com es pot comprovar, els seus origens. (En el pròxim viage intentaré confirmar este extrem).

Quan estic acabant d'escriure esta entrada pense que potser tinga poc d'interés per a la majoria dels poquets lectors d'este blog pero ara com diu la sentència: Lo escrit, escrit està. Per una banda confese que a lo llarc del temps també he creat una vinculació personal en esta població i els seus voltants, una terra per descobrir sincerament, (a banda de la vinculació familiar) i per l'atra, també vos confese que em "reconcilia" en la meua terra, vore onejar la nostra bandera a 400 kilòmetros de distància i poder parlar valencià en naturalitat.

Canvi de cicle, crispacions i inconexions

En decembre de 2008, vaig dedicar una entrada d'este blog a parlar d'un possible canvi de cicle. Tenia una d'eixes intuicions que alguna vegada en la vida et brollen tal volta també espentada pel desig personal d'un canvi. En tot cas, ni per intuició ni per desig, vaig besllumenar que la situació del PP valencià arribara al punt en el que es troba en este moment, a on, a banda dels efectes del cas Gürtel que encara no han provocat segurament l'última solsida en el si dels populars valencians, el mateix Camps ha passat de ser el recolzament principal de Rajoy, gràcies a la bossa de vots i al servilisme, a ser poc menys que un empestat al que Rajoy diu que revisarà cada dia i del que fins i tot el mateix Fraga, presidente fundador del PP, diu dubtar.

Les últimes enquestes diuen que el PP valencià obtindria la majoria absoluta més majoritària si cap que en les anteriors eleccions, cosa de la que pense que ningu no dubtava fins ara. Pero això era abans de l'esperpèntica situació d'estos dies passats i de l'actuació de la direcció nacional del PP. Ara, pense que com yo, tots podem observar com les conversacions dels nostres veïns han passat del Valéncia està millor que mai a parlar del cas Gürtel o al pijor "tots són iguals".

En abril i en juliol torní a plantejar el tema i ara era indefugible que aguaitara de nou a esta finestra pero ya des del conveciment en que el canvi de cicle és inevitable, vinga pels votants o per la mateixa direcció nacional del PP. Per a mi, Camps està sentenciat, per molt que Rajoy fa uns mesos diguera que era el candidat a la Generalitat, i el PP valencià tocat. Pero, que este canvi de cicle acabe simplement en un canvi de cares en els populars i continuen governant plàcidament o tingam canvi de govern en el Consell de la Generalitat depén de diferents factors i vull pensar, novament per intuició i per desig, que el valencianisme té un paper important a jugar, i d'açò estic convençut perque una bona part del votant del PP valencià guarda una reminiscència valencianista per a mi indubtable.

Naturalment, per a poder obtindre rèdit polític de la situació, el valencianisme ha de superar les inconexions en la societat de les que he parlat en atres ocasions i crec que la majoria dels qui llegiu este blog teniu clares, perque sinó l'aprofitament serà per a atres que saben com traure benefici de la crispació que es va generant des de fa temps.

Baix el meu punt de vista, un valencianisme que es presente com a defensor d'unes essències compartides només per un grup, continuarà inconexe en la societat valenciana. I els defensors de les essències són tant els que pensen que el que no escriga normativament com ell no és valencianiste i punt, com els que s'alcen cada matí fent professió de fe de l'unitat de la llengua i rebuja a tot aquell que no abraça la "veritable fe".

El valencianisme diferenciador i essencialiste no serà el que puga arribar a la societat, perque no ha segut este el valencianisme que ha ajudat al PP a obtindre les seues majories absolutes. Al contrari, hauria de ser un valencianisme que, sense oblidar la defensa de lo propi, aporte solucions reals als problemes que preocupen a la societat. Dit aixina, i en una frase només, sona molt fàcil, quan tots sabem que no ho és. Pero per molt senzill que ho haja plantejat, esta és la realitat. I caldria treballar en este sentit. El que no vullga perdre les essències que les mantinga en la seua bambolla, pero el que desige fer créixer el valencianisme des de la societat valenciana que ixca de la bambolla i es pose a construir una nova casa. Es presenta una oportunitat per al canvi i per a fer significatiu el valencianisme en la societat. I curiosament, depén de cada u de nosatres.

L'aposta valenciana

Abans del 9 d'octubre vaig firmar este manifest del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà. Com he estat fòra no he pogut copiar-ho en el meu blog, tart, pero aci està:

Valencianes, valencians.

Des de la fundació del Regne de València, valencians i valencianes vam compartim al llarg de cinc segles uns vincles comunitaris que configuraren una personalitat pròpia, un periode que quedà entrebancat amb el Decret de Nova Planta del 1707 .

El valencianisme, porta més d' un segle fent front al centralisme i l'homogeneïtzació cultural, lluitant per la societat del benestar, per la vertebració i contra la manca de cohesió que patix un poble valencià al que nosaltres, valencianistes, volem reforçat i capaç de projectar la seua identitat i la seua personalitat col•lectiva cap a l’ interior i cap a l’exterior, capaç de fer front als nous reptes d’una societat i d’un món canviants.Volem continuar sent valencianes i valencians, mantindre l’orgull de pertinença a un poble que celebra hui la data del seu naixement com societat diferenciada entre els pobles lliures d’Europa. Però també volem un país que vole alt, que deixe d’estar llastrat per la manca d’infraestructures; per una economia especulativa i no productiva, que arrossega el deute públic i la taxa de desocupació més altes de tots els pobles veïns.

Volem abandonar el furgó de cua de l’economia. Necessitem invertir els recursos en millorar la condició de vida de la societat valenciana. , de places escolars, de carreteres. Hem de deixar de ser un país de peatge, sense alta velocitat que ens connecte amb la resta d’ Europa. És a Europa que els nostres emprenedors tenen els seu mercat, i és gràcies a eixa economia productiva que tornarem a crear els llocs de treball que esta crisi i les males polítiques de qui ens governa s’ha endut per davant.

Els nostres ports, el corredor mediterrani de mercaderies són la porta d’eixida de les nostres exportacions, i la d’entrada d’actius econòmics. Però les rodalies, les carreteres comarcals, la protecció mediambiental, les nostres escoles i universitats, els ambulatoris i hospitals, els jutjats, la llei de dependència... són eines imprescindibles per cohesionar la nostra societat. Volem un país Valencià sostenible econòmicament socialment mediambientalment.Hem de superar errors del passat, el valencianisme no ha de ser ni autocomplaent ni excloent. Sempre s’ha alimentat de la flama de la renovació, de la modernitat, de l’ambició de progressar i d’arribar tan lluny com fos possible en cada moment de la nostra història.

Ens volem hereus del moviment reivindicatiu sorgit a partir de la Renaixença que reclamava la presència del valencià en l’educació i en els usos públics oficials, la recuperació d’institucions d’autogovern i una política que satisfera les necessitats econòmiques i d’infraestructures dels valencians, del valencianisme polític que assoliria una de les seues principals fites doctrinals en la Declaració Valencianista de 1918, l’influx del qual va anar impregnant al llarg del segle XX la consciència de molts valencians.

En el segle XXI, el valencianisme manté el mateix discurs, afirmem que els valencians constituïm una nació perquè posseïm una personalitat pròpia i tenim una voluntat d’autogovern. Reunim, per tant, tots els requisits per a afirmar-nos com a nació i volem recuperar el pols de la nostra pròpia història, que forts d’un passat gloriós, i malgrat un present confús, creiem i construïm junts el nostre futur com a poble. Manifestem la nostra voluntat constant de servici a la societat valenciana, el nostre compromís patriòtic, i la nostra fidelitat valencianista.Valencianes, valencians, ¡guanyem el carrer el 9 d’octubre! ¡Comencem a guanyar el futur!

Centre D’Actuació Valencianista Faustí Barberà.

Firmen este article: Carles Choví, Enric Nomdedéu, Agustí Colomer, Pere Fuset, Clara Ferrando, Jodi Davó, Alexandre Crespo, Vicent Forment, Miquel Àngel Gascón, Natxo Bellido, Pere Palés, Punt de Debat Alacantí, Ernest Alagarda, Eduard Ramírez Comeig, Àgueda Micó, Joan Raúl Burriel, Julià Engó, Carles Villodres, Amadeu Mezquida, Daniel Soriano, Carles López Cerezuela, Josep Miquel Bisbal, Albert Almenar, Alfons Alba, Joan Colomer, Vicent Flor i Ferran de Rojas.